1

CR

ISI

i LL

UIT

A

LI 93 - gener 09

SUPLEMENT

1.Caràcter de la crisi

Per la rPer la rPer la rPer la rPer la reconstreconstreconstreconstreconstrucció de la IV Interucció de la IV Interucció de la IV Interucció de la IV Interucció de la IV Internacionalnacionalnacionalnacionalnacional

No fa gaire temps, en els seus primers compassos, la crisi es negava; ara, quan les conseqüències es

deixen sentir en una cascada d’acomiadaments i tancaments, hi ha moltes versions sobre davant de

què ens trobem: n’hi ha que afirmen que la crisi se la inventen els capitalistes com un mitjà per imposar

reculades als i les treballadores… però també hi ha molts capitalistes que s’arruïnen en aquestes crisis

i no jugarien a un esport tan arriscat. Altres parlen de moltes crisis que conflueixen: financera, immobiliària,

energètica… però la caiguda del preu del cru en picat sense modificar per res el curs de la crisi, així com

la coincidència entre la caiguda de les borses amb la punxada de la bombolla immobiliària i el caràcter

erràtic dels intercanvis de monedes ens duen a pensar que hi ha quelcom una mica més profund que

condiciona l’esclat d’aquestes “crisis”. En alguns sectors es diu que la crisi és financera, per l’especulació

sense fre d’aquests últims anys i que la clau és eliminar aquest aspecte pervers del funcionament

capitalista amb coses com la Taxa Tobin… però resulta que es fa impossible aïllar el moviment especulatiu

del moviment general del sistema financer, perquè el capital financer impregna tots i cadascun dels

sectors productius i els fa dependre d’ell. N’hi ha que afirmen que s’està pagant un excés de consum

entre els i les treballadores i, més en general, de la societat i que cal reduir-lo per seguir… però les

estadístiques del creixement sostingut de la pobresa mundial i també dins dels estats capitalistes

difícilment es pot atribuir als excessos d’un sector més acomodat de la classe obrera, perquè la misèria

mundial és desproporcionadament superior al suposat excés; a més del fet que la crisi no arriba per

l’escassetat de recursos que queden per a aquests sectors; d’altra banda, si el problema fos “reduir un

consum excessiu”... no s’hauria d’acceptar sense protestar les reduccions de producció i el tancament

de fàbriques?; nosaltres pensem que estem lluny de resoldre les ingents necessitats dels treballadors

del planeta i que no s’ha de reduir la producció –sense excloure alguna reconversió- de manera

generalitzada.

Comprendre el caràcter de la crisi que hi ha i els mecanismes del capitalisme per respondre a aquestes

situacions és essencial per definir i poder organitzar una resposta.

Comprendre-la per a enfrontar-laComprendre-la per a enfrontar-laComprendre-la per a enfrontar-laComprendre-la per a enfrontar-laComprendre-la per a enfrontar-la

22

Marx i les crisis de

sobreproducció

Cada cert temps un sectorproductiu o el conjunt de l’economiacapitalista cau inevitablement enuna crisi que Marx anomenava “desobreproducció”. A diferència dequalsevol altra època històrica, enquè el factor de crisi era l’escassetatque, alhora, provocava la fam, enel capitalisme la crisi arriba quan hiha de tot, les mercaderies sónabundants i encara que hi haginecessitats per consumir-les, elscapitalistes es neguen a distribuir-les si no és a un preu inassequibleper a la majoria. La producció ésun fenomen social que incorporamilions de productors/es assalariats/des i el consum també ho és, peròentre mig hi ha la propietat privadade les mercaderies, i aquestapropietat permet al capitalista deci-dir quines condicions posa perquèles necessitats es puguin satisferamb la producció. És a dir: a quinpreu ven i a quin no.

Escriu Marx: “... la història de laindústria i el comerç no és res mésque la història de la revolta de lesforces productives contra lesrelacions de propietat, que són lescondicions d’existència de lasocietat burgesa. Cada crisidestrueix regularment no nomésuna massa de productes ja creats,sinó també una gran part de forcesproductives. Una epidèmia que, enqualsevol altra època, haguéssemblat una paradoxa s’abat sobrela societat- l’epidèmia de lasobreproducció”.

En qualsevol altra situació històrica,davant d’un “excés” de producció lasolució seria ben lògica: repartiraquesta producció entre qui ténecessitats i continuar, però aquestaés la lògica oposada a la delcapitalisme. La realització delsbeneficis, tot i que es generen en elprocés productiu -extraient laplusvàlua dels i les obreres- es con-creta en la venda, és a dir, enintercanviar la mercaderia a un preudeterminat. La defensa dels preus ésvital per mantenir la taxa de benefici,i els capitalistes estan disposats adestruir producció o a permetre quees podreixi abans que deixar actuarles “lleis del mercat” i permetre queels preus baixin fins que s’equilibrinamb el poder real de compra quequeda. La contradicció entre lapropietat privada i el caràcter social

de la producció i elconsum es faevident.

El capitalisme nopot escapar-se deles crisis de sobre-producció, ja siguinparcials o generals.No pas per laperver-sitat delspatrons, sinó per lalògica del sistema.El motor del’economia capita-lista és la taxa debenefici, el que elscapitalistes ano-menen la “rendibili-tat del capital”. Siestà alta, el ciclecapitalista es de-senvolupa ambenergia; quan co-men-ça a decaure,és senyal que elmercat comença aestar saturat is’acosta la crisi. El capitalisme mantéuna tendència creixent tant aaugmentar la productivitat i laproducció com a mantenir la taxade benefici i la competitivitat ambels altres productors. Quan elmercat comença a donar senyalsde no tenir capacitat per seguirabsorbint i l· l imitadament laproducció, la resposta del capitalis-ta individual és fer retrocedir lacapacitat de compra delstreballadors/es a força de retalladessalarials i augmentar els ritmes detreball i la productivitat, per podercompetir amb altres capitalistes delsector per esgarrapar-los quota demercat. Però la realitat és que,quan cada capitalista individualmenti els governs al seu servei, es llancena una brutal agressió a lescondicions de treball dels i lesobreres (reformes laborals, escalessalarials, ETT’s …), el que provoquenés l’afebliment de la capacitat decompra del conjunt de treballadors/es, cosa que encara accelera mésel desfasament entre producció icapacitat de comprar: la crisi desobreproducció es fa inevitable.

La lògica de l’empresari concretxoca amb les necessitats globals delsistema mateix.Contradictòriament, quan un patróha de cedir als o les sevestreballadores un augment de sou,encara que perd beneficis o potperdre competitivitat, realments’alleuja la crisi global.

