Reflexions sobre el catecumenat

Sobre la necessitat de discernimentd’un camí cristià per a les persones que no poden,

actualment, ser batejades

COMISSIÓ EPISCOPAL DE LA CATEQUESI I EL CATECUMENATCONFERÈNCIA DELS BISBES DE FRANÇA

Sota la responsabilitat de Mons. Pierre d’Ornellas

Octubre de 2014

COMMISSION ÉPISCOPALE POUR LA CATÉCHÈSE ET LE CATÉCHUMÉNAT, Réflexions sur le catéchuménat. Documents Épiscopat n. 9, 2014.

1

ESTRUCTURA DE LA INICIACIÓ CRISTIANAL’Església ha pensat l’itinerari pel qual es convida a passar

els convertits per esdevenir fidels de Crist.

Aquest itinerari està compost per quatre temps o períodes,separats per tres etapes que són tres celebracions litúrgiques

Acolliment manifestada públicament (facultativa)

PRECATECUMENAT: TEMPS DE LA PRIMERA EVANGELITZACIÓ

Candidats al catecumenat

⧐ 1a etapa: Celebració litúrgica de l’Ingrés al catecumenat

CATECUMENAT: TEMPS DE LA INICIACIÓ CRISTIANA

«Cristians-catecúmens»; «deixebles»

⧐ 2a etapa: Celebració litúrgica de l’Elecció i inscripció del nom(1r diumenge de Quaresma)

TEMPS DE PURIFICACIÓ I D’IL·LUMINACIÓ (DURANT LA QUARESMA)(tres escrutinis amb els evangelis de la Samaritana; del cec de naixement; de Llàtzer)

«Elegits»

⧐ 3a etapa: Celebració dels sagraments de la iniciació (durant la Vetlla pasqual)

NEOFITAT: TEMPS DE LA MISTAGÒGIA

«Neòfits; «cristians-fidels»; «deixebles»

2

QUE EL SENYOR SIGUI BENEÏT PEL DO DE LA FE!

Alguns bisbes han comunicat a la Comissió episcopal de la catequesi i el catecumenat les dificultats que troben davant d’alguns candidats al baptisme. En efecte, no és estrany que persones que han trobat Crist demanin a les comunitats cristianes rebre la iniciació sacramental pel Baptisme, la Confirmació i l’Eucaristia, quan la seva situació personal és objectivament contradictòria amb l’«economia sacramental» i esdevé un obstacle per a la recepció d’aquests sagraments. Si bé no totes aquestes situacions són d’ordre matrimonial, amb tot, aquestes representen una part no negligible de les dificultats trobades. Sempre són situacions complexes, delicades i doloroses.

Sigui quina sigui la complexitat de les situacions, sovint apareix innegable que Déu ha obert «la porta de la fe» a aquestes persones (Ac 14,27). L’Església és doncs fidel a la seva missió obrint-los les portes!

Si considerem primer l’Església com a «sagrament de salvació» i no únicament els sagraments en l’Església, pensem que pràcticament sempre és possible mantenir la porta oberta acollint aquests convertits. En aquesta perspectiva proposem aquest text titulat Reflexions sobre el catecumenat. Intenta mostrar per què i com és possible obrir la porta de l’Església als convertits a Crist, sigui quina sigui la seva situació.

Aquest text no té cap pretensió normativa. Es presenta simplement com una reflexió que pot ajudar els responsables pastorals en les seves recerques espirituals i pastorals. Afirma la responsabilitat del bisbe: en la seva diòcesi, promou el catecumenat i discerneix aquelles i aquells que crida a rebre el sant Baptisme.

Aquest text no s’adreça únicament als acompanyants de catecúmens sinó a tots aquells i a totes aquelles que exerceixen una responsabilitat en una diòcesi. Pot contribuir a reflexionar, de manera nova, sobre la necessària vitalitat de les nostres comunitats parroquials cridades a acollir i desassedegar aquelles i aquells que tenen set de Déu. Els convertits a Crist sovint obliguen les nostres parròquies a convertir-se més a Crist. Són convidats a esdevenir «catecúmens» que creixen en la fe, l’esperança i la caritat, i que ja participen en la missió de l’Església.

El text Reflexions sobre el catecumenat parteix de la lectura de la Sagrada Escriptura i s’inspira en el Ritual de la iniciació cristiana d’adults, la gran riquesa del qual encara no ha estat prou desenvolupada. Es recolza en el dinamisme evangèlic que el papa Francesc no deixa d’insuflar en l’Església, particularment amb la seva Exhortació apostòlica Evangelii gaudium. Creiem que aquesta Exhortació és un inestimable encoratjament per als batejats i els ministres ordenats que acullen i acompanyen aquests convertits.

Potser aquests batejats i aquests ministres ordenats trobaran que Reflexions sobre el catecumenat és massa audaç en el context actual de la pastoral francesa. Tanmateix, si aquest text els proporciona una ocasió d’intercanvis i d’aprofundiment, si els conforta en

3

l’esperança i l’acció de gràcies, haurà assolit el seu objectiu. Estem oberts a rebre qualsevol observació que emani dels seus intercanvis i de les seves experiències.

Preguem per aquelles i aquells que, amb generositat i fidelitat, es donen amb paciència per acompanyar els nostres germans i germanes convertits. Els agraïm el seu compromís gràcies al qual l’Església acull i acompanya de manera cordial i fraterna.

Que el Senyor sigui beneït pel do de la fe que no cessa de prodigar per tal que, gràcies a aquests nous testimonis, el seu Amor sigui conegut i estimat!

París, 1 d’octubre de 2014En la festa de santa Teresa de Lisieux, patrona de les missions

MONS. PIERRE D’ORNELLAS, arquebisbe de Rennes, Dol i Saint-Malo

MONS. EMMANUEL DELMAS, bisbe d’Angers

MONS. HERVÉ GASCHIGNARS, bisbe d’Aires i Dax

MONS. JEAN-PAUL JAEGER, bisbe d’Arras

MONS. ANDRÉ MARCEAU, bisbe de Niça

MONS. PIERRE-YVES MICHE, bisbe de Valence

Els bisbes de la comissió per a la catequesi i el catecumenat desitgen agrair al pare PHILIPPE MARXER, director adjunt per al catecumenat del SNCC, la seva ajuda inestimable en la redacció d’aquest text, així com al pare MICHEL DUJARIER pels seus consells precisos i prudents.

4

INTRODUCCIÓ

1. «Certament, cada convertit és un do fet a l’Església i comporta una greu responsabilitat per a ella, no sols perquè ha de ser preparat per al Baptisme amb el catecumenat i continuar després amb la instrucció religiosa, sinó perquè, especialment si és un adult, duu amb ell, com una energia nova, l’entusiasme de la fe, el desig de trobar en l’Església l’Evangeli viscut. Seria una desil·lusió per a ell si, després d’ingressar a la comunitat eclesial, hi trobava una vida mancada de fervor i sense signes de renovació. No podem predicar la conversió si no ens convertim nosaltres mateixos cada dia»1. Així es va expressar Joan Pau II tot sentint imperiosament el deure de repetir aquest crit de sant Pau: «Tanmateix, jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli, perquè és una obligació que m’han imposat: ai de mi si no anunciés l’evangeli!» (1Co 9,16).

2. A França, des de fa més de deu anys, el nombre d’adults convertits que demanen ser iniciats sacramentalment en l’Església no cessa de créixer. Les estadístiques publicades pel Servei nacional de la catequesi i el catecumenat, el 2010, mostren una evolució superior al 20% en relació als deu anys precedents. Aquesta progressió s’afegeix a la dels anys anteriors, ja que la població catecumenal s’ha multiplicat per deu entre 1980 i 2000. Aleshores la taxa anual d’augment s’apropava al 12%. Així és com el catecumenat coneix una revifalla des de fa diversos anys2.

3. L’any 2014 confirma aquesta tendència: el primer diumenge de Quaresma, l’Església a França ha cridat 3631 adults a rebre el sagrament del Baptisme durant la Vetlla Pasqual. De fet, el primer diumenge de Quaresma és el dia litúrgic en què cada bisbe celebra «l’Elecció» en la seva diòcesi per als catecúmens que crida a rebre els tres sagraments de la iniciació cristiana: el Baptisme, la Confirmació i l’Eucaristia3. És també el bisbe qui «estableix, dirigeix i fomenta, personalment o mitjançant delegat, la institució dels catecúmens, i en promou també el seu desenvolupament»4.

1 Joan Pau II, encíclica sobre el valor permanent del precepte missioner, Redemptoris missio, 7 de desembre de 1990, n. 47.2 El papa Joan Pau II ho observava en la seva primera Exhortació sobre la catequesi en el nostre temps, Catechesi tradendae, 16 d’octubre de 1979: «A l’Església primitiva, catecumenat i iniciació als sagraments del Baptisme i de l’Eucaristia s’identificaven. Encara que en aquest camp la praxi de l’Església hagi canviat, en els antics països cristians el catecumenat mai no ha estat abolit; hi coneix al contrari un renovació i és practicat abundantment en les joves Esglésies missioneres» (n. 23).3 L’any 2013, en 35 diòcesis de la França metropolitana, els tres sagraments d’iniciació cristiana s’han donat en la Vetlla pasqual. En altres 25 diòcesis, la Confirmació s’ha celebrat a la Pentecosta de l’any del Baptisme. En altres tretze diòcesis, la celebració de la Confirmació està situada un any després del baptisme. En les altres diòcesis, segons els casos, la Confirmació té lloc sigui a la Vetlla pasqual, sigui en una altra data ulterior, en l’any que segueix.4 Cf. Ritual de la iniciació cristiana d’adults, n. 47 [44] [El ritual francès utilitza una numeració diferent de la de l’edició catalana; per això afegim, a continuació de la numeració francesa, la de la catalana (N. del tr.)]. Veure també ibid., n. 104 [20/98].

5

El do de la fe

4. L’Any de la Fe (2012-2013) ens ha convidat a fer una mirada de fe sobre aquest creixement del nombre de catecúmens. Seria una reducció atribuir aquest fenomen només a la baixa del nombre de Baptismes al llarg de la primera infantesa. En efecte, avui, una set espiritual empeny els adults a girar-se cap a l’Església. Però, sobretot, Déu crida i escull qui vol per formar-ne part (cf. 1Te 1,4). La seva tria és gratuïta: la fe que neix en els cors és un germen que Ell dóna gratuïtament i que està cridat a créixer5.

5. Aquest do apareix més en la mesura en què la fe ja no és un pressupòsit evident per a una gran part dels nostres contemporanis6. Amb tot, moltes persones «cerquen amb sinceritat el sentit últim i la veritat definitiva de la seva existència i del món. Aquesta recerca és un autèntic “preàmbul” de la fe, perquè porta les persones pel camí que condueix al misteri de Déu»7. Atretes per la gràcia secreta de Déu que salva, experimenten «com la samaritana, [...] la necessitat d’acostar-se al pou per escoltar Jesús, que invita a creure en ell i a extreure l’aigua viva que brolla de la seva font (cf. Jn 4,14)»8.

6. Gràcies als testimoniatges que reben, d’una manera conscient o no, aquests cercadors de Déu esdevenen uns convertits al Crist: es descobreixen, de manera sobtada o progressiva, il·luminats per la «llum de la fe». Amb ells i per a ells es reprodueix el miracle de la conversió, que va començar en la primera generació cristiana gràcies a la predicació dels Apòstols: «Germans, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d’entre vosaltres perquè els pagans escoltessin dels meus llavis la paraula de l’evangeli i creguessin. Déu, que coneix el fons dels cors, ha testimoniat a favor d’ells donant-los l’Esperit Sant igual que a nosaltres, sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe» (Ac 15,7-9). En els Fets dels Apòstols, aquests pagans s’anomenen «Corneli» (Ac 10,1) o «Lídia» (Ac 16,14).

7. L’Església a França se sap cridada per Déu a donar testimoniatge als nostres contemporanis de l’«Evangeli del seu Fill» (cf. Rm 1,9) que esperen. Els convertits d’avui són els «Cornelis» i les «Lídies» del nostre temps, a qui «el Senyor obre el cor» (cf. Ac 16,14). L’Església veu en ells un fruit de la seva pregària i de la seva acció evangelitzadora; hi discerneix sobretot un signe de l’Esperit Sant. Són aquests convertits al Crist que truquen a la porta de l’Església per demanar-li el sant Baptisme. Han rebut la fe. Aquest do és confiat per Déu a la responsabilitat i a la sol·licitud pastoral de l’Església.

Acollir i acompanyar amb joia els convertits

8. Als convertits que poden rebre el Baptisme, l’Església és feliç d’acollir-los, d’acom-panyar-los i d’infantar-los a la «vida nova» en Crist (cf. Rm 6,4). «Per l’Esperit Sant, el

5 Cf. Catecisme de l’Església catòlica, n. 153: «La fe és un do de Déu, una virtut sobrenatural infusa per Ell». El papa Francesc, en l’encíclica sobre la fe, Lumen fidei, 29 de juny de 2013. n. 4, afirma: «La fe, que rebem de Déu com a do sobrenatural, es presenta com a llum en la sendera, que orienta el nostre camí en el temps».6 Cf. Benet XVI, Carta apostòlica Porta fidei, 11 d’octubre de 2011, n. 2.7 Ibid., n. 10. 8 Ibid., n. 3.

