TEMA 1. DE L’ANTIC RÈGIM A L’ESTAT LIBERAL (1808-

1875)

I. Cronologia 1800-1875.II. Introducció. L’Antic Règim.III. La monarquia de Ferran VII (1808-

1833).IV. Les regències de Mª Cristina i Espartero

(1833-1843).V. El regnat d’Isabel II (1843-1868).VI. El sexenni revolucionari (1868-1875)

VII.

La resistència absolutista: el carlisme.

1

Ferran VII Carles Mª Isidro Isabel II Amadeu de Savoia

I. CRONOLOGIA SEGLE XIX

Política Economia Societat Cultura

Període 1801-1810 ANY CATALUNYA ESPANYA MÓN1801 Guerra amb Portugal. Unificació de la Gran

Bretanya i Irlanda.

1802Creació de la Casa de Caritat de Barcelona.

Prohibició d’importar teixits de cotó. Pau d'Amiens.

1803

Primera filadora mecànica moguda per energia hidràulica al Rec Comtal.Viatges d'Alí Bei (fins al 1808)

L.van Beethoven compon la Tercera Simfonia (Heroica), inspirada en Napoleó.

1804Suspensió definitiva del comerç colonial.

Guerra amb el Regne Unit.

Proclamació de l'Imperi de Napoleó.Napoleó, emperador.Promulgació del Codi Civil napoleònic.

1805 Batalla de Trafalgar (victòria britànica)

Batalla d'Austerlitz (derrota austríaca)

1806

Comença el bloqueig continental (fins al 1807)Discursos a la nació alemanya,de Fitchte.

1807

Tractat de Fontainebleau.Napoleó ordena l'ocupació militar d'Espanya.

Pau de Tilsit entre Rússia i França.Abolició del comerç d'esclaus a l'Imperi britànic.Vaixell de vapor de Fulton.

1808 Entrada de les tropes franceses.Junta de Lleida.Batalles del Bruc.Constitució de la Junta Superior de

Ocupació francesa.Motí d'Aranjuez.Caiguda de Godoy.Abdicacions de Baiona.Josep I, rei d'Espanya.Constitució de Baiona.

2

Catalunya, per organitzar la resistència.

Comença la Guerra del Francès contra la invasió de Napoleó.Juntes locals i Junta Suprema Central.Batalla de Bailén.Inici de moviments separatistes a les colònies americanes.

1809

Conspiració antifrancesa a Barcelona.Setge i ocupació de Girona.

Setges de Saragossa.

1810

Els francesos ocupen Lleida.Política conciliatòria d'Augereau.La Junta Suprema de Catalunya reclama la restitució dels furs i privilegis.

Josep I ocupa Andalusia.Inici de les Corts de Cadis.Juntes de govern a Amèrica.

Establiment de Juntes provisionals a Caracas i a les províncies del Río de la Plata.Insurrecció d'Hidalgo a Dolores (Mèxic)

Període 1811-1820ANY CATALUNYA ESPANYA MÓN

1811Caiguda de Tortosa i Tarragona.Saqueig de Montserrat.

Les Corts aboleixen les senyories.

Independència de Veneçuela.Primeres revoltes ludistes al Regne Unit.

1812Annexió de fet de Catalunya a l'Imperi francès.

Constitució de Cadis, primera constitució espanyola, de caire unitarista i liberal.Batalla d'Arapiles.

Napoleó envaeix Rússia.Guerra francorussa: guerra d'alliberament russa.Els EUA declaren la guerra al Regne Unit.La Gran Bretanya limita a 12 hores el treball infantil.

1813

Batalles de Vitòria i San Marcial.Tractat de Valençay.Josep I abandona Espanya.

Guerra d'alliberament alemanya.

1814 L’exèrcit francès abandona Barcelona.Gramàtica i apologia de la

Armistici i evacuació de les tropes franceses.Tornada de Ferran VII. Regna fins al 1833.Manifest dels Perses i

Final de l'Imperi napoleònic.Napoleó és confinat a l’illa d'Elba.Stephenson inventa la

3

llengua catalana, de Josep Pau Ballot.

retorn a l’absolutisme.Cop d’estat absolutista.Període de la Restauració absolutista (fins al 1820)Restabliment de la Inquisició.

locomotora.

1815

Ofensiva espanyola a Amèrica, en un intent de recuperar les colònies.Restabliment dels gremis.

Retorn de Napoleó.Batalla de Waterloo i exili de Napoleó.Congrés de Viena.Santa Aliança.

1816Restabliment del poder espanyol a Veneçuela i Nova Granada.

Congrés de Tucumán.Independència de l'Argentina.

1817

Conspiració de Lacy.F.Cros crea a Barcelona una indústria de productes químics.Comencen les obres del Canal d'Urgell.