De les crisis de

sobreproducció en el període

de desenvolupament del

capitalisme…

Les crisis del capitalisme no sempretenen les mateixes conseqüències.Marx va analitzar les crisis del s XIXcom un sistema brutal de regulaciód’un sistema no planificat. Quanen una branca de la producció esproduïa una crisi de sobreproducció,una part de la producció i lesfàbriques es destruïa, però alhoraempenyia als capitals sobrants abuscar nous sectors productius onous mercats a l’exterior. Aquestaforma d’autorregulació va anardesenvolupant nous sectors icompletant el caràcter mundial delsistema capitalista, empenyentguerres de conquesta colonials.Marx escriu com la burgesia surtd’aquestes crisis: “Per una banda,la destrucció forçada de forcesproductives; de l’altra, conquerintnous mercats i explotant mésperfectament els antics. És a dir,que prepara crisis més generals imés formidables i disminueix elsmitjans per prevenir-les.”

Algun dia aquestes possibilitatsd’expansió, d’incorporar nousmercats o nous sectors, haviend’acabar-se, i determinar aquestmoment és molt important, perquèun sistema econòmic no deixa el

SI TREBALLO EN UNA MINA D'OR,PER QUÈ NO SÓC RIC?

3

seu lloc en la història sense haveresgotat abans la seva capacitat dedesenvolupament de les forcesproductives. Així doncs, mentreaquesta expansió de forcesproductives del sistema continués,la lluita per la revolució socialista noestaria a l’ordre del dia. Marx iEngels van creure que aquestmoment arribava amb els processosrevolucionaris de 1848 . El mateixEngels escrivia el 1895: “La històriaens ha pres la raó corregint-nos anosaltres i a tots els que pensàvemaixí. Ha demostrat clarament quel’estat de desenvolupamenteconòmic sobre el continent enca-ra estava lluny d’estar madur persuprimir la producció capitalista: haprovat, amb la revolució econòmicaque després de 1948 ha guanyattot el continent i que només haestablert realment, en aquestmoment, la gran indústria a França,a Àustria, a Hongria, a Polònia i,últimament, a Rússia, i faveritablement d’Alemanya un paísindustrial de primer ordre –tot aixòsobre una base capitalista, és a dir,encara molt capaç d’extensió el1948.”

Reconèixer aquesta realitat noduia les/els revolucionaris marxistesa esperar que arribés l’hora, sinó aaugmentar la seva consciència declasse i l’organització de la classeobrera internacional, a potenciar lalluita per aconseguir mil loressubstancials per a la classe obreraen aquest cicle de creixement ca-pitalista que encara no estavaesgotat: es van impulsar granspartits i sindicats, es va lluitar perreduir la jornada, per drets i llibertats.Tota aquesta organització havia depermetre –arribat el moment- la lluitaper la revolució socialista internacio-nal.

…a les crisis de l’època Impe-

rialista.

A la fi del s XIX les expedicionsmilitars colonials arriben a controlarpràcticament tot el planeta i, ambelles, arriba la producció capitalistaa tots els racons del món: elcapitalisme és el primer sistemaeconòmic veritablement mundial.S’imposa una divisió mundial deltreball, òbviament al servei delsimperialismes dominants. L’únicaforma d’aconseguir nous mercatsper expandir-se era xocant ambaltres imperis: les guerres mundialses van fer inevitables. La lluita per

guanyar competitivitat du aprocessos de concentració moltimportants, a monopolis, trusts,etc., que tenen com a objectiu eli-minar tota la competència perimposar preus més alts, escapant-se de la pressió de l’oferta i la de-manda. S’obre la tercera fase –idefinitiva- del desenvolupament ca-pitalista: havia quedat enrerel’època inicial de predomini delcapitalisme comercial i la del cabdalindustrial, va arribar el predomini delcapital financer, un capital queparasita sobre el conjunt del’economia extraient plusvàlua quegeneren els sectors productius,perquè ell directament no creariquesa. Els bancs determinen lavida d’empreses, Estats i famílies.Aquesta època que Lenin va definiren el seu llibre “l’Imperialisme fasesuperior del capitalisme”: la tercerai reaccionària època de guerres irevolucions. Les següents crisis jano tindran un efecte regulador comel que descrivia Marx, sinó un dedirectament destructiu en termesabsoluts.

A principis del s XX la potenteconomia alemanya, que va arri-bar tard al repartiment del món, jano cabia dins dels estrets límitsnacionals i s’ofegava en una criside sobreproducció. La lluita pelsmercats exteriors amb altresmultinacionals i altres imperialismesva passar de lluites comercials alluites armades. Va esclatar la IGuerra Mundial. Així, les crisis del’imperialisme, com a estadi supe-rior del capitalisme, tenen unavirulència que no tenien les crisis del

període de creixement i sóndestructives en termes absoluts.De forma brutal la disjuntiva deMarx, socialisme o barbàrie,començava a estar cruament so-bre la taula de la realitat. A Rússia,amb la revolució del 17, va néixerel primer Estat obrer; per la sevabanda, el capitalisme va tornar-sea aixecar sobre les runes i els mésdeu milions de morts de la Guerra,però aquest nou cicle tot just durariauna dècada i tornaria a caurenovament en una altra crisi. A finalsdel 29 la crisi de sobreproduccióimpulsa el crac financer, i els terri-bles anys trenta, amb la GranDepressió, són el preàmbul de la IIGuerra Mundial. El capitalisme mun-dial necessita altre cop destruir idecidir mitjançant l’enfrontamentarmat un nou repartiment del mónentre els imperialismes en el futurcicle.

És Alemanya, ofegada unavegada més entre el poderós po-tencial industrial i la falta de mercatsi colònies, que comença un conflictepel qual tots els imperialismes s’hanpreparat, desviant part de laproducció a la indústria de guerra.La guerra imperialista és la mésmortífera que es coneix a la història:60 milions de morts i una Europa,Japó i moltes altres parts del mónen ruïnes. Es pot començar un noucicle d’acumulació capitalista, peròa més hi ha un factor contradictorique permet explicar perquè aquestcicle va a ser més llarg: la classeobrera pren en les seves mans laresistència armada a l’ocupació nazien nombrosos Estats europeus i

CR

ISI

i LL

UIT

A

Banca espanyola: model a seguir. Clientela espanyola: model a exprimir

44

apareix en la derrota del feixismecom el principal poder per recons-truir l’Estat. La revolució està al’ordre del dia a l’Europa central,però els PC’s, que tenen un pesimportant en les organitzacions deresistència, acaten les ordresd’Stalin –els acords de Ialta iPostdam- para ajudar a reconstruirels Estats burgesos. No obstant aixòaquests Estats capitalistes han decedir a reivindicacions obreres moltimportants, que constituiranl’anomenat “estat del benestar”. Lacombinació d’aquests tres factorspermetran un llarg cicle decreixement fins a arribar a una novacrisi de sobreproducció global a finalsdels 60.

Els acords de Bretton-Woods

i la fi de l’estabilitat.

Intre l’1 i el 22 de juliol de 1944 esva celebrar la ConferènciaMonetària i Financera de les NacionsUnides, realitzada al complex hotelerde Bretton Woods, a NewHampshire, en la qual es van establirles regles per a les relacionscomercials i financeres entre elspaïsos més industrialitzats del món.La proposta anglesa presentada perKeynes va ser derrotada, i els EUA,que controlaven el 80% de l’or mun-

dial i gran part de la producció decarbó i petroli, van imposar el seudictat. Es van establir les normesper al comerç i les finances mundialsamb el Banc Mundial i el FonsMonetari Internacional, tots dosamb seu als EUA, per garantir-les.La clau de l’estabilitat del nou siste-ma financer internacional era en larelació 35 dòlars/unça d’or quehavia de garantir la reserva Federala canvi que el dòlar passés a sermoneda d’intercanvi mundial.