6

Baptisme és un bany que purifica, santifica i justifica»9. Els convertits són submergits així en la mort de Crist d’on surten, per la resurrecció amb Ell, com a «noves criatures» (2Co 5,17; Ga 6,15), «fills adoptius» de Déu (cf. Ga 4,5-7). Esdevenen «pedres vives» de l’Església en vista a «l’edificació d’un edifici espiritual, per un sacerdoci sant» (1Pe 2,5)10. El Baptisme, acte pasqual per excel·lència, és «la porta que obre l’accés als altres sagraments. Pel Baptisme, [...] som incorporats a l’Església»11. Ell «compromet els cristians a servir Déu [...] i a exercir el seu sacerdoci baptismal amb el testimoniatge d’una vida santa i d’una caritat eficaç»12. Gràcies al Baptisme, els batejats participen en el sacerdoci de Crist, per «glorificar el seu Pare» (cf. Jn 15,8). Tota la reflexió que segueix és sostinguda per la grandesa del sant Baptisme, «fonament de tota la vida cristiana, [i] pòrtic de la vida en l’Esperit».13

9. Actualment, per raons objectives, alguns convertits no poden rebre el Baptisme. En efecte, la seva situació de vida sovint matrimonial està en contradicció amb l’«‒ ‒ econo-mia sacramental»14 que obre a una certa manera de viure (cf. Rm 6,4; Mt 5,1-48). Com ho ha precisat el cardenal Joseph Ratzinger, «aprendre i comprendre la fórmula baptismal com a text [perquè és un Credo dialogat]», no és suficient; «cal practicar-la com a expressió d’una orientació de l’existència. Els dos aspectes [paraula i aprenentatge] es condicionen mútuament: la paraula només revela el seu significat en la mesura en què es recorre la via que ella indica; i recíprocament»15. L’Església és feliç d’acollir aquests convertits. Està obligada a donar-los una atenció particular. Són cridats a alimentar la seva fe amb la Paraula de Déu i a viure la caritat evangèlica, deixant-se conduir per l’Esperit Sant. Caminaran així en l’esperança i amb el desig de ser un dia «incorporats a l’Església» pel sant Baptisme16.

10. Sí, l’Església és feliç d’acollir cada un d’aquests convertits, sigui quina sigui la seva situació! Déu els hi ha confiat tots, particularment en aquests temps de «nova evangelització»17. Aquesta joia de l’Església hauria d’habitar tots els agents pastorals de les nostres comunitats parroquials. És veritat que alguns convertits viuen situacions complexes, estranyes a la «vida nova» (cf. Rm 6,4) a la qual condueixen els sagraments. Això no impedeix que aquests convertits hagin estat tocats verdaderament per Crist. Per això els agents pastorals són cridats sense cessar a una conversió de la mirada de tal

9 Catecisme de l’Església catòlica, n. 1227.10 Cf. ibid., n. 1227, 1265 i 1267.11 Cf. ibid., n. 1213.12 Cf. ibid., n. 1273.13 Ibid., n. 1213.14 Veure la definició en el Catecisme de l’Església catòlica, n. 1076: «Durant aquest temps de l’Església, el Crist viu ja actua en la seva Església i amb ella d’una manera nova, pròpia d’aquest temps nou. Actua per mitjà dels sagraments; això és el que la Tradició comuna d’Orient i d’Occident anomena “l’economia sacramental”, la qual consisteix en la comunicació (o “dispensació”) dels fruits del misteri Pasqual de Crist en la celebració de la litúrgia “sacramental” de l’Església».15 Cardenal Joseph Ratzinger, «Pertànyer a l’Església», Communio, n. 5 (maig de 1976), pp. 9-21.16 Cf. Concili Vaticà II, constitució Lumen gentium, n. 14, § 3.17 Una explicació d’aquest terme es dóna en l’encíclica Redemptoris missió, n. 33, § 4. Veure també ibid., n. 2, § 3. En aquesta encíclica sobre la missió, és interessant fer notar que l’expressió « nova evangelització» sovint apareix al costat de l’evangelització ad gentes. Amb el papa Francesc, concerneix a «cada batejat»; cf. Exhortació apostòlica Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013), n. 120.

7

mena que la seva fe viva indueixi una actitud pastoral adequada al do de Déu, i que el seu acolliment reflecteixi així la joia de l’Església.

11. Però de quin acolliment es tracta? Primerament d’un «acolliment cordial que no condemna»18, com hi convida el papa Francesc: «L’Església ha de ser el lloc de la misericòrdia gratuïta, on tothom pot sentir-se acollit, estimat, perdonat i encoratjat a viure segons la vida bona de l’Evangeli»19. Si l’Església ha de viure un acolliment com aquest, és per raó de la seva missió: acollir els convertits que el Senyor li dóna, sense perdre’n cap (cf. Jn 6,39). En efecte, com seria fidel al seu Senyor si l’Església tanqués la seva porta a aquelles i aquells a qui Déu «ha obert la porta de la fe» (Ac 14,27)?

12. Vivint un acolliment com aquest, l’Església no es comporta com una institució «burocràtica»20 que tanca en un camí senyalitzat d’avançament, amb el seu « lloc de duana»21, ni com una distribuïdora de sagraments, als quals simplement caldria preparar. Es presenta més aviat com una «Mare sempre atenta»22 que obre els seus braços i que, sigui quina sigui la seva situació, acull aquestes persones no batejades a qui Crist ha parlat.

13. Aquest acolliment sempre és possible si va seguit d’un acompanyament que ajudi els convertits a avançar en un autèntic camí de fe. Així, l’Església és servidora de la gràcia de Déu que actua on vol (cf. Jn 3,8)23. El papa Francesc hi convida: «sense disminuir el valor de l’ideal evangèlic, cal acompanyar amb misericòrdia i paciència les etapes possibles de creixement de les persones que es van construint dia a dia»24. Per a l’acompanyament de persones convertides no batejades, que poden rebre o no el Baptisme, s’aplica aquestes paraules del Papa tot referint-se a Moisès davant la bardissa ardent: «L’Església haurà d’iniciar els seus germans sacerdots, religiosos i laics en‒ ‒

18 Exhortació Evangelii gaudium, n. 165. En aquesta Exhortació, el papa Francesc crida l’atenció sobre «un clima poc acollidor en algunes de les nostres parròquies i comunitats», i «l’absència d’un acolliment cordial en les nostres institucions», en ibid., n. 63 i 70. Davant d’aquestes dues conclusions, ens crida a una santa preocupació: «Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat de Jesucrist, sense una comunitat de fe que els aculli, sense un horitzó de sentit i de vida, Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen un falsa protecció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús que ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos” (Mc 6,37)» (n. 49).19 Ibid., n. 114.20 Veure ibid., n. 63, on es llegeix també: «En molts llocs hi ha un predomini dels aspectes administratius sobre els aspectes pastorals, com també una sacramentalització sense altres formes d’evangelització».21 Cf. papa Francesc, homilia del dissabte 25 de maig de 2013. Veure Exhortació Evangelii gaudium: «l’Església no és pas una duana, és una casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a les espatlles» (n. 47).22 Exhortació Evangelii gaudium. n. 14. Veure ibid., nn. 46-49 titulats «Una Mare de cor obert». Veure també ibid., n. 139: «Hem dit que el poble de Déu, per la constant acció del mateix Esperit, s’evangelitza contínuament a si mateix. Què implica aquesta convicció per al predicador? Ens recorda que l’Església és mare i predica al poble com una mare que parla al seu fill, sabent que el fill confia que tot el que li serà ensenyat serà a fi de bé perquè se sap estimat. A més, la bona mare sap reconèixer tot el que Déu ha sembrat en el seu fill, escolta les seves inquietuds i aprèn d’ell».23 Veure ibid., n. 112. «L’Església és enviada per Jesucrist com a sagrament de salvació oferta per Déu (cf. Lumen gentium, n. 1). Ella, a través de les seves accions evangelitzadores, col·labora com a instrument de la gràcia divina que actua incessantment més enllà de tota possible supervisió».24 Ibid., n. 44.

8

aquest “art de l’acompanyament”, perquè tothom aprengui sempre a treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre (cf. Ex 3,5)»25.

14. Com no considerar amb humilitat, astorament i acció de gràcies aquesta «terra sagrada» dels convertits, sembrada per la Paraula de Déu (cf. 1Pe 1,23): la «llum de la fe» habita de manera nova en els seus cors! «La fe és la resposta a una Paraula qui interpel·la personalment, a un Tu que ens crida pel nostre nom»26. Sí, reconeixem amb joia que Déu fa gratuïtament el do de la fe. Ell, que vol salvar tots els homes (cf. 1Tm 2,4).

15. Per viure un acolliment com aquest i un acompanyament com aquest, cal recordar que l’«economia sacramental» s’inscriu a l’interior d’una «economia» més àmplia que és l’«economia de la salvació» i del do gratuït de Déu. Aquesta «economia de la salvació» és eclesial perquè l’Església és «sagrament universal de salvació»27.

El llindar decisiu: l’Ingrés al catecumenat

16. La sol·licitud pastoral de l’Església per les persones no batejades que han rebut el do de la fe en Crist i que demanen el Baptisme s’exerceix habitualment a través del catecumenat. Aquestes persones viuen el temps del catecumenat després de la celebració de «l’Ingrés al catecumenat», que representa un llindar determinant. Aquest s’articula al voltant de dues perspectives de fe, desenvolupades des dels primers segles de l’Església i de nou realitzades en el Ritual de la iniciació cristiana d’adults: la pertinença a l’Església i la salvació realitzada per Jesucrist. Aquests dons de Déu corresponen a dos tipus de set inscrits en el cor dels homes. Aquests s’expressen de manera molt diversa, a vegades de manera incipient, entre els convertits. Cal que siguin posats al dia i clarificats.

17. És per això que, «encara que el Ritual de la iniciació comença amb l’admissió al catecumenat, el temps precedent o “precatecumenat” és molt important i normalment no s’ha d’ometre. En ell es fa aquella primera evangelització mitjançant la qual s’anuncia amb confiança i decisió el Déu viu i aquell que ell va enviar per a la salvació de tots, Jesucrist »28. La importància i la pedagogia del precatecumenat són vàlides per a tots els convertits que demanen el Baptisme. Però aquest temps té un repte primordial per acollir i

25 Ibid., n. 169. En aquesta Exhortació, veure en particular tots els paràgrafs titulats: «L’acompanyament personal dels processos de creixement» (nn. 169-173). Veure infra els § 52-53.26 Papa Francesc, encíclica Lumen fidei (29 de juny de 2013), n. 8. En la seva exhortació, el papa Francesc afirma citant una frase del n. 1 de l’encíclica Deus caritas est: «No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al cor de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”» (n. 7). Això és tan essencial, que aquestes paraules de Benet XVI se citen més endavant en les Reflexions sobre el catecumenat, al capítol II consagrat a la salvació; veure infra el § 47.27 Concili Vaticà II, constitució sobre l’Església, Lumen gentium, n. 48.28 Ritual de la iniciació cristiana d’adults (RICA), n. 65 [9], que cita el Decret conciliar Ad gentes, n. 13. Veure infra el § 50. El RICA indica que el període del precatecumenat «és el temps de la primera evangelització». Aquesta expressió té tota la seva importància, tot i que pren accents diversos segons la història religiosa dels convertits que es presenten demanant el Baptisme. Manifesta que els convertits sorgeixen sovint de les comunitats cristianes sovint parroquials que són missioneres. Significa també que el‒ ‒ precatecumenat s’inscriu en la dinàmica de la «nova evangelització».

9

acompanyar amb caritat i encert els convertits que, encara que ho expressen barroerament, tenen set de Crist i de la seva Església, sense poder entrar en l’economia sacramental.

18. Per a l’Església, diferir la celebració de l’«Ingrés al catecumenat», és donar temps al candidat perquè afermi la seva conversió durant aquest període de «primera evangelització». És donar a l’Església la possibilitat de reconèixer en aquest candidat una conversió «en esperit i en veritat» (Jn 4,24), «en actes i en veritat» (1Jn 3,18), per tal d’obrir-li la porta cap al catecumenat. En aquest període, l’Església, amb la paciència de la caritat i la confiança en l’Esperit Sant, ha d’oferir al candidat els mitjans per descobrir «la fe» i entrar en «la conversió»29. No contemplar el Baptisme podria fer oblidar el camí de fe, d’esperança i de caritat en el seguiment de Crist que cal fer sempre, com ho recorda el Concili Vaticà II. Aquesta vida teologal només pot ser inicial en aquests convertits; però no és menys real, i necessita ser correctament orientada i enfortida perquè ells puguin entrar en el catecumenat.

19. Per naturalesa, aquest camí és eclesial i, com a tal, sacramental, perquè Crist, amb el seu Esperit, hi actua i es deixa trobar. Per aquesta raó, aquesta dimensió de l’itinerari precatecumenal regira la manera en què ordinàriament es pensa l’acompanyament pastoral dels candidats al Baptisme, i indueix a una nova via de reflexió sobre la naturalesa d’aquest acompanyament. Donant importància al precatecumenat, no caldria que cada diòcesi reflexionés per posar en marxa un «acolliment»? Sobri i diferent de la celebració litúrgica de «l’Ingrés al catecumenat», hauria de manifestar l’objectiu de l’itinerari i comprometre la comunitat cristiana local, sovint parroquial, en una missió d’acompanyament. Encara que el Ritual de la iniciació cristiana d’adults precisa que «una cerimònia de recepció és facultativa», dóna indicacions perquè es faci un acolliment com aquest30.