Tractat amb el Regne Unit.Victòria de San Martín a Chacabuco (derrota espanyola a Xile)

1818Derrota de les tropes espanyoles a la batalla de Maipú.

Independència de Xile.

1819 Canal de la Infanta.Els EUA compren Florida.

Simón Bolívar aconsegueix la independència de Colòmbia.

1820Fundació de la Comissió de Fàbriques.

Pronunciament de Riego.Trienni Liberal (fins al 1823)Retorn a la Constitució de 1812.

Primera onada de revolucions liberals a Europa.Revolucions liberals a Portugal i Nàpols.

Període 1821-1830 ANY CATALUNYA ESPANYA MÓN

1821 Epidèmia de febre groga a Barcelona.

Primeres accions obreres contra les màquines a Alcoi (destrucció de telers)

San Martín entra al Perú.Independència de Perú, Veneçuela i formació de la Gran Colòmbia.Independència de Mèxic. Iturbide es proclama emperador de Mèxic.Revolució grega.

4

1822

Regència reialista d'Urgell.Primeres accions obreres contra les màquines a Camprodon.

Constitució de la Milícia Nacional.Cop d'estat monàrquic fracassat.Sucre derrota els espanyols a Pichincha.

Congrés de Verona.Independència de l'Equador.

1823

L'exèrcit francès ocupa Barcelona (fins al 1827)Apareix El Europeo.

Intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.Fi del Trienni Liberal.Retorn a l'absolutisme (fins al 1833) (Dècada Ominosa)

Reacció absolutista a Portugal.Doctrina Monroe als EUA.Guatemala, Costa Rica, El Salvador, Nicaragua i Honduras es constitueixen en Províncies Unides d'Amèrica Central.

1824

Proclamació a Mèxic de la república federal, després del destronament de l'emperador.Legalització del sindicalisme a la Gran Bretanya.Aparició dels primers sindicats (Trade Unions)Histoire de la Révolution Française, de Michelet.

1825

Batalla de Ayacucho (Perú).Fi de la dominació espanyola a Amèrica (només resten com a colònies Cuba i Puerto Rico)(a banda, les Filipines)

Independència de l'Alt Perú (Bolívia).Independència de gairebé tota l'Amèrica espanyola i portuguesa.Locomotora de vapor de G.Stephenson.

1826

Publicació del Manifest dels Reialistes purs.Inici de la política de proteccionisme aranzelari: aranzel proteccionista.

Congrés de Panamà.Fracàs del projecte de Bolívar de crear la Unió Sud-americana.Primer ferrocarril al Regne Unit.

1827

Guerra dels Agraviats o dels Malcontents.Ferran VII visita Catalunya.

Primera fotografia per N.Niepce.

18281829 Codi de Comerç.1830 Publicació de la

Pragmàtica Sanció.Segona onada revolucionària liberal a

5

Naixement d'Isabel II.

Europa.Revolucions a França, Bèlgica i Polònia.Independència de Grècia i de Bèlgica.Ocupació francesa d'Algèria.Primera línia de ferrocarril per a passatgers (Liverpool-Manchester)Creació de l'Associació General per a la Protecció del Treball a la Gran Bretanya.Estrena del drama romàntic Hernani, de V.Hugo.S'inicia la publicació del Curs de filosofia positiva, d'A.Comte.

Període 1831-1840 ANY CATALUNYA ESPANYA MÓN

1831

Dinamo construïda a partir de les experiències de Faraday sobre la inducció magnètica.Notre-Dame de Paris, de V.Hugo.

1832

Fundació a Barcelona de la fàbrica Bonaplata (primera fàbrica de vapor de Catalunya i de l'Estat espanyol)

Prohibició d'importar manufactures de cotó estrangeres.Alt forn a Marbella.

Telègraf de Morse.

1833 Catalunya, esquarterada en quatre províncies.Primera gran onada d'expansió de la indústria catalana (fins al 1865)Inici de la Renaixença.Oda a la pàtria, de B.C.Aribau.

Mor Ferran VII.Regència de Maria Cristina(fins al 1840)Comença la Primera Guerra Carlina, que enfronta liberals i absolutistes.Divisió provincial.Epidèmia de còlera morbo.

El Regne Unit aboleix l'esclavitud.

6

Apareix la revista El Vapor.

1834 Epidèmia de còlera morbo.

Estatut Reial.Llibertat d'indústria.Supressió definitiva dels gremis.

Quàdruple Aliança.Fi de l'absolutisme a Portugal.Unió Duanera (Zollverein) entre Estats alemanys.Fundació de la Jove Europa.

1835

Les importacions de cotó en floca es multipliquen per set a Catalunya (fins al 1860)Destrucció (crema) de la fàbrica Bonaplata (acte ludista)Sublevació a Barcelona (crema de convents, exclaustracions) (juliol)

Aixecaments progressistes a les ciutats.Mendizábal, cap de govern.Dissolució dels ordes religiosos.