A finals dels 60 la taxa de beneficidel capital va deixar de créixer i vacomençar una nova crisi desobreproducció. La premsa oficial vaparlar del problema del petroli –comho va fer recentment quan el barrilva superar els 100 dòlars-, però erauna crisi global de sobreproducció.Amb la Guerra del Vietnam en marxai las dificultats de finançament, elGovern nord-americà va recórrer al’emissió de moneda per finançar lesseves necessitats per sobre delcompromís d’emetre amb l’obligaciód’augmentar en la mateixaproporció les reserves d’or. Per aixòprimer va posar l ímits a laconvertibilitat de l’or en dòlars, finsque el 15 d’agost de 1971 elpresident dels EUA Richard Nixonva suspendre unilateralment laconvertibilitat del dòlar en or i va

devaluar el dòlar un 10%. Ambaquesta decisió de transcendènciahistòrica el sistema financer mun-dial es va desprendre delmecanisme per fixar l’emissió demoneda al creixement real del’economia. Els EUA van començara cobrir les seves necessitatsemetent més dòlars sense elcorresponent increment de les re-serves d’or, amb la qual cosarepartien a través de les reservesmundials de dòlars la inflació inter-na. La resta de monedes ques’havien compromès a un canvi fixamb el dòlar van començar a “flo-tar”. Sovint altres imperialismesexigien que el dòlar perdés el privilegide ser la moneda d’intercanvi inter-nacional, però la força del dòlar norau només en l’economia nord-ame-ricana sinó també en els marines, ien el terreny militar cap imperialismeestà en condicions avui de fer-liombra i disputar-li la supremacia. Elrecurs al crèdit va permetre ajornarla crisi, però en la dècada dels 70 elcapitalisme mundial estava contrales cordes (derrota de Vietnam…) il’ombra d’un nou crac va planejarun cop més.

Des d’aleshores ençà els actiusfinancers i el paper moneda hanmantingut un creixementrelativament independent i

Quatre mals mercats baixistesQuatre mals mercats baixistesQuatre mals mercats baixistesQuatre mals mercats baixistesQuatre mals mercats baixistes

L'eix vertical mostra elpercentatge des de l'anteriormàxim alcista.

L'horitzontal és el número de jor-nada a la borsa

5

l’especulació ha campat amb totallibertat. Per veure la grandària dela bombolla sobre la qual s’assentael sistema capitalista mundial n’hi haprou amb veure que aquest mes dedesembre de 08, el preu mig de launça d’or estava en 850 dòlars. Hiha muntanyes d’actius financers detot tipus (accions, bons, paper mo-neda…) que en realitat no tenendarrere el valor en l’economia real.Amb la decisió de suspendre laconvertibilitat i llançar una políticacreditícia, els EUA van ajornar lacaiguda i el crac, però no per aixòvan resoldre la crisi desobreproducció, només vanguanyar una mica de temps perreprendre l’ofensiva. Arribats aaquest punt la política pren elcomandament de la situació.

Mecanismes de sortida de la

crisi.

El capitalisme cau tot sol en lacrisi, però se n’aixeca sobre lesesquenes dels i les treballadores iels pobles. La recepta per sortirLa recepta per sortirLa recepta per sortirLa recepta per sortirLa recepta per sortird’aquestes crisis no és cap altrad’aquestes crisis no és cap altrad’aquestes crisis no és cap altrad’aquestes crisis no és cap altrad’aquestes crisis no és cap altraque: destrucció brutal de forcesque: destrucció brutal de forcesque: destrucció brutal de forcesque: destrucció brutal de forcesque: destrucció brutal de forcesproductives i augment net de laproductives i augment net de laproductives i augment net de laproductives i augment net de laproductives i augment net de lap lusvà luaplusvà luaplusvà luaplusvà luaplusvà lua. Ha servit per crisisparcials o globals. En les duesprimeres crisis globals desobreproducció la sortida va ser

directament la guerra i la destrucció(I i II Guerres Mundials), però en lacrisi dels 70 la sortida va ser unaaltra.

A principis dels 80, R. Reagan peruna banda i M. Thatcher per l’altravan impulsar una contraofensivaimperialista contra els/lestreballadors/es i els pobles del mónque consistia en: 1) “globalització”,robant mitjançant el deute externels recursos dels Estatssemicolonials, però, alhora, els vanimposar l’obertura dels seusmercats a les multinacionals, cosaque va suposar la ruïna per lesseves economies i una destrucciómassiva de forces productives; amés se’ls va exigir, a través del’FMI, la privatització generalitzadade recursos públics. El resultat: mésespoli del país per part del’imperialisme, empobriment brutal,fam i moviments migratoris massius.2) “neoliberalisme”, una reculada deles condicions de vida de la classeobrera en els països imperialistesque s’havien aconseguit en mésd’un segle de lluita obrera (liquidacióde “l’estat del benestar”, reformeslaborals, amb la qual cosaaugmenta l’extracció neta deplusvàlua; privatització massiva detot el que és susceptible de sernegoci. 3) “restauració” delcapitalisme en el terç del planeta

en què la burgesia havia estat ex-propiada. Aquest procés es va dura terme d’acord amb la burocràciaen el poder, que es converteix enl’instruments de l’imperialisme perliquidar les bases socials dels Estatsde la URSS, la Xina, Cuba i l’Esteuropeu. El cas mes conegut ésGorbatxov i la seva perestroika. Lesconseqüències per als i lestreballadores són terribles:destrucció física de milers de lesseves empreses, ruïna completa,arriben la fam i l’atur. La restauraciómodèlica és la Xinesa (Gorbatxovva fracassar en l’intent d’aplicaraquesta via), que avui permet ambl’estabilitat del poder de l’Estat i delpartit Comunista Xinès imposar unrègim d’explotació que no podenaconseguir altres dictadures.

Només sota aquest nou espoli delplaneta i un augment brutal de laplusvàlua obrera, el capitalisme vaaconseguir recuperar durantgairebé vint anys la taxa de beneficidel capital.

El 2000 es tanca el cicle

d’acumulació

Aquest cicle de vint anys (1981-2000) no ha estat exempt de crisisde sobreproducció, però vanesclatar fora del centre de l’imperi:l’Efecte Tequila que va colpejar

CR

ISI

i LL

UIT

A

66

Mèxic, Moscou, el Sud-estasiàtic… En cada cas lasolució imposada pelsEUA, l’FMI i el BM era aïllarla zona infectada i destruircapitals massivament(tancament de fàbriques,atur, devaluació moneda,caiguda de la borsa). Peròla crisi va arribar l’any 2000al cor de l’imperi, ambl’anomenada crisi de lespunt.com. Es van desplo-mar les accions de lesempreses relacionadesamb sectors “punta”, quehavien de garantir uncreixement il·limitat.