Quines pastorals per acompanyar els convertits?

20. Com s’enriqueixen les pastorals precatecumenal i catecumenal amb la consideració de la pertinença a l’Església i de la salvació donada en Jesucrist? Sabent que aquestes dues perspectives estan tan estretament connectades entre elles i que són indissociables, les abordem successivament en els dos capítols que segueixen. Alimentats amb la doctrina de l’Escriptura, i el testimoniatge de la Tradició vivent de l’Església, il·luminen el precatecumenat i el catecumenat, així com l’etapa litúrgica que els connecta: la celebració de l’«Ingrés al catecumenat».

29 Ritual de la Iniciació cristiana d’adults, n. 66 [10]. 30 Ibid., n. 68 [12]. Veure infra 33.

10

I. LA PERTINENÇA A L’ESGLÉSIA

21. El salmista prega a Déu: «Aplega’ns d’entre les nacions» (Sl 106,47). Afirma amb joia: «És el nostre Déu, nosaltres som el poble que ell pastura!» (Sl 95,7). Sí, «feliç el poble que té el Senyor per Déu!» (Sl 144,15). El Senyor d’Israel no ha deixat de constituir el seu poble. Els seus profetes anuncien aquesta reunió: «Vull que sigui el meu poble i jo seré el seu Déu» (Ez 14,11). Perquè Israel té viva la consciència de ser el poble de Déu, el que l’ha «creat», «format», «cridat» (Is 43,1), que Ell ha «escollit», (Is 43,10) i que li és «consagrat» (Dt 7,6). Aquest poble està destinat a la joia i a la pau, sense conèixer mai més el mal (cf. Is 65,18-25). Amb Jesús, es realitza a partir dels jueus i dels pagans: «Construiré la meva Església» (Mt 16,18). Déu «l’ha posat al capdamunt de tot com a cap de l’Església» (Ef 1,22), volent «recapitular totes coses en Crist» (Ef 1,10). «Amb la seva sang», vessada sobre la creu, «ens ha obtingut la redempció» (Ef 1,7). Així ha suscitat «l’única Església de Crist», el poble sant de Déu. En Crist, ens ha «escollit» (1Te 1,4). Tots els homes són cridats a formar-ne part31. «Déu ha fet néixer a un camí per unir-se a cadascun dels éssers humans de tots els temps. Ha escollit convocar-los com a poble»32.

22. Quan vénen a l’Església a demanar el Baptisme, molts dels adults expressen, de manera diversa i no sempre en termes adequats, el seu desig de seguir Crist vivint de la seva vida en el cor de la comunitat cristiana. Per als agents pastorals que els reben i els acompanyen, es tracta de percebre-hi la crida de l’Esperit Sant a formar part de l’Esglé-sia i a esdevenir-ne membres actius.

Condicions per formar part de l’Església:de Mystici Corporis al Vaticà II

23. En vint segles de cristianisme, els criteris de pertinença a l’Església han estat moltes vegades objecte de debat. L’any 1943, l’encíclica Mystici Corporis de Pius XII fixa les condicions requerides per formar «realment part dels membres de l’Església». Confirma la doctrina tradicional que recorda que el Baptisme i la professió de fe són criteris ineludibles. Es pressuposa una absència de «faltes molt greus» que tindrien com a conseqüència una separació, fins i tot una supressió del conjunt del Cos de Crist. «Tots, en efecte prossegueix l’encíclica citant la primera carta als Corintis (12,13) , ‒ ‒ hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol Cos, tot i que siguem jueus o grecs, esclaus o homes lliures». Tanmateix, Pius XII recorda que, en la pregària pels membres del Cos místic que és l’Església, hi ha un lloc per «als qui s’inicien en la doctrina cristiana, per tal que puguin ser santificats per l’aigua del Baptisme com més aviat».

31 Cf. Concili Vaticà II, constitució Lumen gentium, n. 13, § 4. L’expressió «única Església de Crist» es troba en Lumen gentium, n. 8. 32 Exhortació Evangelii gaudium, n. 113.

11

24. El Concili Vaticà II integra la doctrina de Mystici Corporis en el seu ensenyament sobre «el misteri de l’Església»33 i aporta una precisió més gran sobre el lloc dels catecúmens. La Constitució dogmàtica sobre l’Església afirma que els catecúmens li pertanyen: «Els catecúmens que, moguts per l’Esperit Sant, manifesten amb voluntat explícita de ser incorporats a l’Església, per aquest mateix desig (hoc ipso voto) ja li estan units; i la Mare Església els abraça ja com a seus amb afecte i sol·licitud»34. Aquí es destaca el «desig» de la voluntat, sense el qual els catecúmens no poden ser considerats «units» a l’Església. Reprenent aquest ensenyament, el Decret sobre l’activitat missionera de l’Església afirma clarament que tota la comunitat eclesial local ha d’ajudar a la iniciació cristiana, «de manera que des del començament els catecúmens sentin que pertanyen al poble de Déu». En relació amb la Constitució, el Decret repeteix que «ja són units a l’Església», i afegeix dues observacions: «Ja pertanyen a la casa del Crist i sovint ja porten una vida de fe, d’esperança i de caritat»35. Afirmant així l’estatut eclesial dels catecúmens, el Concili Vaticà II reprèn la doctrina dels Pares de l’Església.

L’ensenyament dels Pares de l’Església

25. Remarquem que el Concili Vaticà II ensenya la noció de «plena» pertinença a l’Es-glésia, reprenent la distinció de sant Agustí entre la pertinença «de cos» i la «de cor»; aquesta distinció mostra la condició de la plena pertinença: la caritat 36. El Concili es fa ressò de la crida de Crist a la perfecció (cf. Mt 5,48) recolzant-se en el pensament dels Pares de l’Església. Llança així la seva famosa «vocació universal a la santedat» que no és altra que «la perfecció de la caritat»37. El Baptisme obre a la persona batejada un camí de creixement en la caritat i la santedat.38

33 Títol del capítol I de la constitució dogmàtica sobre l’Església, Lumen gentium. Dels vuit paràgrafs que conté aquest capítol, el setè està titulat «L’Església, cos místic de Crist».34 Constitució Lumen gentium, n. 14, § 3. Aquest ensenyament de Lumen gentium, completat pel del Decret Ad gentes (veure nota següent), és reprès en el Codi de dret canònic, cànon 206 que precisa que «l’Església ja concedeix [als catecúmens] diverses prerrogatives que són pròpies dels cristians», Veure infra notes 40 i 43.35 Decret sobre l’activitat missionera de l’Església, Ad gentes, 7 de desembre de 1965, n. 14, § 4. És important d’anotar el triple «ja», que indica així la importància del període del precatecumenat que condueix a aquesta vida eclesial i teologal dels catecúmens. Afirmant que els catecúmens «són ja de la Casa de Crist», el Concili es refereix a l’ensenyament de sant Agustí, Homilies sobre l’Evangeli de sant Joan, XI, 4: «Com que els catecúmens porten la creu sobre el seu front, formen part de la gran casa, però de servidors cal que esdevinguin fills. En efecte, no es pot dir que no són res, els que ja pertanyen a la gran casa », en Œuvres de saint Augustin, 71, col. Bibliotheque augustinienne, 1993, p. 593.36 Cf. constitució Lumen gentium, n. 14, § 2. El Catecisme de l’Església catòlica (n. 1815) reprèn aquest punt: «Privada de l’esperança i de l’amor, la fe no uneix plenament el fidel al Crist i no en fa un membre viu del seu Cos». Aquesta distinció il·lumina la importància de la caritat ensenyada i viscuda pels catecúmens que «pertanyen al Poble de Déu»; veure infra § 30.37 Veure constitució Lumen gentium, n. 40.38 En referir-se al capítol V de la Constitució dogmàtica sobre l’Església, «la vocació universal a la santedat», Joan Pau II escriu en la seva Carta apostòlica Novo millennio ineunte (6 de gener de 2001): «Si el Baptisme és una veritable entrada en la santedat de Déu per mitjà de la inserció en Crist i la inhabitació del seu Esperit, seria un contrasentit acontentar-se amb una vida mediocre, viscuda segons una ètica minimalista i una religiositat superficial. Preguntar a un catecumen, “vols rebre el Baptisme?”, significa al mateix temps preguntar-li: “vols ser sant?”. Significa posar-lo en el seu camí del Sermó de la Muntanya: “Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial” (Mt 5,48)» (n. 31).

12

26. Tanmateix, aquest creixement ja comença des del moment en què la persona comença a convertir-se. Així és com els Pares de l’Església apliquen a les etapes catecumenals la imatge de la gestació d’un infant. Per a ells, el naixement sacramental és una etapa, en efecte essencial, però que s’inscriu en una progressió marcada per altres etapes rituals prèvies, la primera de les quals és «l’Ingrés al catecumenat»: amb aquest ritu, els nous convertits són «concebuts» en el si de l’Església39.

27. Aquesta imatge de la gestació fins a l’infantament manifesta que els Pares de l’Església reconeixen als «catecúmens» una posició intermediària entre «pagans» i «fidels»: ja no són pagans, sinó «cristians»40 que s’estan gestant en el si de l’Església-Mare, per tal de néixer i esdevenir «fidels».

La pràctica pastoral i ritual de sant Agustí

28. En la seva Catequesi als principiants, sant Agustí descriu la seva pràctica, rica en ensenyaments. En la seva època, noms diversos distingeixen clarament les persones segons les diferents etapes de la seva incorporació a l’Església.

29. Sant Agustí qualifica de «candidatus» el nouvingut que es presenta a demanar el Baptisme41. Aleshores és imperatiu conèixer les seves motivacions profundes i les seves disposicions personals perquè l’ensenyament dispensat sigui d’acord amb el moment en què està. Aquest «candidat» és considerat com a «rudis», és a dir: «principiant». Segons les seves aptituds, es desenvolupa un mode d’instrucció, llarg o breu. Sant Agustí afegeix expressament per al catequista: «Al final d’aquest ensenyament, cal demanar al candidat si creu que està disposat a seguir tot allò que se li acaba de dir. Si respon afirmativament, se’l marca solemnement amb el segell de Jesucrist i és tractat segons el costum de l’Esglé-sia»42. Aleshores se celebra un ritu: s’efectuen diversos gestos rituals, el més important dels quals és el signe de la creu. Amb la signació, prova visible i marca de pertinença a

39 Sant Agustí s’adreça així als catecúmens admesos al Baptisme: «Jo us dic, Jesús diu, reseu així: “Pare nostre que esteu en el cel” (Mt 6,9). Amb aquestes paraules heu començat a tenir Déu per Pare; però el tindreu [plenament] quan haureu estat engendrats del si de l’Església en la font [baptismal] que us ha d’infantar, encara que, d’una certa manera, hàgiu [ja] estat concebuts de la seva llavor abans de ser engendrats», Sermó 56, IV, 5, citat en A. Hamman, La prière en Afrique chrétienne, DDB, 1982, p. 69. Quadvultdeus de Cartago (mort cap al 450) empra la mateixa imatge: «Amb el signe de la creu [en el moment de l’Ingrés al catecumenat], ja heu estat concebuts en el si de la vostra Mare, la santa Església» (Symb. I, 1, 3); «La vostra Mare, la santa Església, us ha concebut en el seu si amb el santíssim signe de la creu» (Symb. III, 1, 1); citats per Victor Saxer, Les rites de l’initiation chrétienne de IVe ou VIe siècle, Centro italiano di studi sull’alto medioevo, Spoletto, 1988, p. 405.40 Veure infra nota 43. Ja l’any 381, en el primer Concili de Constantinoble, es precisa que els catecúmens són «cristians»; cf. Les conciles œcuméniques, t. 2, Cerf 1994, p. 95.41 També pot ser anomenat «auditor», és a dir simpatitzant, perquè s’interessa en la fe cristiana sense haver estat encara admès entre els candidats al Baptisme; està present en la celebració dels «sants misteris» fins a la predicació, després de la qual és acomiadat pel diaca sense que es pronunciï cap pregària per a ell. Per contra, per al «catecumen», que també és acomiadat després de la predicació, el seu enviament és precedit d’un pregària del diaca a la qual s’ajunta l’assemblea amb la invocació Kyrie eleison, i a continuació amb una benedicció pronunciada pel bisbe. Veure Les Constitutions apostoliques VII I, 6,2-14, col. Sources chrétiennes, n. 336, Cerf, 1987, pp. 151-157.42 Sant Agustí, «La primera catequesi», en Œuvres du saint Augustin, II/I, coll. Bibliothèque augustinienne, 1991, p. 217. Citem sant Agustí segons la traducció publicada en Le catéchuménat des premiers chrétiens, col. Les Pères dans la foi, n. 60, Éd. Migne, París, 2010, edició revisada i augmentada, pp.·90-91.