1836

Constitució de l'empresa Nueva Vulcano a la Barceloneta.Primer vaixell de vapor.Restabliment de la Universitat de Barcelona.Los Condes de Barcelona vindicados, de Pròsper de Bofarull.

Pronunciament de La Granja.Lleis de desamortització i desvinculació (fins al 1837)Desamortització de Mendizábal: comença la desamortització de béns eclesiàstics.

Hèlix per a vaixell, de J.Ericson.

1837

Constitució progressista.Els carlistes arriben a les portes de Madrid.Els moderats arriben al poder.Abolició definitiva dels drets senyorials i de la dècima.

Inici del regnat de la reinaVictòria I del Regne Unit(fins al 1901)

1838 Cabrera ocupa Morella.Fundació de les empreses tèxtils

Primera Carta del Poble: inici del cartisme britànic.

7

més importants de la Catalunya vuitcentista (fins al 1847)

1839Recuerdos y Bellezas de España, de Pau Piferrer.

Conveni de Bergara.Comença un nou període progressista (fins al 1843)

L.A.Blanqui qualifica d'utòpics els pensadors socials contemporanis.

1840

Fi de la Guerra Carlina a Catalunya.Llei d'Ajuntaments.Constitució a Barcelona de l'Associació de Teixidors (primera associació obrera)

Llei d'Ajuntaments.Govern Espartero.Exili de la reina Maria Cristina.Creació de les primeres mutualitats obreres.

Exploracions de D.Livingstone a l'Àfrica equatorial (fins al 1873)

Període 1841-1850 ANY CATALUNYA ESPANYA MÓN

1841

Naixement del republicanisme federal amb Abdó Terradas.Lo Gayter del Llobregat, de J.Rubió.A.M.Claret comença la seva campanya de predicació.Comença l'enderroc de la Ciutadella de Barcelona.

Espartero, regent.Abolició dels furs bascos.Mesures econòmiques lliurecanvistes.Moviments per la llibertat d'associació i d'organització obrera.

1842

Aixecament de Barcelona contra Espartero i bombardeig de la ciutat.Abdó Terradas proclama la República a Figueres.Fundació de la Societat Catalana per a l'enllumenat per Gas.

França inicia la conquesta d'Algèria.

1843 Bullanga a Barcelona.

Aixecament antiesparterista.

8

Revolta de La Jamància a Barcelona i bombardeig de la ciutat.Lo Verdader Català.

Isabel II, declarada major d'edat, reina (fins al 1868)

1844

Alt forn de Camprodon (primer alt forn, amb carbó vegetal)Fundació del Banc de Barcelona.Caixa d'Estalvis de Barcelona.Creació de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics de la Província de Barcelona.

Comença la Dècada Moderada (fins al 1854)Creació de la Guàrdia Civil.Creació del Banc d'Isabel II.Prohibició de les societats obreres.

1845 El Criterio, de J.Balmes.

Constitució moderada.Reforma de la hisenda.

Els EUA annexionen Texas.

1846

Segona Guerra Carlina: Guerra dels Matiners (fins al 1849): carlins i republicans federals contra liberals unitaristes.Sublevació del canonge Tristany (setembre)

1847

Junta de Fàbriques.Fundació de l'empresa La España Industrial dels germans Muntades a Sants.Inauguració del Liceu.

Fusió del Banc de San Fernando i el d'Isabel II.

1848 Partides republicanes i progressistes.Diputació General de Catalunya.Ferrocarril Barcelona-Mataró (primer ferrocarril de Catalunya i de l'Estat espanyol)

Dictadura de Narváez. Tercera onada de revolucions liberals a Europa.Parlament de Frankfurt.Guerra d'independència italiana.Febre de l'or a Califòrnia.El manifest comunista, de K.Marx i F.Engels.

9

Junta de Carreteres de Catalunya.

Declaració de Seneca Falls.

1849 Fi de la Guerra dels Matiners.

Independència d'Hongria.

1850

Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, de V.Balaguer.J.A.Clavé funda la societat coral La Fraternidad.

Expansió del moviment sufragista (fins al 1900)

Període 1851-1860 ANY CATALUNYA ESPANYA MÓN

1851Fundació de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

Concordat amb la Santa Seu.Ferrocarril Madrid-Aranjuez.

Cop d'Estat de Napoleó III.Primera Exposició Universal a Londres.G.Verdi estrena l'òpera Rigoletto.

1852Fundació a Cuba de la naviliera A.López y Compañía.

1853Obres del Canal d'Urgell.Caixa d'Estalvis de Sabadell.