La burgesia nord-ameri-cana va buscar amburgència una sortida. A leseleccions de novembre de2000 van presentar-se dosprojectes polítics i va fer-se visible el durenfrontament entresectors burgesos: Bush iAl Gore van dur fins al finalla divisió que es vatraslladar a les institucionsque havien de decidir quihavia guanyat leseleccions, que també esvan partir al 50%. Al finalvan donar la victòria aBush, que va sortir de les eleccionscom un dels presidents més febles iqüestionats de la història nord-ame-ricana. Només un fet amb lescaracterístiques de l’11 desetembre podia permetre que totala burgesia tanqués files darrera deBush i aquest pogués impulsar elseu pla: la reactivació econòmicade la indústria amb grans despesesen la de guerra (que és 100% madein USA), política militar (l’Afganistan,l’Iraq…) per prendre directament re-cursos energètics i amb ellsrefinançar les inversionsmultimilionàries. Mentre s’empenyiales famílies i empreses a endeutar-se per mantenir l’activitateconòmica, en particular en els dossectors amb més impacte enl’economia interna: construcció iautomòbil. Certament, a finals del2002 l’economia comença a recu-perar-se segons el pla previst. Peròel pla embarranca a l’Iraq i desprésa l’Afganistan. En lloc de convertir-se en un flux il·limitat de petrodòlarscap a les arques nord-americanes,la resistència i el sabotatge delsoleoductes, han fet que la guerratingui un cost creixent que no es

compensa amb la venda de cru. Aixís’ha anat estrenyent la soga al collde l’economia nord-americana.

La falta de perspectiva a la gue-rra ha accelerat altre cop el procésde crisi i una onada dedesconfiança: Bush ha tornat acaure en el nivell més baix depopularitat, és a dir, el cicle es tancai Bush se’n va tal com va arribar.Només fa falta un avís perquè ningúvulgui ser l’últim a quedar-se ambmunts de paper financer sense capvalor. Els diners, intentant esgotarles possibil itats d’aconseguirrendibilitat, abandonen les sevesposicions en el mercat hipotecari,en el qual han aconseguit immensosbeneficis, i l lancen un atacespeculatiu sobre el petroli i elsaliments: acumulen i forcen a l’alçaels preus, provocant sense cap ru-bor la fam de milions persones iaixecaments en un parell dedesenes de països. Els economistesburgesos tornen a parlar d’una novacrisi energètica per l’alça del preudel petroli per sobre dels 100 dòlars/barril, però no estem davant deldebat sobre el zenit del petroli sinósobre les operacions financeres per

obtenir beneficis ràpids.La situació es torna insostenible i

davant de les primeres dificultats percobrar actius hipotecaris apareix ladesbandada general dels“inversors”. Es produeix el crac. Moltsimilar al del 29, però de dimensionsmajors. El responsable de la crisi noés el petroli, ni les hipoteques, sinól’explosió d’una crisi desobreproducció que s’ha anatajornant almenys des del 2000. Hiha sobreproducció de tot, inclososels actius financers i paper mone-da, papers que en realitat no tenenres darrere. La seqüènciareprodueix la del 29. Tot semblavatranquil poc abans del crac i es feienenormes negocis, el presidentCoolidge el desembre del 28afirmava davant del Congrés: “Capdels Congressos dels Estats Unitsque fins ara s’han reunit per exami-nar l’estat de la Unió han tingutdavant seu una perspectiva tan fa-vorable com la que se’ns ofereix enaquests moments. Pel que fa alsafers interns hi ha tranquil·litat isatisfacció… i el més llarg període deprosperitat. A l’exterior hi ha pau…”(Cita J. K Galbraith a “El Crac del

RESERVES EN BANCS CENTRALS DEL MÓNRESERVES EN BANCS CENTRALS DEL MÓNRESERVES EN BANCS CENTRALS DEL MÓNRESERVES EN BANCS CENTRALS DEL MÓNRESERVES EN BANCS CENTRALS DEL MÓN

7

29”). Però la crisi de sobreproducciós’estava gestant i va esclatar pocsmesos després amb la caiguda enpicat de la borsa. Més tard la crisique va enfonsar la borsa es vatraslladar a la banca i d’ella a lesempreses, per la qual cosa va afec-tar de ple la producció real. L’atur ila misèria es van estendre en elsanys 30 sobre la classe obrera, enel que es coneix com la GranDepressió. Aleshores la crisi no es“va resoldre” fins a la destrucciómassiva que va significar la II Gue-rra Mundial.

Avui tots els governs capitalisteshan procedit a l l iurar sumesastronòmiques per convèncer elsbancs que segueixin donant crèdita famílies i empreses, però l’objectiudels bancs no és salvar l’economia,sinó seguir fent negoci, i gran partd’aquests diners públics ha anat al’especulació aprofitant les ganguesque la crisi ofereix. Aquesta acusacióes recull en un dels informes delscongressistes nord-americans que

Davant de la crisi provoca-

da pel capitalisme només hi

ha dues lògiques possibles:

la de qui intenta per damunt

de tot salvar el sistema,

sense que importi el cost

social que aquesta operació

tingui; i la dels i les que

posem per damunt de tot

salvar els i les treballadors/

es encara que per això

calgui acabar amb el

capitalisme. A algun lector/a

li sonarà a repetit, i té raó:

ho repetim des de 2001,

quan ja s’havien produït les

condicions perquè esclatés

la crisi i hagués estat

importantíssim preparar-

s’hi. No obstant això avui és

imprescindible reprendre

aquest fil per construir la

lluita necessària –que

només aconseguirem amb

arguments convincents-

davant d’aquest “efecte

Iguazú” que, com una

cascada, ja ens arrossega a

l’abisme.

participen en la comissió deseguiment. Mai no s’havien fetintervencions tan massives coml’actual, primer en la borsa i ara alsbancs, però no per això es frenaràla fugida dels capitals cap a refugismés segurs. Per exemple, GeorgeSoros, un dels financers/especuladors mes experts, ja s’haconvertit en el major terratinent del’Argentina i acaba de comprar el25% de Petrobras.

El capitalisme es prepara per

al xoc.