13

una comunitat, el candidat esdevé un «catecumen». «Concebut» en el si de l’Església-Mare, ja no és un pagà ni un adepte a una altra religió, sinó un creient en Crist, un «cristià»43.

30. L’Església reconeix el seu nou estat: en ell es retroben el seu desig, la seva fe inicial en Crist «camí, veritat i vida» (cf. Jn 14,6) i la seva acceptació a respondre a les seves exigències. A més, en el ritu que marca aquesta etapa s’inscriu el seu nom en la llista dels «catecúmens». Aquest ritu ha estat precedit d’una catequesi sobre la fe i els costums. Segueix una formació tan ascètica com catequètica de manera que, insisteix sant Agustí, tot estigui orientat cap al doble manament de l’amor (cf. Mt 22,40), i cap a la via eminent de la caritat (cf. 1Co 12,31)44. Al final del seu itinerari catecumenal, quan, al començament de la Quaresma, s’accepta la seva demanda de Baptisme, el «catecumen» entra en la categoria dels «elegits» o «competentes», perquè tots, amb una preparació ara comuna, «es dirigeixen junts» cap al Baptisme i comencen la seva última etapa cap al sagrament45.

31. Aquests matisos de vocabulari ‒candidatus, rudis, catechumenus, competens‒ informen sobre la pràctica pastoral dels primers segles. Precisen quins discerniments es realitzaven per acompanyar els qui eren acollits i avançaven pel camí cap al Baptisme. Per exercir aquest discerniment, es buscava conèixer la seriositat del seu desig 46. Aquest vocabulari també mostra la pedagogia que s’utilitzava en el seu camí cap al sagrament, i que demanava generalment tres anys. Per als Pares de l’Església, es tracta del temps necessari per a una autèntica gestació humana i espiritual. Ells hi donaven molta importància. Ells ens conviden a redescobrir el benefici actual del precatecumenat: aquest «període» és essencial perquè l’«etapa» de «l’Ingrés al catecumenat» tingui tot el seu valor47.

43 Sant Agustí és explícit en aquest punt. Veure Homélies sur l’Évangile de saint Jean, XLIV,2, en Œuvres de saint Augustin 73B, coll. Bibliothèque augustinienne, 1989, pp. 15-16: «Interroga algú: “Ets cristià?” Et respon: “No ho sóc”, si és pagà o jueu; però si et diu: “Ho sóc”, t’informes encara sobre ell: “Catecumen o fidel?” Si respon: “Catecumen”, ha estat ungit, però encara no ha estat rentat. Però, com ha estat ungit? Demana-li i et respondrà; demana-li en què creu; perquè és catecumen, ell respon: “En Crist”». El batejat és un «fidel». Victor Saxer precisa que el catecumen és «des d’ara cristià, imperfecte, en efecte, però ha d’esdevenir-ho perfectament», op. cit., p. 383.44 Veure «La primera catequesi», op. cit., pp. 69 i 91.45 Victor Saxer escriu: «Entra en l’últim període de la seva formació prebaptismal i en la categoria dels “competentes”. Agustí explica aquesta paraula etimològicament, dient que els “competents” “demanen junts” el Baptisme (S. 216, I). Junts també s’hi preparen», op. cit., p. 384. Segons la tradició grega, aquests «elegits» són també anomenats illuminandi (phótizomenoi), és a dir els que han de ser il·luminats amb el Baptisme: cf. Les Constitutions apostoliques, VIII, 8; 35,2, op. cit., p. 161 i 247.46 Ja la Tradició apostòlica anomenada d’Hipòlit (segle III) fa esment de dos exàmens dels candidats (veure col. Sources chrétiennes, n. 11bis, § 15). Un al començament, per a aquelles i aquells que es presenten. Aquest examen versa essencialment sobre la manera de viure: ofici exercit, qualitat de la conversió, situació matrimonial, comportament, amb la finalitat de determinar si tenen prou de fe per « escoltar la paraula», és a dir la catequesi. Se’ls informa, en aquest moment, de les exigències fonamentals de la vida cristiana. L’admissió dels catecúmens al Baptisme suposarà un nou examen, que tractarà sobre la seva conducta efectiva segons l’Evangeli durant el temps de la formació catecumenal. El contingut de l’examen es troba al començament de l’itinerari catecumenal en Les Constitucions apostòliques, VIII, 32, 1-16, op. cit., pp. 235-241; la qüestió del matrimoni hi és explícita en els nn. 4, 5, 12, 13.47 El Ritual de la iniciació cristiana d’adults distingeix clarament entre els «períodes» que indiquen un temps, una durada de la iniciació, i les «etapes» que són un acte litúrgic puntual que marca el pas d’un període al període següent. Veure el quadre supra p. 2.

14

Avui, el Ritual de la iniciació cristiana d’adults

32. La institució del catecumenat i, amb ella, el catecumenat litúrgic van desaparèixer de mica en mica cap al final del segle VI48. Seran restaurats pel Concili Vaticà II49. Aquesta restauració desembocarà en la promulgació, el 6 de gener de 1972, de l’Ordo initiationis christianae adultorum50. El Ritual de la iniciació cristiana d’adults n’és l’adaptació francesa publicat el 26 de maig de 1996.

33. Les notes pastorals i litúrgiques que acompanyen el Ritual de la iniciació cristiana d’adults acullen favorablement la pràctica de l’Església Antiga. En efecte, distingeixen en el precatecumenat els «simpatitzants»51 i els «candidats»52. Els primers «que, si bé encara no creuen totalment, demostren, tanmateix una certa propensió a conèixer la fe cristiana»53 mereixen ser acollits mitjançant una «recepció, que s’ha de fer sense cap ritu, que manifesta una recta intenció, però no encara la fe»54. Els segons se’ls reconeix perquè han viscut una primera conversió i «se senten apartats del pecat i inclinats al misteri de l’amor de Déu»55. Són, de fet, els «candidats al catecumenat»56.

48 El Sacramentari gelasià (segle VII) fusiona ritus i etapes i fa desaparèixer el període d’instrucció catecumenal. El Concili de Trento, en el capítol VI del Decret sobre la justificació, 13 de gener de 1547, subratlla la necessitat d’una «preparació» dels «adults» (capítol V) per rebre el Baptisme, però sense desenvolupar-la concretament.49 Constitució sobre la sagrada litúrgia, Sacrosanctum Concilium, 4 de desembre de 1963: «S’ha de restablir el catecumenat dels adults, distribuït en diversos graus, la implantació del qual depèn del judici de l’ordinari del lloc, de manera que el temps del catecumenat, destinat a una convenient instrucció, pugui ser santificat amb ritus sagrats a celebrar en temps successius» (n. 64). El Decret sobre la funció pastoral dels bisbes, Christus Dominus, 28 d’octubre de 1965, precisa sòbriament «[Els bisbes] s’esforçaran també per restablir la institució dels catecúmens adults o per adaptar-la convenientment» (n. 14, § 3). És versemblant que el terme «catecumenat» que aquí s’empra signifiqui tot el procés pel qual un convertit adult és conduït al Baptisme, sense distinció entre «precatecumenat» i «catecumenat». En la constitució dogmàtica sobre l’Església, Lumen gentium, n. 14 i en el decret sobre l’activitat missionera de l’Església, Ad gentes, n. 14, hi ha la qüestió dels «catecúmens», és a dir dels que han entrat en el catecumenat. D’altra banda, el Ritual aplica el n. 13 del decret Ad gentes (que precedeix el número sobre el catecumenat) al «precatecumenat»; cf. RICA, n. 65 [9]. Veure infra § 50 i nota 89.50 Joan Pau II ha subratllat el caràcter providencial d’aquesta restauració: «En les circumstàncies actuals que viuen l’Església i el món, en les Esglésies joves com en els països on el cristianisme està establert des de segles, el retorn de la gran tradició de la disciplina de la iniciació cristiana, sobretot per als adults, es demostra providencial. Aquesta va ser una disposició providencial del Concili Vaticà II, que així ha volgut oferir un camí de trobada amb Crist i amb l’Església per a molts homes i dones, tocats per la gràcia de l’Esperit i desitjosos d’entrar en comunió amb el misteri de la salvació en Crist, mort i ressuscitat per nosaltres», Exhortació apostòlica sobre el bisbe servidor de l’Evangeli de Jesucrist per a l’esperança del món, Pastores gregis, 16 d’octubre de 2003, n. 38.

L’edició catalana del Ritual de la Iniciació cristiana d’adults es va publicar el 4 d’agost de 1984 i és una traducció de l’Ordo initiationis christianae adultorum i no adaptació (N. del tr.).51 Ritual de la Iniciació cristiana dels adults, n. 68 [12]. 52 RICA, n. 67 [11].53 RICA, n. 68 [12].54 RICA, n. 68 [12], § 1. El Ritual precisa que «toca als pastors d’ajudar els simpatitzants amb pregàries apropiades» (n. 69) [13]. Aquestes poden ser «exorcismes» (cf. RICA, n. 113 [111]) o «benediccions» (cf. RICA, n. 118 [120]).55 RICA, n. 66 [10].56 RICA, n. 67 [11].

15

El precatecumenat: un temps de discerniment

34. Els «pastors, ajudats pels catequistes i els diaques», en examinar les «disposicions» del candidat així com els seus «motius» de conversió, no poden ometre considerar si es presenta tal o tal altra situació de vida que impediria la recepció del Baptisme, sobretot la situació matrimonial. Aquesta situació forma part del discerniment que cal realitzar perquè l’acompanyament esdevingui fecund. Serà molt més fàcil abordar-la si els «candidats» descobreixen a poc a poc la veritat gràcies a la freqüentació de la comunitat parroquial on són «encoratjats» i «acompanyats» amb «un testimoniatge de comunió fraterna atraient i lluminós»57, i on escolten «la veritat de l’Evangeli» (Ga 2,5)58. Aquí, la predicació ordinària sobre el matrimoni i la seva bellesa cristiana (cf. Ef 5,21-33) té una importància decisiva.

35. Sigui quina sigui la situació dels convertits, és innegable que han rebut la «llum de la fe». Fins i tot si és de manera incipient, aquesta llum és suficientment present per empènyer-los a demanar el Baptisme. En la comunitat parroquial que els acull, aquests convertits reben dels germans i germanes batejats l’exemple dels qui volen viure de l’Evangeli. Per rellegir progressivament tots els aspectes de la seva vida amb aquesta llum nova, aquests convertits hauran de ser «ajudats»59 per aquests germans i germanes

alguns dels quals seran els seus acompanyants a distingir entre la conversió a la qual‒ ‒ aquesta llum els crida per sortir ara dels seus pecats personals, i l’estat matrimonial en el qual s’han compromès i que demana un examen particular. Sigui quina sigui aquesta distinció, res de la seva vida no pot ser exclòs de la llum de la fe en « Déu [que] és Amor» (cf. 1Jn 4,8.16).

L’ingrés al catecumenat

36. El precatecumenat d’aquests convertits s’acaba quan hi ha madurat «la voluntat sincera de seguir el Crist i de demanar el Baptisme»60. Llavors l’Església els rep com a «cristians-catecúmens»61, celebrant l’etapa litúrgica de «l’Ingrés al catecumenat».

57 Cf. Francesc, exhortació Evangelii gaudium. n. 99.58 Cf. Decret sobre el ministeri i la vida dels preveres, Presbyterorum ordinis, 7 de desembre de 1965, n. 4.59 Veure RICA, n. 67 [11] que diu clarament: «Cal ajudar-los atentament». Els fidels els ajuden amb el testimoniatge ordinari de la seva fe i la delicadesa de la seva caritat fraterna; aquesta ajuda no instituïda però real engloba de manera preciosa l’ajuda particular que aporten els catequistes o els acompanyants, amb els diaques o els preveres, fins i tot l’ajuda que dóna l’acompanyant únic del candidat al catecumenat; veure infra el § 39 i el § 52. 60 Ritual de la iniciació cristiana dels adults, n. 66 [10].61 Aquesta expressió és en el RICA n. 41a [6]. S’inspira sens dubte de la distinció que feia sant Agustí entre el «cristià» (el catecumen) i el «fidel» (el batejat): veure supra nota 43. L’Ordo Initiationis Christianae Adultorum qualifica de catechumenus el candidat que ha estat acollit per l’Església gràcies a la primera etapa litúrgica: «Primus habetur, quando, ad initialem conversionem accedens, vult christianus fieri et ab Ecclesia ut catechumenus recipitur» (n. 6a). Si aquest «candidat» mor abans d’haver rebut el Baptisme, «se li fan les exèquies cristianes» (cf. RICA, n. 77 [18]), el que mostra que és «de la Casa de Crist». Això significa també que el que era membre d’una altra religió abans del seu «Ingrés al catecumenat» ha abandonat aquesta pertinença quan ha esdevingut «catecumen»; tanmateix, es pot dir que les «llavors del Verb» contingudes i «amagades» en aquestes religions i en les seves maneres de fer (cf. Decret Ad gentes, n. 11),

16

Aquesta celebració és possible per als convertits que volen seguir Crist i rebre el Baptisme, fins i tot si actualment no poden ser batejats. Pot ser també necessària perquè aquests convertits, aleshores esdevinguts «catecúmens», es beneficien de les riqueses de gràcia de l’Església i així se’ls ajudi a créixer en la seva vida en el seguiment del Crist. Tanmateix, és important que siguin conscients que, ara per ara, no podran ser admesos a la segona etapa litúrgica, la de «l’Elecció», per avançar en un camí de veritat, sent animats per l’essencial: voler seguir Crist que els estima i els acull en la seva «Casa». Per a ells, l’Església prossegueix el seu acompanyament considerant-los com a seus i comprenent que «és indispensable donar temps»62. No excloure i acollir veritablement pot conduir l’Església a celebrar litúrgicament el seu «Ingrés al catecumenat» per a la seva alegria i la d’ells.

37. Aquesta celebració litúrgica s’acaba amb l’«entrada a l’església»63, expressant així que l’Església acull aquests nous «catecúmens» en el seu si. Espera que tots naixeran a la «vida nova» (cf. Rm 6,4) pel sant Baptisme. Però, aquesta primera etapa litúrgica ja és acció de gràcies pel rostre de Déu que es revela en els «catecúmens» i pel seu compromís a viure l’Evangeli com a resposta a la vocació a la santedat que Crist els adreça64, com a tot batejat. Aquests «catecúmens» poden ser anomenats «deixebles»65 de Crist. El Catecisme de l’Església catòlica precisa que aleshores es comença pròpiament a parlar de la seva «iniciació cristiana»66. En efecte, és Crist mateix qui, per la seva Església, els inicia a la vida amb Ell!

38. És interessant subratllar que, en la litúrgia d’«Ingrés al catecumenat», l’Església posa en acte un doble significat: primer amb la signació segellada en el cos del candidat67, després amb la inscripció del seu nom en el registre dels catecúmens68. Així doncs, aquest ritu conté una doble dimensió, simbòlica i canònica. La dimensió simbòlica

la signació és de l’ordre sacramental ja que significa una realitat invisible i vital: la‒ ‒ gràcia de Crist salvador que uneix el catecumen a l’Església. La dimensió canònica la‒ inscripció demana que aquesta pertinença i aquesta identitat siguin marcades en un‒

han arribat en Crist a la seva expansió, el que és reconegut explícitament pel candidat. Pel que fa al judaisme, va d’una altra manera: per als jueus, «molt estimats a Déu a causa dels seus pares» (cf. declaració Nostra aetate, n. 4), la seva vocació baptismal cristiana els fa entrar en l’«acompliment»; romanen «jueus» tot esdevenint «cristians-catecúmens», i més tard «cristians-fidels» pel Baptisme.62 Veure exhortació Evangelii gaudium, n. 171, on el papa Francesc cita a aquest propòsit el beat jesuïta Pere Favre: «El temps és el missatger de Déu».63 Veure Ritual de la iniciació cristiana dels adults, n. 95 [90].64 Veure RICA que proposa aquests pregàries pels catecúmens: «Senyor Déu nostre [...], ja que els heu cridat a ser sants i immaculats a la vostra presència» (pregària d’exorcisme al n. 115/1 [114]); «Oh Déu, Senyor de l’univers [...], conserveu-los nets de cor i feu-los progressar en les virtuts, perquè esdevinguin dignes del bany que regenera i dels sants sagraments» (pregària de benedicció al n. 119/6 [374]).65 Veure el decret votat l’11 de març de 1991 per la Conferència dels Bisbes de França sobre l’estatut del catecumenat i dels catecúmens, i publicat en el seu Butlletí Oficial del 15 d’abril de 1991. Sobre el terme «deixeble», el Catecisme de l’Església catòlica precisa això: «Esdevenir deixeble de Jesús és acceptar la invitació a pertànyer a la família de Déu, de viure en conformitat amb la seva manera de viure: “Aquell qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest m’és germà i germana i mare” (Mt 12,50)» (n. 2233).66 Cf. Catecisme de l’Església catòlica, n. 1233.67 Ritual de la iniciació cristiana dels adults, nn. 88-90 [83-85].68 Ibid., n. 76 [17].

17

registre parroquial com la traça d’un esdeveniment en què l’Església reconeix la presència activa de Déu que «els dóna la seva gràcia»69.

39. Amb el signe de la creu de Crist amb què són marcats, aquests «catecúmens» són públicament convidats a «participar de la taula de la Paraula de Déu»70, com tot batejat. Novament «concebuts» en el si de l’Església-Mare, necessiten de la pregària i del suport fraternal dels «fidels», els seus germans i germanes en la fe. Aquesta pregària i aquest suport són encara més necessaris per a aquelles i aquells que són particularment fràgils

fins i tot adolorits a causa de la seva situació personal: saben que no correspon a‒ ‒ l’economia sacramental quan desitgen el Baptisme. Amb i com els fidels, cadascun segons la seva crida, han de prosseguir un camí constant de conversió. Amb aquest acolliment litúrgica, la comunitat eclesial es compromet a «ajudar-los»71 en la seva recerca espiritual i en la seva fe en Crist durant tot el període del catecumenat.

40. Es comprèn sense dificultats que «l’ingrés al catecumenat és de molta gran importància»: és un «ritu per fer els catecúmens»72. És la «primera trobada pública» en què «els candidats es presenten per primera vegada a l’Església i manifesten la seva voluntat» i en què «l’Església, complint el seu deure apostòlic, admet aquells que volen esdevenir membres seus»73. El candidat que esdevé «catecumen» manifesta aleshores «una inicial fe en Crist Salvador» i «un inici de conversió», el que es tradueix en «una voluntat de canviar de vida i de començar el tracte amb Déu en el Crist», i per «un sentit d’Església»74.

41. Sens dubte, pertoca a cada bisbe proposar en la seva diòcesi una guia que permeti a cada comunitat parroquial oferir a aquests candidats un camí adequat de creixement en la fe, l’esperança i la caritat, i una manera adequada de prendre part en la vida de la parròquia. Aquest camí ha de revifar el desig del sant Baptisme i el desig de viure la caritat. Aquests dos desitjos expressen junts el desig de ser «plenament incorporats» a l’Església75. El testimoniatge joiós i l’ajuda fraternal dels batejats són indispensables per a la realització progressiva d’aquests desitjos.

69 Ibid., n. 70 [14].70 Veure en RICA, n. 95 [90], l’entrada a l’església, en la qual el sacerdot diu: «N. i N., entreu a l’església per participar amb tots nosaltres en la taula de la Paraula de Déu», o «N. i N., ara sou catecúmens, entreu, per escoltar la Paraula de Déu». Veure també RICA, n. 98 [93] que és significatiu.71 Veure el diàleg entre el celebrant i els que «presenten» el o els candidats així com amb tots aquells « que els envolten fraternalment»; en RICA, n. 82 [77].72 Cf. RICA, n. 70 [14], nota 2: «ritu d’ingrés al catecumenat» tradueix l’expressió llatina: « ordo ad catechumenos faciendos». En Sulpici Sever (segle IV-V, en el sud de la França), l’expressió «fer catecúmens» és sinònim de «fer cristians» in Gallus, II, 8-9, col. Sources chrétiennes n. 510, Cerf, París, 2006, p. 237.73 RICA, n. 70 [14]. 74 RICA, n. 71 [15/68]. Veure també RICA, n. 53 [51] § 1.75 Cf. constitució Lumen gentium. n. 14, § 2. Veure supra el § 25.

18

II. LA SALVACIÓ REALITZADA PER JESUCRIST

La gràcia de la salvació

42. El desig habita de moltes maneres en el cor dels convertits. El més fonamental és el desig de salvació. El salmista se’n fa el ressò per a Israel: «Anhelo que em salvis, Senyor» (Sl 119,174). «El meu cor s’alegrarà quan em salvis!» (Sl 13,6) Els evangelis el manifesten: «Senyor, salva’m!» (Mt 14,30). El desig de la salvació habita el cor de l’home: «Què he de fer per a salvar-me?» (Ac 16,30). La resposta dels Apòstols és simple: «Creu en Jesús, el Senyor, i us salvareu tu i tota la teva família» (Ac 16,31). «En ell, vosaltres vau escoltar la paraula de la veritat, l’evangeli que us salva» (Ef 1,13). Déu és qui allibera el seu poble de la servitud (cf. Ex 20,2; Dt 5,6). Davant del pecat de l’home, que és trencament de l’aliança amb Ell, promet la salvació (cf. Gn 3,15 segons els LXX) i restaura l’Aliança. Així, Ell apareix com a «Déu misericordiós» (Ex 34,6), el que canta el salmista (cf. Sl 145,8). Realitza plenament la seva promesa de salvació en Jesús, mort i ressuscitat. Davant Crist, el «salvador del món» (Jn 4,42), els Apòstols beneeixen «el Pare entranyable i Déu de tot consol» (2Co 1,3; cf. 1Pe 1,3). Aquesta salvació és gratuïta, donada «per gràcia» (Ef 2,8).

43. «El que coneixem per la Revelació divina concorda amb la nostra mateixa experiència»76. «Ferit pel pecat», l’home concret, en la seva existència personal i social, està radicalment necessitat de salvació77. Per això, la pregària del Parenostre acaba dient: «Deslliureu-nos de qualsevol mal». El mal per excel·lència és el pecat, que és rebuig de Déu i la conseqüència del qual és la mort. No només la mort personal, sinó també la mort dels qui ens són propers i la mort dels qui hi ha al seu voltant. És així com la salvació consisteix en rebre les «Paraules de vida eterna» (cf. Jn 6,68), per a si mateix i per al conjunt dels altres homes. Qui estaria satisfet d’una salvació individual deixant els altres en l’abisme del mal? La primera experiència de conversió fa néixer en el convertit la convicció que «la salvació comença amb l’obertura a quelcom que ens precedeix, a un do originari que afirma la vida i protegeix l’existència»78. El desig de la salvació és desig de «vida eterna» (cf. Jn 17,3), o encara de «veritable vida»79.

44. El desig de la salvació també és, segons sant Agustí, el desig de la «vida benaurada», és a dir la benaurança80. Crist respon a aquest desig obrint el camí de les Benaurances.

76 Cf. constitució pastoral sobre l’Església en el món contemporani, Gaudium et spes, 7 de desembre de 1965, n. 13, § 1. Veure ibid., § 2: «És doncs en ell mateix que l’home està dividit. Heus aquí que tota la vida dels homes, individual i col·lectiva, es presenta com una lluita certament dramàtica, entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres. Més encara, l’home es troba incapaç de superar eficaçment per si mateix els assalts del mal». Veure infra, nota 88.77 Cf. Catecisme de l’Església catòlica, n. 1949. Veure ibid., n. 389, 588 i 2448.78 Francesc, encíclica Lumen fidei, n. 19.79 Benet XVI: «La vida eterna, què és?» en l’encíclica sobre l’esperança cristiana, Spe salvi, 30 de novembre de 2007, nn. 10-12.80 Catecisme de l’Església catòlica, nn. 1720-1723.

19

«Les Benaurances responen al desig natural de felicitat. Aquest desig és d’origen diví; Déu l’ha posat en el cor de l’home per atreure’l vers ell, l’únic que el pot satisfer. Les Benaurances descobreixen la finalitat de l’existència humana, el fi últim dels actes humans: Déu ens crida a la seva pròpia benaurança. Aquesta vocació s’adreça a cadascú personalment, però també al conjunt de l’Església, el poble nou dels qui han acollit la promesa i en viuen amb la fe»81. Ell ens assegura que «la seva joia serà també la nostra, i la nostra joia serà completa» (cf. Jn 15,11), i ens promet una «alegria que ningú no ens la pot prendre» (cf. Jn 16,22).

45. La salvació és misericòrdia de Déu que salva del pecat (cf. 1Pe 1,3-5), gràcia de Crist que dóna pau unificant la persona, amb el seu esperit, la seva ànima i el seu cos (cf. 1Te 5,23), do de l’Esperit que guareix de les passions desordenades i instintives (cf. Ga 5,19-25). La salvació és unió a Déu en la «vida eterna» i l’«alegria perfecta». Ens fa capaços d’estimar Déu i el nostre proïsme com a resposta a l’amor amb què ens estima. « La salvació que Déu ens ofereix és obra de la seva misericòrdia. No hi ha accions humanes, per més bones que siguin, que ens facin merèixer un do tan gran. Déu, per pura gràcia, ens atrau per unir-nos a ell. Ell envia el seu Esperit als nostres cors per fer-nos fills seus, per transformar-nos i per fer-nos capaços de respondre amb la nostra vida a aquest amor»82.

46. El procés catecumenal és dominat pel do generós i gratuït de la salvació. En efecte, la celebració litúrgica de «l’Ingrés al catecumenat» consisteix principalment en la marca amb el signe de la creu, que és el signe de salvació. La signació expressa la protecció 83 de Crist i el do de la «vida eterna», dues nocions bíbliques que qualifiquen l’acte salvador de Déu envers la humanitat. Aquesta etapa litúrgica projecta la viva llum de salvació sobre tot el camí catecumenal que l’Església proposa a aquelles i aquells que vénen a demanar-li el sant Baptisme.