Com en els anys trenta, elcapitalisme té dos recursos políticsper afrontar la crisi en els païsosimperialistes: el primer el de“socialitzar” la misèria, convèncerel poble que ens convé a tots/esestrènyer-nos el cinturó, que ensconvé a tots/es lliurar milers demilions a la banca i les gransempreses. Obama és el Franklin D.Roosevelt dels anys 30. Populisme,demagògia al servei que la crisi la

2. Construint una respostaLa lògica del capital

És la que trobem en els discursosde la patronal i els governs (ja siguinde dreta pura com Bush osocialdemòcrates com el de Zapate-ro), de l’FMI i altres institucionsfinanceres capitalistes: exigeixen mésflexibil itat, i en concret mésabaratiment dels acomiadaments quejustifiquen “per contractar més”; unaretallada de plantilles per ajustar laproducció a les possibilitats de vendadefensant la taxa de benefici; unacongelació o reducció de salaris, queconjuntament amb augments deproductivitat diuen que són per reduircostos; ajudes del sector públic ja si-gui en forma de diners directes (coma la banca) o en forma de reducciód’impostos, és a dir, fent recaure mésen els i les treballadores el pes del’erari públic. En definit iva, totesEn definitiva, totesEn definitiva, totesEn definitiva, totesEn definitiva, totesaquestes mesures són les que fanaquestes mesures són les que fanaquestes mesures són les que fanaquestes mesures són les que fanaquestes mesures són les que fanrecaure e l pes de la cr is i i larecaure e l pes de la cr is i i larecaure e l pes de la cr is i i larecaure e l pes de la cr is i i larecaure e l pes de la cr is i i larecuperació de la taxa de beneficirecuperació de la taxa de beneficirecuperació de la taxa de beneficirecuperació de la taxa de beneficirecuperació de la taxa de beneficiempresarial en les espatlles dels/empresarial en les espatlles dels/empresarial en les espatlles dels/empresarial en les espatlles dels/empresarial en les espatlles dels/les treballadors/es. Però el deno-les treballadors/es. Però el deno-les treballadors/es. Però el deno-les treballadors/es. Però el deno-les treballadors/es. Però el deno-minador comú de totes és queminador comú de totes és queminador comú de totes és queminador comú de totes és queminador comú de totes és queredueixen el poder de compra deredueixen el poder de compra deredueixen el poder de compra deredueixen el poder de compra deredueixen el poder de compra dela major ia, és a d i rla major ia, és a d i rla major ia, és a d i rla major ia, és a d i rla major ia, és a d i r, totes són, totes són, totes són, totes són, totes són

object ivament un factor queobject ivament un factor queobject ivament un factor queobject ivament un factor queobject ivament un factor queempit jora la cr is i deempi t jora la cr is i deempi t jora la cr is i deempi t jora la cr is i deempi t jora la cr is i desobreproducció. Aquestes mesuressobreproducció. Aquestes mesuressobreproducció. Aquestes mesuressobreproducció. Aquestes mesuressobreproducció. Aquestes mesuresno pretenen superar la crisi, sinó ferno pretenen superar la crisi, sinó ferno pretenen superar la crisi, sinó ferno pretenen superar la crisi, sinó ferno pretenen superar la crisi, sinó fer

CR

ISI

i LL

UIT

Apaguin els treballadors/es. Però –també com en els 30- la burgesiasap que no n’hi ha prou amb“convèncer” la classe obrera: lalluita de classes en aquestessituacions es tensa fins a l’extrem ila precaució és necessària: veuremuna reorganització del feixisme,però com avançada ja tenim elsgoverns de Sarkozy o Berlusconi,que exacerben el bonapartismealhora que entren en contradiccióamb les pròpies institucions de lademocràcia burgesa.

La sortida a la crisi o representaràuna nova reculada de les condicionsde vida dels treballadors/es i elspobles, com ja va ser-ho la sortidade la crisi dels 70, o obrirà un nouperíode revolucionari. El xoc durentre les classes és inevitable. Altrecop la disjuntiva de Marx està al’ordre del dia: socialisme obarbàrie.

Estem amb l'aigua al coll

88

pagar als i les treballadores unpagar als i les treballadores unpagar als i les treballadores unpagar als i les treballadores unpagar als i les treballadores unaugment de competència entreaugment de competència entreaugment de competència entreaugment de competència entreaugment de competència entreempreses per determinar quinaempreses per determinar quinaempreses per determinar quinaempreses per determinar quinaempreses per determinar quinapart de l mercat es quedapart de l mercat es quedapart de l mercat es quedapart de l mercat es quedapart de l mercat es quedacadascuna d’elles, un mercat quecadascuna d’elles, un mercat quecadascuna d’elles, un mercat quecadascuna d’elles, un mercat quecadascuna d’elles, un mercat queentre tots redueixen encara mésentre tots redueixen encara mésentre tots redueixen encara mésentre tots redueixen encara mésentre tots redueixen encara més.Les diferències entre els discursosde republicans i demòcrates alsEUA o entre la dreta clàssica i lasocialdemocràcia són només el graude control que l’estat ha d’imposara la banca i les grans empresesperquè no tornin a produir-se altrescracs.

A aquesta mateixa lògica se su-men les direccions sindicals deCCOO i UGT. Estan disposades asignar reduccions de plantilles iEROs amb congelació salarial oaugments de jornada, sempre que–ens diuen- la patronal asseguri unpla de futur de l’empresa. En aquestcamí de “compromís per assegurarel futur” són els primers a reclamara l’estat més diners públics per lliurara les grans empreses. Però aquestdiscurs l’hem sentit moltes vegadesen el passat. La patronal de SEAT,per exemple, ha assegurat cadavegada que l’ERO era una condicióindispensable per assegurar el futurde l’empresa. I això no ha estat capobstacle per tornar-ne a presentarun altre amb el mateix argument,no sense haver passat abans per lacaixa de la Generalitat o del GovernCentral per recollir alguna ajuda pú-blica per millorar els seus comptes.Amb aquest criteri estem perduts/des. Si donem per bo el discurs del’ajustament de producció a la de-manda i la millora de la rendibilitatempresarial per poder competirmillor, ens estem ficant nosaltresmateixos al clot.

Lamentablement en aquestalògica s’hi cau també des del’esquerra sindical quan ambposicions de responsabilitat (comsón comitès d’empresa) es respira

quan es reconverteix un ERO ambacomiadaments a un ERO tempo-ral. Certament no és el mateix, peròés clar que el temporal no fa capaltra cosa que fer més fàcil el camíper un altre de posterior ambacomiadaments i que després lapròpia empresa argumenti que lesdificultats ja van ser reconegudes pelcomitè d’empresa en l’ERO tem-poral i que aquestes no han millorat,per la qual cosa, esgotades totesles possibilitats “no traumàtiques” esveu en l’obligació de feracomiadaments. I en aquestescondicions difícilment es potrecomposar una batalla sindical queencara que digui “capacomiadament” en realitat nomésestà esperant poder treure els 45 dies.

Però hi ha una altra lògica

Nosaltres no direm que des d’unaposició de direcció no es pot signarmai un ERO. Pot ser igual de greuno signar-lo sense oferir cap alter-nativa més enllà de dir que no, peròcomptant, en realitat, que ja n’hi haaltres que el signaran. La qüestióés si rebutgem la lògica capitalista iaixí els ho expliquem als i lestreballadores, si intentem oferir unaaltra alternativa i construir-la o ensjustifiquem entrant en la via de les“sortides no traumàtiques” o “delmal menor” sense deixar clar quesón l’avantsala de les“traumàtiques”.