La crida a la conversió

47. El papa Francesc recorda amb insistència aquestes paraules de Benet XVI: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva»84. De fet, «la fe neix del trobament amb el Déu viu, que ens crida i ens revela el seu amor, un amor que ens precedeix i en el qual ens podem recolzar per tal d’estar segurs i

81 Ibid., nn. 1718-1719.82 Francesc, exhortació Evangelii gaudium, n. 112. 83 Veure RICA, n. 88 [83]. Sembla que cal prendre seriosament aquelles i aquells que vénen a demanar el Baptisme i que l’única raó que tenen és el desig de ser «protegits» per Déu. El camí catecumenal els farà aprofundir aquesta rica noció que usa el Ritual. En efecte, en l’Antic Testament, Déu és qui protegeix (cf. Dt 33,12; Sl 116,6; 146,9) per oposició als ídols que no protegeixen (cf. Ba 6,69). Per això, l’home de la Bíblia demana a Déu que el protegeixi (cf. Sl 20,2; 59,2; 80,16). Jesús, «l’Unigènit de Déu», «protegeix» el qui ha nascut de Déu (cf. 1Jn 5,18); per als que creuen en ell, prega al seu Pare: «Protegeix-los» (cf. Jn 17,12). El verb grec, habitualment traduït en el Nou Testament per «guardar» (fulassô), ja l’utilitza l’Antic Testament amb l’equivalent hebreu (shamar) per significar la protecció de Déu.84 Benet XVI, encíclica sobre l’amor cristià, Deus caritas est, 25 de desembre de 2005, n. 1.

20

construir la vida»85. Parlar de la salvació, és anomenar l’amor misericordiós del nostre Déu, Ell que és «el Déu de tot consol» (2Co 1,3; cf. Rm 15,5).

48. Els convertits han trobat Crist i han fet una certa experiència del seu amor. Són en recerca d’una veritable felicitat, la font de la qual és aquest «amor plenament fiable»86; per això experimenten la necessitat de pertànyer-li. A causa de la història de la seva vida, molt sovint carregada de desolació, de sofriment, de trencaments existencials, però també de descobriments vitals i feliços, aspiren veritablement, sense poder expressar-ho sempre clarament, a la «salvació» en Jesucrist (cf. Lc 2,30; 19,9), a una paraula de remissió que dóna «pau» (cf. Jn 20,19.21), al «consol» del qual només Déu és la font (cf. 2Co 1,4). La seva petició de sagrament es troba ordenada a aquesta gràcia de salvació que desitgen més o menys explícitament, i que testimonien amb una sinceritat trasbalsadora.

49. Durant el precatecumenat, l’Església comença a respondre a la seva expectativa instruint-los. Amb fidelitat i amor, els transmet l’Evangeli. Il·luminats per ell i sostinguts per la caritat fraterna de la comunitat, comencen el seu camí de conversió que «és separació dels ídols per tornar al Déu viu, mitjançant un trobament personal». Aprenen que «creure significa confiar-se a un amor misericordiós, que sempre acull i perdona, que sosté i orienta l’existència, que es manifesta poderós en la seva capacitat d’adreçar les coses tortes de la nostra història»87. Portats per l’esperança de salvació, veuen néixer en ells el desig de sortir del pecat i de viure segons la caritat de Crist. Més ho desitjaran com més se’ls presenti la salvació com una Bona Nova. Descobrint l’amor de Déu amb el qual són estimats, el reconeixeran, sota la moció de l’Esperit Sant, com un amor redemptor88.

50. El Concili Vaticà II descriu admirablement aquest temps de conversió: «Certament, aquesta conversió s’ha d’entendre com una conversió inicial, però suficient perquè l’home s’adoni que, un cop apartat del pecat, és introduït en el misteri de l’amor de Déu, que el crida a establir una relació personal amb ell en Crist. De fet, sota l’acció de la gràcia de Déu, el nou convertit emprèn un itinerari espiritual pel qual, estant ja en comunió amb el misteri de la mort i de la resurrecció per la fe, passa de l’home vell a l’home nou que té la perfecció en Crist (cf. Col 3,5-10; Ef 4,20-24). Aquest pas, que comporta un canvi progressiu de la mentalitat i dels costums, ha de manifestar-se amb les seves conseqüències socials [...]. Com que el Senyor en el qual creu és signe de contradicció (cf. Ef 2,34; Mt 10,34-39), no rarament el convertit experimenta ruptures i separacions, però també el goig que Déu dóna sense mesura (cf. 1Te 1,6)»89.

51. El precatecumenat es presenta així com el «temps favorable» (2Co 6,2) perquè s’ins-tauri, amb la mediació de l’Església, un diàleg de consciència entre Crist salvador i cada candidat. Així, a la llum de Crist, que és llum de misericòrdia i de veritat, la seva consciència s’afina progressivament, no només sobre la conjunt de la seva vida sinó

85 FRANCESC, encíclica Lumen fidei, n. 4.86 Ibid., n. 4. Veure també ibid., n. 15-17.87 Ibid., n. 13.88 Per trencar amb el pecat, el Ritual convida a no subestimar la força de les « pregàries» i de les «uncions». Veure RICA, nn. 113-114 [111-112]; 121-122 [127-129, 206, 212].89 Decret Ad gentes, n. 13, citat en part quan el RICA evoca el «precatecumenat»; veure RICA, n. 65 [9].

21

també, si es presenta aquesta eventualitat, sobre el punt objectiu de la seva situació personal que obstaculitza la recepció del Baptisme. Gràcies als «ulls nous» que dóna la fe, discerneixen de mica en mica les conversions a les quals Crist el crida, i emprenen els canvis que els és possible viure90.

52. En aquest moment de combat espiritual que viuen, a la llum de la fe que creix en ells, el paper dels acompanyants és decisiu i delicat. Aquí el «discerniment» (cf. Rm 12,2; 14,22) és essencial, per a ells mateixos i per als seus acompanyants. El seu guia en tots serà la misericòrdia, la confiança i l’amor que tenen com a signes la joia i la pau, la paciència, la bondat, la benvolença, la dolçor, el domini de si (cf. Ga 5,22-23). És probable que cada convertit necessiti d’un germà o d’una germana que sigui un «acompanyant» privilegiat per ajudar-lo al discerniment, pronunciant «la paraula oportuna» que faci créixer en resposta a la crida interior de l’Esperit. Aquesta ajuda és particularment necessària per als qui prenen consciència que actualment no poden ser batejats. L’acompanyant necessita ser format en la intel·ligència cordial de la fe de l’Església que és una Mare que busca el bé per als seus fills91. També necessita aprendre «l’art de l’escolta» al qual el papa Francesc convida amb força92. Cal, creu el Papa, «haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva», per ser un acompanyant habitat per «un desig inesgotable de brindar la misericòrdia»; aquest desig que fa capaç d’acompanyar els «processos» de creixement, «per molt durs i perllongats que siguin»93.

53. L’Església complirà verdaderament la seva missió d’acompanyament si prega amb fe i constància el Senyor que, en la seva misericòrdia, crida sense cessar a la conversió i dóna la seva gràcia per respondre-li amb llibertat. Per això, la comunitat parroquial és convidada a pregar pels «candidats al catecumenat» que viuen un combat espiritual. Aquest combat pot prosseguir durant el període del catecumenat. És just i bo confiar aquesta intenció a les comunitats religioses contemplatives de la diòcesi.

El Concili Vaticà II: el do de la salvació a tots

54. El Concili Vaticà II evoca àmpliament la salvació: Déu és el Senyor de la història de salvació, que necessita tota la humanitat94; aquest projecte de salvació s’ha realitzat en Crist vingut al món per salvar tots els homes95; l’Església és sagrament universal de salvació96. El Concili ensenya «que aquesta Església pelegrina és necessària per a la salvació, atès que solament Crist és el Mitjancer i el camí de salvament, aquest Crist que

90 En efecte, Benet XVI subratlla que «fe, culte i ethos es compenetren recíprocament com una sola realitat, que es configura en la trobada amb l’àgape de Déu», en encíclica Deus caritas est, n. 14.91 Veure el passatge de l’exhortació Evangelii gaudium, n. 139, del papa Francesc citat supra nota 22. 92 És el papa Francesc qui evoca «la paraula oportuna». Es llegirà amb molt profit els nn. 170-173 de l’ex-hortació Evangelii gaudium.93 Veure l’exhortació Evangelii gaudium, n. 24.94 Veure per exemple la Constitució Gaudium et spes, n. 10, § 2; 38; 40, § 23; 41, § 3; 45, § 2.95 Cf. Constitució Lumen gentium, n. 3; Decret Ad gentes, n. 3.96 Cf. Constitució Lumen gentium, n. 9, n. 48. Veure també la Constitució Gaudium et spes, n. 45, i el Decret Ad gentes, n. 5.

22

se’ns fa present en el seu cos que és l’Església. Ell, doncs, en inculcar amb paraules ben clares la necessitat de la fe i del Baptisme (cf. Mc 16,16; Jn 3,5), va confirmar al mateix temps la necessitat de l’Església, en la qual els homes entren pel baptisme com per la porta»97.

55. Recordant-se de Déu que «vol, com a Salvador, que tots els homes se salvin (cf. 1Tm 2,4)», el Concili reconeix les vies de salvació obertes també per «als qui enmig d’ombres i imatges cerquen el Déu desconegut»: «Perquè, els qui desconeixen sense culpa l’Evangeli de Crist i la seva Església, però busquen Déu amb sinceritat de cor i s’esforcen, sota l’influx de la gràcia, a complir amb obres la seva voluntat, coneguda pel dictamen de la consciència, poden aconseguir la salvació eterna»98.

56. Pensant en el baptisme, el Concili ensenya que el «cristià», «fet semblant a la imatge del Fill, que és el primogènit entre molts germans» (Rm 8,29; cf. Col 1,18), rep la gràcia, fins a la seva mort, d’«associar-se al misteri pascal»99 de Crist. Però el Concili continua: «Això no sols és vàlid per als cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Crist va morir per tots (cf. Rm 8,12), i la vocació última de l’home és efectivament una de sola, és a dir, divina. Hem de sostenir, doncs, que l’Esperit Sant ofereix a tothom la possibilitat d’associar-se a aquest misteri pasqual de la manera que Déu sap»100.

57. El Concili Vaticà II afirma a la vegada la necessitat del Baptisme per rebre la salvació el que és una crida urgent a l’evangelització , i la gràcia de la salvació que Déu ofereix‒ ‒

als homes que ignoren el Baptisme101.

El Catecisme de l’Església catòlica: el desig del baptisme

58. Recordant aquest ensenyament, el Catecisme de l’Església catòlica conclou: «Déu ha vinculat la salvació al sagrament del Baptisme, però Ell mateix no està vinculat als seus sagraments»102. Evoca immediatament després la situació dels catecúmens: «Per als 97 Constitució Lumen gentium, n. 14, § 1. En el decret Ad gentes, n. 14, § 2, el Concili precisa que el Baptisme obté «l’alliberament del poder de les tenebres (cf. Col 1,13)»; aquí, el Concili recorda els fonaments escripturístics: Mt 12,28; Jn 8,44; 12,31.98 Constitució Lumen gentium, n. 16.99 Constitució Gaudium et spes, n. 22, § 4.100 Ibid., n. 22, § 5. Citat en l’encíclica Redemptoris missio, n. 10.101 En l’encíclica Redemptoris missio, Joan Pau II recapitula aquest ensenyament del Concili: «Cal, doncs, mantenir unides aquestes dues veritats, o sigui, la possibilitat real de la salvació en Crist per a tots els homes i la necessitat de l’Església amb vista a aquesta salvació. Ambdues afavoreixen la comprensió de l’únic misteri salvífic, de manera que es puguin experimentar la misericòrdia de Déu i la nostra responsabilitat. La salvació, que sempre és do de l’Esperit, exigeix la col·laboració de l’home per salvar-se tant ell mateix com els altres. Així ho ha volgut Déu, i per això ha establert i ha associat l’Església al seu pla de salvació: “Aquest poble messiànic afirma el Concili constituït pel Crist amb vista a la comunió de vida, de caritat i de veritat, és‒ ‒ emprat també per ell com un instrument de la Redempció universal i és enviat a tot el món com a llum del món i sal de la terra”» (n. 9). Joan Pau II cita aquí la constitució Lumen gentium, n. 9, § 2. 102 Catecisme de l’Església catòlica, n. 1257: «El Senyor mateix afirma que el Baptisme és necessari per a la salvació (cf. Jn 3,5). Per això manà als seus deixebles que anunciessin l’Evangeli i bategessin tots els pobles (cf. Mt 28,19-20). El Baptisme és necessari per a la salvació per a aquells als quals l’Evangeli ha estat anunciat i que han tingut la possibilitat de demanar aquest sagrament (cf. Mc 16,16). L’Església no coneix cap altre mitjà que el Baptisme per tal d’assegurar l’entrada a la benaurança eterna; per això es guarda prou de

23

catecúmens que moren abans el seu Baptisme, el seu desig explícit de rebre’l, unit al penediment dels seus pecats i a la caritat, els assegura la salvació que ells no han pogut rebre pel sagrament»103. Després tracta la situació de les persones que, sense falta de part seva, ignoren l’Evangeli de Crist i la seva Església: «Podem suposar que aquestes persones haurien desitjat explícitament el Baptisme si n’haguessin conegut la necessitat»104. El Catecisme de l’Església catòlica, tot reconeixent la possibilitat de la salvació fora de l’economia sacramental, posa a la llum el «desig» del Baptisme.

El discerniment del desig

59. La qüestió, que sorgeix en l’Església, de la salvació de totes aquestes persones que demanen el Baptisme és a l’encreuament de dues afirmacions de la fe: la necessitat del Baptisme per ser salvat i la llibertat de Déu que «no està ell mateix vinculat als seus sagraments». El punt focal que connecta aquestes dues afirmacions és el «desig» ‒explícit o implícit del Baptisme. Els «simpatitzants» o els «candidats al catecumenat»‒ descobreixen l’Evangeli de Crist i la seva Església; aquest coneixement els empeny normalment a desitjar el Baptisme: aquest desig testimonia la seva set de salvació! Sigui quina sigui la seva situació, el seu avanç és autèntic en la mesura en què creix el seu desig del Baptisme. Com feien els Pares de l’Església, nosaltres hem de discernir les seves «motivacions». Tot seguit, és bo interrogar-se: Com la pedagogia precatecumenal permet desvetllar aquest desig de salvació, que s’obre en desig del Baptisme? Quins criteris per discernir-ne l’encert?

60. El Concili Vaticà II ha reconegut que l’home «se sent il·limitat en els seus anhels i cridat a una vida superior»105. Ensenya que aquest està habitat pel «desig d’una vida ulterior, invenciblement ancorada en el seu cor»106. Discerneix que aquest desig pren forma en l’amor: «En el fons de la consciència l’home descobreix una llei que no es dóna a si mateix, però que ha d’obeir. [...] És d’una manera meravellosa que es descobreix en la

negligir la missió que ha rebut del Senyor de fer “renéixer de l’aigua i de l’Esperit” tots aquells que poden ser batejats. Déu ha vinculat la salvació al sagrament del Baptisme, però Ell mateix no està lligat als seus sagraments». (Aquesta última frase és subratllada en el CEC). La butlla Unigenitus (Climent XI, setembre de 1713) ja condemnava la proposició extra Ecclesiam nulla conceditur gratia (fora de l’Església, no és concedida cap gràcia).103 Catecisme de l’Església catòlica, n. 1259. El Concili de Trento, en el capítol IV del Decret sobre la justificació, diu això: «Després de la promulgació de l’Evangeli, aquesta transferència [de l’estat en el qual l’home neix fill del primer Adam a l’estat de gràcia i d’adopció dels fills de Déu pel segon Adam, Jesucrist, el nostre Salvador] no es pot fer sense el bany de la regeneració o el seu desig».104 Catecisme de l’Església catòlica, n. 1260.105 Constitució Gaudium et spes, n. 10, § 1.106 Ibid., 18, §1. Més endavant, es llegeix: «Sap prou bé l’Església que només Déu, el qual ella serveix, dóna resposta als anhels més profunds del cor humà que mai no sacia plenament amb els aliments terrenals. Sap també, que l’home, sol·licitat en tot moment per l’Esperit de Déu, no serà mai del tot indiferent al problema de la religió, com ho demostren no sols l’experiència dels segles passats, sinó encara una multiplicitat de testimonis del nostre temps» Ibid., n. 41, § 1. Veure també ibid., n. 45, § 2: «El Verb de Déu, pel qual tota cosa fou creada, es féu Ell mateix home, talment que, essent home perfecte, pogués salvar tothom i recapitulés l’univers. El Senyor és el fi de la història humana, el punt on convergeixen les aspiracions de la història i de la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la satisfacció total dels seus anhels». En l’encíclica Redemptoris missio, Joan Pau II escriu: «L’Església ofereix als homes l’Evangeli, document profètic, que respon a les exigències i a les aspiracions del cor humà: sempre és “Bona Nova”» (11).

24

consciència aquesta llei que es compleix en l’amor de Déu i del proïsme (cf. Mt 22,37-40; Ga 5,14)»107. En tots els «deixebles» de Jesús «cristians-catecúmens» i «cristians-fidels» ,‒ ‒ l’Esperit Sant suscita en el fons de la seva consciència «interiorment» el desig‒ ‒ d’estimar Déu i el proïsme: «En conseqüència, [el Senyor Jesús] va enviar a tots l’Esperit Sant, que els mogués de dins estant a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la intel·ligència, amb tota la força (cf. Mt 12,30), i a estimar-se els uns als altres tal com Crist els va estimat (cf. Jn 13,34; 15,12)»108.

61. Per desvetllar aquest desig, que és l’obra conjunta de la llibertat humana i de l’Espe-rit Sant, l’ensenyament catequètic és fonamental. En la seva sol·licitud envers les persones que truquen a la seva porta per demanar-li el Baptisme, l’Església a la vegada ha de donar confiança a la gràcia salvífica de Déu i no rebaixar les exigències evangèliques expressades per la llei del doble manament de l’amor. Joan Pau II ho subratlla: «Al contrari, acceptar la “desproporció” entre la llei i les capacitats humanes, és a dir les capacitats de les soles forces morals de l’home deixat a ell mateix, desvetlla el desig de la gràcia i predisposa a rebre-la»109.

62. La proposta de la fe en Crist durant els períodes precatecumenal i catecumenal és essencial en el pla ètic, catequètic i espiritual. Pertoca a cada diòcesi establir-la adaptant el seu contingut i la seva durada, que no haurien de ser minimitzades. Tanmateix es poden donar algunes indicacions. Tindrà en compte el llindar important que és la celebració de «l’Ingrés al catecumenat». S’inspirarà amb profit en la gran riquesa del Catecisme de l’Església catòlica. Partirà del «nucli essencial de l’Evangeli que li atorga sentit, bellesa i atractiu», perquè «en aquest nucli fonamental el que resplendeix és la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat»110. Tot el procés catecumenal, serà un perpetu «primer anunci», «que sempre cal anunciar d’una forma o d’una altra, en totes les etapes i moments»111, la seva bellesa embellirà cada un dels aspectes de la fe i de la moral evangèlica que s’aborden progressivament.

63. Com ho van fer els Pares de l’Església, aquesta proposta de la fe començarà amb l’obra de Déu Creador que revela «l’eminent dignitat» de l’home i de la dona, creats a imatge i semblança seva (cf. Gn 1,26-27). Explicitarà la llei de Déu, les «deu Paraules», com un do que Ell fa amb la seva vida i la seva llibertat (cf. Ex 20,1-17; Mt 19,17). Convidarà a reconèixer en la història d’Israel una crida actual i constant a la conversió i al coneixement de Déu (cf. Os 6,1-6; Mt 9,13). Conduirà a «seguir» Jesús que és «camí,

107 Cf. Constitució Gaudium et spes, n. 16.108 Constitució Lumen gentium, n. 40. És possible comprendre que aquesta paraula «tots» que envia‒ explícitament als «deixebles» designa els «cristians-fidels» i els «cristians-catecúmens». En efecte, ‒ Lumen gentium, n. 14 evoca l’acció de l’Esperit Sant en el cor dels catecúmens: «Pel que fa als catecúmens que, moguts per l’Esperit Sant, manifesten amb voluntat explícita de ser incorporats a l’Església...». A més la Conferència dels bisbes de França ha reconegut que els «catecúmens» eren «deixebles» de Jesucrist. La presa de consciència de la crida a estimar segons el doble manament evangèlic de l’amor és segurament un criteri perquè pugui celebrar-se l’«Ingrés al catecumenat».109 Joan Pau II, encíclica sobre algunes qüestions fonamentals de l’ensenyament moral de l’Església, Veritatis splendor, 6 d’agost de 1993, n. 105.110 Exhortació Evangelii gaudium, n. 34-36. Veure el document de la Comissió episcopal per a la catequesi i el catecumenat, Aller au cœur de la foi, 2003.111 Veure l’explicació que el papa Francesc dóna sobre el «primer anunci», en l’exhortació Evangelii gaudium, n. 164.

25

veritat i vida» (Jn 14,6). Ensenyarà que l’acompliment de la promesa feta a Abraham, el creient, és en Crist Salvador que restaura l’home (cf. Ac 13,32-33; Col 3,10) i que revela la plenitud de la Llei en l’amor (cf. Mt 22,37-40; Rm 13,8-10). Farà entendre la crida a la santedat de la qual l’apòstol Pere fa memòria: «Sigueu sants perquè jo, el vostre Déu, sóc sant» (1Pe 1,16). Donarà testimoniatge de la inesgotable misericòrdia de Déu (cf. Ex 34,7; 2Co 1,3; Ef 2,4) i de la «joia en el cel» que en resulta (Lc 5,7; cf. Lc 15,10.32).

64. Habitada per la fe en la gràcia salvífica de Crist, l’Església ha de fer-se pedagoga perquè els «candidats al catecumenat», que escolten les exigències evangèliques de l’amor, no s’allunyin del Baptisme, sinó al contrari desitgin més i més rebre’l, desitjant convertir-se a l’Evangeli. La seva pedagogia serà encara més fructosa quan els convidarà a la fe viva en Crist Salvador, quan els descobrirà la bellesa del doble manament de l’amor, i quan els anunciarà la misericòrdia de Déu que dóna la seva gràcia per estimar «amb fets i de veritat» (cf. 1Jn 3,18). Aquesta pedagogia contindrà una invitació a comprometre’s de manera realista i adaptada, amb els cristians, en una caritat efectiva envers els seus germans i germanes, particularment els més fràgils. Ja que Déu és la font de la caritat, aquesta pedagogia serà també la de la pregària personal i comunitària (cf. Lc 18,1-8; Col 4,2; Ef 6,18). Gràcies a aquesta pedagogia, l’Església celebrarà per a aquests candidats l’etapa litúrgica de «l’Ingrés al catecumenat». La seva pedagogia prosseguirà, de manera adaptada, durant el període del catecumenat.

65. El desig del Baptisme creix amb una comprensió més gran de l’Eucaristia que és «el sagrament de l’amor». Per estimar de veritat, el creient en Crist que entra en la pedagogia de la caritat i de la pregària veu néixer en ell el desig de l’Eucaristia, com la «font» sacramental més perfecta de la caritat. Per això la catequesi catecumenal ha de dir-ne la santedat, la bellesa i la grandesa. Però l’Eucaristia és també la «plenitud de la iniciació cristiana»112. El creient en Crist, que creix en l’amor del seu Senyor, veu obrir-se en ell el desig d’estar-hi plenament unit en el sagrament de l’Eucaristia. Millor, en percebre l’obra de salvació acomplerta per Crist i progressant en la comprensió del Baptisme que condueix a l’Eucaristia, «centre de tota la vida cristiana», voldrà participar-hi plenament per oferir-se amb Crist «per a la salvació del món i la glòria de Déu». Com ja ha estat subratllat al començament113, el Baptisme fa participar del sacerdoci de Crist; és el sacerdoci baptismal. És «per Ell, amb Ell i en Ell» que es dóna tota glòria al Pare. Si la pedagogia catecumenal i l’acompanyament de l’Església permeten als «catecúmens» de viure «units a Jesús», només cal esperar de la gràcia divina que vulguin «buscar el que Ell busca, estimar el que ell estima», el que «en definitiva, és la glòria del Pare»114? Aquesta és l’esperança a compartir (cf. 1Jn 3,3).

66. D’aquesta manera el desig del Baptisme vivifica el pas dels «deixebles» de Jesús, que encara no estan batejats. És traça de l’amor vivent pel seu Senyor que els anima. Aquest desig els condueix a voler viure la «comunió espiritual», el que els permet «participar» de manera «fructuosa»115 en la celebració eucarística de l’Església116. Admès amb discerniment a quedar-se en tota la celebració eucarística, la seva fe és prou viva perquè, 112 Benet XVI, exhortació apostòlica Sacramentum caritatis, 22 de febrer de 2007, n. 1 i 17.113 Veure supra § 8.114 Cf. Exhortació Evangelii gaudium, n. 267.115 Cf. Benet XVI, exhortació Sacramentum caritatis, n. 55.

26

amb tots els fidels reunits, entrin veritablement en el diàleg litúrgic que inicia el prefaci, proclamant amb adoració Déu «sant, sant, sant», i pronunciant amb convicció l’Amén que conclou tan admirablement la Pregària eucarística. Només participant així en la vida de la seva comunitat cristiana i en la gràcia que en rep, se li pot proposar el catecumenat com un «temps perllongat»117.

67. La gràcia de Déu irriga un camí de maduració de la llibertat en la castedat per a tots els «cristians», agafats per el crida a la santedat i el desig de respondre-hi. Certament la mentalitat ambiental demana als acompanyants de ser experts en «l’art de l’acompa-nyament» per evocar aquest camí de castedat en què misericòrdia, bondat i veritat no són mai absents. La castedat118, que unifica la persona en la pau veritable, és sempre «una tasca eminentment personal», una «crida» i un «fruit» de l’Esperit Sant en tot «deixeble» de Jesús, Ell que és, segons l’expressió de Benet XVI, «l’infinitament pur». Això també és cert per als catecúmens que s’han compromès en una vida matrimonial i de la qual no poden ni volen deslliurar-se per causa de les responsabilitats que han contret. Però el seu desig de viure segons l’Evangeli ha crescut en ells. Després d’un camí de vida cristiana i segons la gràcia de Déu, alguns podrien escollir viure «com a amics, com a germà i germana»119 amb el seu cònjuge. Havent escollit lliurement aquesta opció, es pot celebrar l’elecció perquè rebin els sagraments de la iniciació cristiana.