La nostra lògica només pot partirde la realitat i la realitat és que lacrisi es produeix perquè no hi haprou poder adquisitiu per comprarel que s’ha produït, i això és: perquèhan augmentat els i lesdesocupades, perquè ha crescutl’ocupació escombraria i perquè elssalaris no han crescut al ritme del’increment de productivitat. La de-fensa dels llocs de treball, impres-cindible per impedir un empobrimentdels treballadors/es –que són la

base de les forces productives- són,a més, la millor mesura anticrisi.

Però fins i tot sense anar tan lluny,cada pas que impedeix la destruccióde forces productives, cada pasque defensa els salaris o impedeixnous desocupats/des és unapossibilitat de mantenir la capacitatde compra i alleujar la crisi. Aquestaha de ser la lògica dels i lestreballadores: la que combat la sevala sevala sevala sevala sevacrisi convençuts que les mesures decapitalistes i governs, les sevesles sevesles sevesles sevesles seves“mesures”, encara l’agreugen més.Hi ha diners, hi ha producció i hi hanecessitats, cal trencar el colld’ampolla que imposen elsempresaris: s’han de defensar laproducció i les fàbriques, s’han dedefensar les condicions de sou ifeina, s’han d’intervenir els preus,s’ha d’intervenir sobre el caràcterprivat de la propietat. Només la lluitade classes imposarà una lògica so-bre l’altra.

Les etapes de la lluita: de la

VG a les ocupacions i la

producció.

És per aquesta posició en laproducció que la classe obrera ésla classe social que pot assegurarun futur, perquè és la mésinteressada en no permetre que esdestrueixin forces productives –ésla seva pròpia supervivència-, potfer-les funcionar per generar riquesasi pren amb les seves mans lapropietat dels mitjans de producciói els posa al servei de la satisfaccióde les necessitats socials, és a dir,si avança cap al socialisme. Aquestaés la nostra posició, però sabemque ara mateix a la majoria li sona allunyà o a impossible. Però tampocla nostra anàlisi de la crisi fa tot justuns mesos no es veia, i avui es tor-na més comprensible i necessàriaper organitzar la resposta.

Això té a veure amb laconsciència que cada moment té

De part de tots els senyors inversors: tot va be! Gràcies pel seu interés i perdonin les molèsties!Poden seguir amb la seva crisi sense preocupar-se per nosaltres! Sort... la necessitaran!

9

la classe obrera o sectors de la sevaavantguarda. Nosaltres utilitzem elconcepte de “consciència” com hofa el marxisme, sense res a veureamb idees morals, sinó ben mate-rial: com el resultat de cominterpretem col·lectivament larealitat que ens colpeja i el resultatde les lluites que vivim, o sigui del’experiència.

També en el procés de la crisi,aquesta consciència canviarà i, siels sectors de l’avantguardarevolucionària fan les propostesadequades, aquestes poden quallari convertir-se en alternatives, en laresposta que els treballadors/essenten com a necessària i possible.

Avui el que es viu és la urgènciad’una resposta col·lectiva –que finsara s’ha expressat deformadamentamb les convocatòries demobilitzacions unitàries de CCOO iUGT- i per això creiem que és possiblei necessari impulsar la vaga general,tal com desenvolupem més avall.

No obstant això, a la llum del’experiència del moviment obrer,tant després de la crisi del 29 comdavant d’altres de menors, com al’Argentina 2001, la vaga generalocupa només una primera fase, moltimportant però que nonecessàriament ha de ser l’única,sobretot si la burgesia segueixaplicant els seus plans o la vaga noes concreta. És quan elstreballadors/es comencen acomprovar que amb laindemnització –en el millor dels ca-sos- no resolen res perquè no hi hacap altre lloc per anar a treballar, iapareix una alternativa que els faanar més enllà perquè posa damuntla taula la propietat de l’empresa.Són les ocupacions de fàbrica quehabitualment comencen de formadefensiva com en el cas de Chicago-vegeu l’article- però que si esperllonguen en el temps plantegenel tema de la producció. Va ser elcas de l’Argentina amb el movimentque es va popularitzar com de “pu-jar les persianes”: començaven ambuna ocupació o per evitar eldesmantellament o per cobrar-sesous endarrerits o indemnitzacionsa partir de la venda dels estocsexistents, i acabaven plantejant-sela producció, ja fos en forma decooperativa o en forma d’exigènciade nacionalització sota control obrer–com Zanón-.

Aquí encara no estem en aquestasituació –almenys de formageneralitzada- però cal preveure-la

preparant alternatives empresa perempresa que puguin respondre aplans de futur, perquè com la faseactual, quan arriba hauria d’estarpreparada.

Lluitar per organitzar la vaga

general

Però encara que convinguem enno retrocedir en la defensa delssalaris i dels llocs de treball, fins i totcom una mesura anticrisi, la veritatés que difícilment ho faremaïlladament. Aquesta convicció hade ser majoritària perquè s’imposi.La defensa de la nostra òptica con-tra els seus plans ha d’anaracompanyada d’entendre que elcapitalista solament retrocedeix sitem perdre molt més, és a dir, lalluita ha de traspassar el terrenyd’una lluita d’interessos econòmicsper convertir-se en un pols polític,que imposi mesures generals queal capitalista li facin témer per lesseves empreses. En aquest sentitla unitat de les lluites és essencialper convergir en una vaga general.

Actualment només CCOO i UGTpodrien convocar una vaga gene-ral, però les direccions d’aquestsdos sindicats estan lliurades en cosi ànima a la lògica capitalista.Internament en cap dels dossindicats hi ha correntsd’esquerra quepoguessin imposar a lesdireccions laconvocatòria de la vagageneral contra lavoluntat de lesdireccions. Es podria feruna campanya per lavaga general, queperquè fos creïble hauriade dirigir-seprioritàriament cap aaquests dos sindicats.Però això seria nomésseria fer propaganda dequè s’hauria de fer i noes fa. Cal anar méslluny: cal generar unmoviment per la vagageneral.

Comencem perraonar per què unavaga, perquè hi hacompanys/es que no laveuen en aquestperíode de crisi. El criteriper una vaga no éssimplement lacomptabilitat empresa-rial entre el que deixa depagar l’empresari

menys el que perd en producció.Més encara quan està retallantproducció, això no tindria cap sentit.Però l’important de la vaga és lamesura de força, desplaçarl’activitat al carrer, perquè permetla mobilització de tota la plantilla,perquè permet posar sobre elterreny la unitat amb altres lluites,la via de la vaga general. Perquèper arribar-hi, el primer objectiu ésunificar les l luites: ambcoordinacions d’empreses en crisio possiblement afectades,convocant manifestacionsconjuntes, convertint el problema decadascuna en un problema de totala localitat o de tota la comarca.Cridant la resta de sectors a secun-dar la lluita, exigint a totes lesinstitucions (ajuntaments, governsautonòmics i centrals, parlaments)que es posicionin contra elsacomiadaments i EROs, que posinmitjans per amplificar la lluita obrera.