68. Aquest acte de fe de l’Església en l’obra misericordiosa de la salvació fa ressonar, amb nova frescor, la doctrina del «Baptisme de desig» en la mesura en què aquest desig està unit, en els «catecúmens», al penediment dels seus pecats i a l’exercici de la caritat120. Perquè aquest desig sigui el més just possible, convé que, des del precatecumenat, s’estigui atent perquè els desitjos dels «candidats al catecumenat» siguin progressivament purificats, il·luminant-los amb la llum del designi de salvació tal com Déu, Creador i Salvador, l’ha desplegat en la història i acomplert en el seu Verb fet 116 El RICA recorda que, segons la Tradició de l’Església, els catecúmens «són acomiadats [després de la litúrgia de la Paraula], si això no presenta dificultats particulars». Tanmateix, precisa que poden quedar-se «per raons greus». Cf. RICA, n. 101; 103, § 3 i 145 [9, 96, 98-99, 105, 150]. Sembla encara que el «desig» de l’Eucaristia i de la «comunió espiritual» forma part de les «raons greus» que permeten que els catecúmens, conscients que actualment no poden ser cridats a rebre els sagraments de la Iniciació cristiana, restin en tota la celebració de l’Eucaristia. Només poden beneficiar-ne per créixer en la seva vida de fe, d’esperança i de caritat. Després d’un temps de catecumenat, quedar-se a tota l’Eucaristia pot ser un «llindar», com ho preveu el Ritual; aleshores és possible que els lliuraments del Símbol de la fe (Credo) i de l’Oració dominical (el Parenostre) se celebrin per a ells en el moment oportú; veure RICA, n. 120 [103,125-126].117 Cf. RICA, n. 103 [19, 98-99, 105] que precisa que aquest «temps perllongat» pot «demanar diversos anys». Veure supra nota 62.118 Veure Catecisme de l’Església catòlica, nn. 2337, 2344, 2345, 2348. Les paraules de Benet XVI en la primera part de l’encíclica Deus caritas est poden ser aclaridores per acompanyar en el camí de la maduració de la llibertat en la castedat, que és un camí de salvació en la unificació de la persona.119 Aquesta expressió tradicional es represa pel papa Benet XVI després del Sínode sobre l’Eucaristia. Cf. Benet XVI, exhortació Sacramentum caritatis, n. 29. És important llegir amb atenció aquest llarg paràgraf 29 d’on es desprenen fecundes aplicacions pastorals. El Papa, recordant que «el Sínode dels bisbes ha confirmat la pràctica de l’Església, fundada sobre la Santa Escriptura», ens crida a «l’amor de la veritat» que, de fet, és el fibló per entrar en la justa intel·ligència d’aquesta expressió, que no menysprea ni la grandesa del sagrament del matrimoni ni la teologia del cos, ja que la persona, sexuada, és «corpore et anima unus» (Gaudium et spes, n. 14).120 Catecisme de l’Església catòlica, n. 1259. A propòsit del sagrament de reconciliació, el Concili de Trento ensenya la necessitat del «desig del sagrament» que és «inclòs» en la contrició, Decret sobre el sagrament de la penitència, 25 de novembre de 1551, c. IV.

27

carn, mort per amor en la Creu i ressuscitat per a la nostra vida. Aleshores, el «raig de veritat» que els il·lumina, o les «llavors del Verb» que els habiten121, s’obriran plenament en Crist més conegut i estimat. Perquè aquests «deixebles» no batejats són cridats a esdevenir «fidels» que participen activament en l’obra de salvació i de misericòrdia de Crist pel món, a glòria de Déu Pare.

121 Veure respectivament la declaració Nostra Aetate, n. 2, i el decret Ad gentes, n. 11.

28

Conclusió

CAMINS OBERTS PER ACOLLIR AMB JOIA

69. Hem considerat el que l’Església diu sobre els «catecúmens» en la Tradició rebuda dels sants Pares, desplegada en l’ensenyament del Concili Vaticà II i aplicada en el Ritual de la iniciació cristiana d’adults. Així podem discernir millor com acollir els candidats que, després d’una maduració de la seva fe, volen sincerament viure seguint Crist sense poder sempre ser cridats al sant Baptisme. Ells han pres consciència de la seva necessitat de salvació i han descobert que hi havia un nom: Jesucrist, el «Salvador del món» (Jn 4,42) que dóna la veritable «vida» (cf. Jn 10,10) i la veritable «llibertat» (cf. Ga 5,1).

70. Copsem com n’és de necessari donar una atenció particular al temps del «precatecumenat», per tal que els candidats es puguin unir a l’Església, «sagrament universal de salvació», amb la celebració litúrgica de l’«Ingrés al catecumenat». De fet, és desitjable que aquestes persones, que desitgen veritablement seguir Crist i han començat a fer-ho, siguin admesos a la seva «Casa» (cf. 1Tm 3,15) per tal que es beneficiïn de la seva gràcia de salvació i s’alimentin de la seva Paraula de vida.

71. Aquí és legítim parlar d’un autèntic camí vers la santedat que reflecteix una dinàmica de progrés evangèlic deixant obertes les portes del Baptisme. Sense voler traçar pistes pastorals concretes que s’han de discernir, imaginar i aplicar per a cada diòcesi, concloem esbossant el camí d’esperança i de joia que s’obre.

Ser reconeguts i acollits per Crist

72. La presència de «candidats» al si de les comunitats eclesials s’ha de reconèixer com un do de Déu. L’Església s’ha de reconèixer en la revelació que han rebut, així com en la seva resposta de fe que s’expressa en la seva voluntat de seguir Crist. Com l’Església no els acolliria amb joia per portar-los amb amor a maduresa com una Mare sap fer! En la mateixa comunitat eclesial, «cristians-fidels», «cristians-catecúmens» i «candidats al catecumenat» són cridats a caminar junts, cadascú al seu ritme, segons l’Evangeli de Crist122. Per dur a terme la seva missió, la comunitat ha de ser ella mateixa evangelitzada. No és estrany que els convertits que truquen a la seva porta hi contribueixen, al seu torn! Són, en el seu si, el signe que Déu no exclou ningú.

122 Decret sobre el ministeri i la vida dels preveres, Presbyterorum ordinis, n. 6, § 4: «[A la comunitat local] li correspon un especial deure envers els catecúmens i els neòfits, que són gradualment educats al coneixement i a la pràctica de la vida cristiana». Això agafa la perspectiva del decret Ad gentes, n. 14, § 4: «Aquesta iniciació cristiana durant el catecumenat ha de ser obra no sols dels catequistes o dels sacerdots, sinó de tota la comunitat de fidels, i sobretot la dels padrins, de manera que des del començament els catecúmens sentin que pertanyen al Poble de Déu».

29

73. Crist ha «escollit» aquestes persones. Acollir-les és un testimoni de fe i una necessitat. Les paraules del cardenal André Vingt-Trois, a propòsit del matrimoni, poden adaptar-se a l’acolliment que s’hauria de practicar en el temps del precatecumenat: «Ens cal desembarassar-nos de la nostra certesa que no hi ha participació autèntica en la vida de l’Església sense la plenitud de la vida sacramental. Tant com que ens hi enganxem, més ens posem en un atzucac. [...] En la delicadesa del diàleg i de l’acompanyament es manifestarà el fet que som testimonis i agents d’un Déu misericordiós. Busquem amb paciència els punts de recolzament positius que poden permetre a tota persona caminar cap a una vida més humana i més cristiana. No som en situació de jutjar moralment els cors, i menys encara condemnar persones que no sabem com han arribat allà on són. Estem encarregats d’anunciar-los i de proposar-los un camí que, si ho volen o si poden, els permetrà avançar i progressar»123.

74. Ho sabem, «el primer acte amb què s’arriba a la fe és do de Déu i l’acció de la gràcia que actua i transforma la persona fins al més íntim»124. Aquest acte obre a lligams socials nous de fraternitat evangèlica. L’Església està encarregada d’instituir-los per a tots els que són seus, de tal mena que no se’n perdi cap (cf. 1Co 9,22; 2Co 11,29; 1Te 2,7-8). És en la preocupació de cada persona humana i del seu creixement en la llibertat de fills de Déu (cf. Rm 8,21) que es deixen veure les traces i la figura del diví; preocupació que està en relació amb l’espera mateixa d’aquestes dones i d’aquests homes «escollits» per Crist (cf. 1Te 1,4), «que acullen la Paraula de Déu» (cf. 1Te 2,13) i esdevenen atents en la caritat als seus germans i germanes, en particular als més fràgils (cf. 1Te 4,9).

Acollits i acompanyats per la comunitat

75. Ser «acollits per Crist» en el si d’una comunitat eclesial la majoria de les vegades,‒ una parròquia exigeix que aquesta sàpiga oferir als qui caminen cap al Baptisme una‒ catequesi «apropiada, progressiva i integral», celebracions de la Paraula de Déu «adaptades als temps litúrgics», una vida de pregària i de caritat, així com un acompanyament fraternal en la vida evangèlica, com subratlla el Ritual de la iniciació cristiana d’adults. Igualment, la comunitat eclesial pot proposar-los les uncions i les pregàries de benedicció que els «manifesten l’amor de Déu i la sol·licitud de l’Església», perquè que rebin «coratge, joia i pau»125. Tots som pecadors, i a tots, Déu fa misericòrdia (cf. Rm 3,23-24). Mentre que els «cristians-fidels» reben la gràcia del sagrament de la reconciliació, «cristians-catecúmens» i «candidats al catecumenat» es beneficien del do de Déu amb aquestes pregàries i aquestes uncions.

76. Aleshores, uns i altres creixen junts en la seguretat que la gràcia de salvació no es desvia, que és un do gratuït de la misericòrdia divina, que es demana i es rep en la pregària i la celebració litúrgica. Uns i altres caminen junts en el camí evangèlic que passa per un descobriment cada vegada més gran de les Escriptures i pel «servei del

123 Cardenal André Vingt-Trois, «La família, hi creiem!» en Conferència dels bisbes de França, Consell Família i societat, col. Documents d’Església, Famílies i societat: quines opcions per a demà? Bayard/Cerf/ Fleurus-Mame, 2013, p. 16-17.124 Porta fidei, n. 10.125 RICA, n. 113, 114, 116, 118 [102, 111-112, 119]. Veure també supra nota 116.

30

germà» per desembocar, en la docilitat a l’Esperit Sant, en una conversió de tot l’ésser al Crist, «camí, veritat i vida» (Jn 14,6). Així, enfortida per l’acolliment de nous germans i germanes donats per gràcia a l’Església, la comunitat eclesial recorda que la seva primera missió és viure les actituds i les accions dictades pel doble manament de l’amor, que expressen amb joia «l’Evangeli de Déu» i el seu «poder» (cf. Rm 1,1-4), de tal manera que altres tinguin accés a la fe: «El que heu rebut gratuïtament, doneu-ho gratuïtament» (Mt 10,8); «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36).

77. Els «candidats» que no poden encara rebre el Baptisme avancen en un camí al llarg del qual creixen en la fe, l’esperança i la caritat. Desitjant el Baptisme i la comunió en el Cos de Crist, sofreixen no poder-hi accedir. La seva fe viva i el seu amor real a Crist inciten a donar-los un lloc propi i identificat en la vida de la comunitat cristiana. En cada comunitat local cal trobar com significar aquest lloc d’una manera simple i que parli tant als batejats com als candidats. Sens dubte la gràcia de la salvació es comunica amb una participació com aquesta mentre que la seva comunió no és sacramental ni visible, sinó espiritual.

Acció de gràcies

78. La presència de candidats suscita l’acció de gràcies. Caminen en un camí de santedat amb els «cristians-fidels», es porten mútuament cap a «la perfecció de la caritat». Manifesten l’elecció gratuïta de Déu «perquè fóssim sants i irreprensibles als seus ulls» (cf. Ef 1,4), de tal manera que l’Església sigui «gloriosa, santa i immaculada» (cf. Ef 5,27). L’Església és fidel a la seva missió quan, amb amor, joia i acció de gràcies pel do de la fe, es fa servidora de Déu i dels convertits a qui Ell ha obert amb generositat « la porta de la fe» (cf. Ac 14,27). Es mostra Mare quan els acompanya i sap donar-los temps, perquè ja els considera com a seus. Manifesta així la seva «vivent esperança» de conduir-los «amb una immensa paciència»126 signe del seu amor i de la seva fe fins que tots siguin‒ ‒ incorporats al «poble sacerdotal»127 i així participin plenament en la missió de salvació de Crist per al món128.

∎ ∎∎

126 Veure l’exhortació Evangelii gaudium, n. 171. És interessant ressaltar totes les vegades en què el papa Francesc parla de «la paciència», i també de «la impaciència» dels agents pastorals!127 Veure Catecisme de l’Església catòlica, nn. 783-784, 1591.128 El discerniment s’exerceix també quan és necessari, durant la marxa cap al Baptisme, preparant al matrimoni les persones que ja viuen maritalment, de les quals una està batejada i l’altra en petició de Baptisme. En efecte, si el seu estat de vida és confiat a l’Església, és just i bo que el precatecumenat i el catecumenat abordin la qüestió del matrimoni de manera que el sagrament del matrimoni se celebri just després del Baptisme.

31