La clau de la nostra força és lacapacitat, en primer lloc, per unifi-car la classe obrera: entre fixa iprecària, entre desocupada i acti-va, entre immigrada i autòctona i,una vegada unificada la classe obre-ra, ésser capaç d’arrossegar enl’acció el conjunt de treballadors/esi la petita burgesia –incloent-hi els i

CR

ISI

i LL

UIT

A

1010

L’ocupació va començar unesquantes hores després que elDepartament de Treball nord-americà anunciés que només elmes de novembre s’havien perdut533.000 llocs de treball al país, queha arribat a la taxa d’atur més altadels darrers 15 anys. Els i les 300treballadores tenien al cap lesnefastes perspectives de trobar unaaltra feina quan van acordarl’ocupació en assemblea. Es vanorganitzar en torns de 8 hores pergarantir la seguretat i la neteja deles instal·lacions.

“És del tot vergonyós que lesinstitucions financeres es beneficiïn

les autònomes, falses o no.La força dels i les aturades és

indispensable. En la crisi delsanys 70 van prendre cos lesassemblees de desocupats/desen nombroses localitats. El seuobjectiu era exigir feina alsajuntaments i en molts municipisvan ser el motor principald’organització obrera. Avui hi haun sector que ha caigut en picat:la construcció. En unpercentatge molt importantestava format per sectors detreballadors immigrats: al seucostat cal posar vells/esactivistes autòctons/es que vanviure el procés dels 70, posar ala seva disposició els sindicats,etc... És una oportunitat d’or perfer aquesta unitat en la lluita dequè hem parlat.

La qüestió de la vaga gene-

ral.

Tradicionalment s’hanenfrontar visions diferents sobrela vaga general. La concepcióidealista de la vaga general: undia fixat, el moviment hojustificava tot. Però el movimentno ho és tot. La vaga general hade ser per aconseguir algunacosa. Ni més ni menys que perfer efectiva aquesta idea que lacrisi la paguin els que l’han crea-da. Aleshores la qüestió seria:quines mesures s’haurien deprendre perquè la crisi la paguinells? Aquest ha de ser elcontingut, el programa de la vagageneral. Volem la vaga generalcom a expressió de força de laclasse obrera per imposar unasèrie de mesures imprescindibles.

Una VG per:* L* L* L* L* L’escala mòbil d’hor’escala mòbil d’hor’escala mòbil d’hor’escala mòbil d’hor’escala mòbil d’hores dees dees dees dees de

treball. Repartir la feina entretreball. Repartir la feina entretreball. Repartir la feina entretreball. Repartir la feina entretreball. Repartir la feina entreles mans disponibles mantenintles mans disponibles mantenintles mans disponibles mantenintles mans disponibles mantenintles mans disponibles mantenintel salari íntegre. Una llei queel salari íntegre. Una llei queel salari íntegre. Una llei queel salari íntegre. Una llei queel salari íntegre. Una llei queredueixi a 35 h la jornada la-redueixi a 35 h la jornada la-redueixi a 35 h la jornada la-redueixi a 35 h la jornada la-redueixi a 35 h la jornada la-boral.boral.boral.boral.boral.

* Proh ib ic ió* Proh ib ic ió* Proh ib ic ió* Proh ib ic ió* Proh ib ic iód’acomiadaments. Rebuig delsd’acomiadaments. Rebuig delsd’acomiadaments. Rebuig delsd’acomiadaments. Rebuig delsd’acomiadaments. Rebuig delsEROs. Derogació de la LleiEROs. Derogació de la LleiEROs. Derogació de la LleiEROs. Derogació de la LleiEROs. Derogació de la Lleiconcursal.concursal.concursal.concursal.concursal.

* L le i contra e ls* L le i contra e ls* L le i contra e ls* L le i contra e ls* L le i contra e lsdesnonaments.desnonaments.desnonaments.desnonaments.desnonaments.

* Naciona l i tzac ió de les* Naciona l i tzac ió de les* Naciona l i tzac ió de les* Naciona l i tzac ió de les* Naciona l i tzac ió de lesempremprempremprempreses sota contreses sota contreses sota contreses sota contreses sota control obrol obrol obrol obrol obrererererer.....

* Expropiació de la banca* Expropiació de la banca* Expropiació de la banca* Expropiació de la banca* Expropiació de la bancasota contro l de ls i lessota contro l de ls i lessota contro l de ls i lessota contro l de ls i lessota contro l de ls i lestreballadores.treballadores.treballadores.treballadores.treballadores.

EUA. ChicagoEUA. ChicagoEUA. ChicagoEUA. ChicagoEUA. Chicago

Fàbrica ocupadaal cor de l’imperi

d’un pla de rescat del Govern i queel Banc of America no autoritzi elpagament de les nostresindemnitzacions i salaris”, declaravaa la premsa Leah Fried,representant de la United Electrical,Radio and Machine Workers ofAmerica (UE) a la fàbrica. Aquestbanc havia rebut 25.000 milions dedòlars del fons de rescat del Pla Bushi es negava a pagar els 1.500 milionsque es devien al conjunt de la plan-tilla.

La premsa es va fer ressò de lamobilització ràpidament i elsprincipals mitjans del país vandesplaçar-se a la fàbrica. Va haver-

El 5 de desembre, 250 treballadors/es de la Republic Windows &

Doors de Chicago van ocupar la fàbrica davant de l’anunci de

l’empresa que tancava per manca de crèdit. La patronal va

assegurar que no podia pagar els salaris endarrerits ni les

indemnitzacions per acomiadament perquè el Bank of America, el

principal creditor, no n’autoritzava el pagament. Malgrat els límits

del moviment (que lluitava per rebre les indemnitzacions degudes,

no pas per mantenir els llocs de treball) l’experiència ha estat

important, tant pel mètode com pel fet que s’ubiqués al cor de

l’imperi. Durant uns dies van convertir-se en el principal centre

d’interès polític i mediàtic, perquè amb la seva acció recuperaven

un mètode de lluita que no s’havia vist des dels anys 30.

11

hi una manifestació davant dela seu del banc per exigir elpagament de lesindemnitzacions. Alguns vaninvestigar l’empresa i vantreure a la llum un pla dedeslocalització a l’altra plantade l’empresa, situada en unaaltra ciutat, on els i lestreballadores no estavensindicades. La secció 1110 dela UE havia protagonitzat enels darrers anys, després deguanyar a la burocràcia en leseleccions sindicals,mobilitzacions exigint milloressalarials que van acabar ambun triomf.

D’arreu del país van arribara la fàbrica mostres desolidaritat, que van obligarpersonatges com el reverendJessee Jackson a recolzar lamobilització. Fins i tot Obamava haver de sortir a dir que lesrevindicacions dels i lestreballadores eren justes.Aquella petita fàbrica vaesdevenir el símbol de la crisi idel seu impacte sobre laclasse obrera. El governadord’Il l inois va ordenar ques’aturessin les transaccionspúbliques amb aquest bancfins que es resolgués la situaciódels i les treballadores.

Finalment, després de cincdies d’ocupació, el banc vaacceptar concedir els crèditsi un cop l’empresa va haverpagat dos milions de dòlarsd ’ i n d e m n i t z a c i o n s ,l’assemblea de treballadors/esva votar per unanimitat posarfi a l’ocupació. Amb la decisiód’ocupar la seva fàbrica -unmètode que el moviment obrernord-americà no havia empratdes dels anys 30- els i lestreballadores de la Republicvan desencadenar unmoviment de solidaritat que vaobligar un dels bancs mésgrans del país a pagar salaris iindemnitzacions tot i que notenia l’obligació legal de fer-ho.El següent pas: utilitzar-lo perdefensar els llocs de treball.

Cristina Mas

El 18 de desembre passat, el Govern Provincial de Neuquén

va posar data al debat de la Llei d’expropiació de Zanón. La

setmana següent entraria a la Legislatura i el març -quan es

reobrin les sessions- es debatrà a la Cambra.

Fa 7 anys que Zanón va ser ocupada i que els i les treballadoresvan posar-la a produir sota control obrer. La forma que ha tingut desd’aleshores ha estat la d’una cooperativa, Fasinpat, però la sevalluita no ha decaigut sinó que han seguit exigint la nacionalitzaciómantenint-ne el control.

El mateix dia que es feia pública la notícia, els treballadors/es deFasinpat estaven fent piquets contra l’ofegament econòmic que estan

patint per part dels sectors energètics i patronals que pretenen aca-bar amb el model que ofereixen als treballadors/es de tot el món.

Si bé l’expropiació seria un pas endavant en el sentit de la sevalluita, tant el fet que es faci amb indemnització -es parla de 20 milionsde pesos com a mínim per a creditors preferents-, com que pugui noacompanyar-se de mesures com els subsidis energètics que rebenles altres empreses, com els termes del control, mantenen la sevalluita, ja que el risc és tant el de no poder mantenir els llocs de treballen aquest període de crisi, com que no estiguin garantits elsmecanismes del control obrer.

Axí doncs, la lluita segueix fins que tots aquests elements forminpart de la Llei d’expropiació.

ArArArArArgentina.gentina.gentina.gentina.gentina.

Llei d'Expropiació de

Zanón ipressió econòmica

CR

ISI

i LL

UIT

A

1212

CR

ISI

i LL

UIT

A

La burgesia prepara les duesLa burgesia prepara les duesLa burgesia prepara les duesLa burgesia prepara les duesLa burgesia prepara les duescartes dels anys 30: New Deal/cartes dels anys 30: New Deal/cartes dels anys 30: New Deal/cartes dels anys 30: New Deal/cartes dels anys 30: New Deal/Obama o e l fe ix isme, duesObama o e l fe ix isme, duesObama o e l fe ix isme, duesObama o e l fe ix isme, duesObama o e l fe ix isme, duesvariants de la resposta burgesa.variants de la resposta burgesa.variants de la resposta burgesa.variants de la resposta burgesa.variants de la resposta burgesa.

La burgesia sap que les actualsmesures anticrisi no trauran elcapitalisme del camí sense sortidaen què ens ha ficat. Sap que enaquestes crisis de profunditat ha deposar-s’hi a fons i que no hi ha cappossible sortida que no passi per: 1)una destrucció massiva de forcesproductives i 2) un augment net dela taxa de plusvàlua. I aixònecessàriament passa per: 1)tancaments d’empreses,acomiadaments massius,destrucció d’actius financers,començant pel paper moneda; 2)una reculada brutal de lescondicions de vida i treball detreballadors/es i pobles, mésespoliació dels països semicolonials,incloses guerres per obtenir un con-trol més directe de la riquesa,eliminant sectors burgesos que esquedaven una part de la renda (coma l’Iraq pel petroli).

Com dèiem en altres articles lasolució no és, doncs, econòmicasinó que s’instal·la en unaexacerbació de la lluita entre lesclasses i entre l’imperialisme i la res-ta d’estats semicolonials. Per aixòla burgesia s’arma –com va fer elsanys trenta- amb els discursos decrisi: el “socialdemòcrata” i el delfeixisme. El primer té la sevaexpressió més clara a Europa, sónels que voldrien refundar elcapitalisme sense els excessosviscuts i amb més control de l’estat.El capità que tots esperaven per li-derar aquesta croada ja ha arribata la Casa Blanca: Obama. Hareproduït les mateixes formespopulistes de Roosevelt durant laGran Depressió amb el New Deal,és a dir, explicant com els i lestreballadores han d’acceptar “pel béde tothom” socialitzar la misèria iafavorir les empreses. Ja ha fet lesprimeres passes en aquest sentitavalant les ajudes a les automotrius

des dels diners públics i prometentgrans plans d’obres públiques quetambé posarà en mans de lesempreses.

Però el capitalisme es defensa perles bones o per les dolentes, i hi hasobre la taula la recomposició delfeixisme. De moment a Europa hemassistit a un reforçament delbonapartisme, desplaçant –tot i queno substituint - les formesdemocràtico-burgeses mésclàssiques. Dues expressionsd’aquest bonapartisme sónBerlusconi o Zarkozy, encara quetambé la socialdemocràcia pot evo-lucionar a formes mésbonapartistes, com vam veure enel cas de Blair. A Rússia, la versióPutin. Son règims que encara quese sostenen en els mètodestradicionals de la democràciaburgesa i les seves institucionssovint van més enllà.

Cal construir un partitCal construir un partitCal construir un partitCal construir un partitCal construir un partit

Ells es preparen perenfrontaments decisius i no n’hi haprou amb la lluita defensiva i sindi-cal, perquè el seu caràcter va mésenllà del terreny de l’alternativa po-lítica.

Per aquestsxocs ells hanpreparat els seusgrans partits ii n s t i t u c i o n sestatals i, de lamateixa manera,cal que la classeobrera tingui unaexpressió políticaque li permeti arri-bar a serl’alternativa detota la societat.Es tracta deconstruir un partitrevolucionari, nimessiànic –ja si-gui a l’esti lguerriller o en laversió actual dels“alternatius” que

pretenen despertar la classe ambaccions “exemplars”- ni que intentisubstituir la classe per les sevesidees com durant un temps va ferl’stalinisme. Un partit que proposi iconvenci, que transmeti lesexperiències nacionals iinternacionals dels treballadors/es alllarg de la història i construeixi el seuprograma al costat de la classeobrera davant dels nous reptes. Unpartit que realment cregui que és laclasse obrera la clau del futur –perles raons objectives que assenyalemen aquest article- i que estiguidisposat a proposar iniciatives quevagin en aquest sentit i que, si esprenen, acompanyarà fins a lesseves últimes conseqüències, senseetapes ni maniobres ques’anomenen polítiques per amagarque es fan d’esquenes als i lestreballadores. Un partit revolucionari,democràtic i de combat, convençutque la sortida només pot ser elsocialisme. Volem formar partd’aquest procés, és imprescindibleque existeixi. Per això falta camí, peròvine ja avui a fer-lo amb nosaltres!

Davant la politica burDavant la politica burDavant la politica burDavant la politica burDavant la politica burgesa cap a la crisigesa cap a la crisigesa cap a la crisigesa cap a la crisigesa cap a la crisi

3. Cal construir el

partit revolucionari obrer