Guerra de Crimea (fins al 1856)

1854

Aixecament progressista a Barcelona.Ferrocarril Barcelona-Granollers.Destrucció de selfactines.Sublevació a Barcelona (juliol)Epidèmia de còlera a Barcelona.La Reacción y la Revolución, de F.Pi i Margall.

Pronunciament a Vicálvaro.Manifest de Manzanares.Caiguda dels moderats.Inici del Bienni Progressista (fins al 1856)Expansió econòmica.Reorganització del moviment obrer (fins al 1856)

1855 Constitució a Barcelona de La Maquinista Terrestre i Marítima.Llei de Ferrocarrils.

Desamortització de Madoz.Llei de Bancs.Llei de Ferrocarrils.Alts forns a Biscaia.

Convertidor de Bessemer per a produir acer.

10

Conflicte de les selfactines.Primera vaga general a Catalunya.Catalanismo no es provincianismo, de Joan Illas.

1856

Caiguda d'Espartero.Comença una nova etapa de govern moderat (fins al 1868)El Banc de San Fernando passa a ser Banc d'Espanya.Llei de Bancs.Les organitzacions obreres tornen a la clandestinitat.

1857

Primera turbina Fontaine per a la utilització de l'energia de l'aigua.Gramàtica catalana, de Pau Estorch.

Primer cens modern de població.Avalots causats per la crisi de subsistència.Llei Moyano que regula l'ensenyament.

1858Es publica el recull Los trobadors nous.

Primer govern de la Unió Liberal.

1859

Aprovació del Pla d'Eixample de Barcelona (I.Cerdà)Primera immersió de l'Ictíneo.Restauració dels Jocs Florals a Barcelona.Es publica el volum Los trobadors moderns.Cataluña y los catalanes, de J.Cortada.Constitució del Centre de Lectura de Reus.

Guerra del Marroc.Llei de Mines.

Guerra austroitaliana.Explotació del primer pou de petroli a Pennsilvània (EUA)C.R.Darwin publica L'origen de les espècies.

1860 Fracàs del pronunciament

Abraham Lincoln, president dels EUA.

11

carlí de Sant Carles de la Ràpita.Les importacions de cotó en floca es multipliquen per més de tres (fins al 1895)

J.A.Speke i J.A.Grant descobreixen les fonts del Nil.

Període 1861-1870 ANY CATALUNYA ESPANYA MÓN

1861

Expansió de la xarxa ferroviària (fins al 1867)Ferrocarril Barcelona-Saragossa, per Lleida.Quinze mil obrers catalans demanen a les Corts llibertat d'associació.Fundació de l'Ateneu de la Classe Obrera.Incendi del Liceu.

Expedició a Mèxic.

Proclamació del Regne d'Itàlia (Unificació italiana)Inici de la guerra civil nord-americana (Guerra de Secessió) (fins al 1865)Abolició de la servitud a Rússia.Producció de sosa (E.Solvay)

1862Crisi cotonera (fins al 1865)Ferrocarril Barcelona-Girona.

Llei del Notariat.Primeres màquines cosidores espanyoles.

Bismarck, canceller de Prússia.Guerra de Mèxic.

1863

Abolició de l'esclavitud als EUA.Construcció del metro de Londres.Fundació de la Creu Roja

(a Suïssa)

1864 Ferrocarril Madrid-Irun.

Constitució de la Primera Internacional (AIT) a Londres.

1865 Resituació de la indústria tèxtil cotonera en no poder continuar utilitzant el carbó

Pronunciaments de Prim.Espanya evacua Santo Domingo.

J.Mendel publica els seus treballs sobre l'herència, primer pas de la genètica (lleis sobre l'herència genètica)

12

com a energia primera i utilització de l'aigua amb l'aprofitament intensiu de les conques del Llobregat i del Ter (fins al 1900)Calendari Català.

1866

Crisi econòmica i financera.Les joies de la Roser, de F.Soler.Fundació del Teatre Romea.

Fets del quarter de San Gil.Pacte d'Ostende per foragitar la monarquia borbònica.Crisi econòmica i financera.

Guerra austro-prussiana.Itàlia ocupa Venècia.Primer cable transoceànic Europa-Amèrica.A.Nobel inventa la dinamita.

1867

Ferrocarril Barcelona-València, per Tarragona.El govern prohibeix l'estrena d'obres teatrals en català.

Reforma electoral britànica.Monarquia dual austro-hongaresa.Domini del Canadà (Imperi britànic)Aparició del primer volum d'El capital, de K.Marx.

1868

Junta de Barcelona.Creació de la Central de Societats Obreres de Barcelona.Sublevació a Barcelona (fins al 1870)Lo Gay Saber.

Pronunciament a Cadis de l'almirall Topete.Revolució de Setembre, que suprimí la monarquia borbònica (caiguda d'Isabel II)Comença l'etapa democràtica del Sexenni Revolucionari (fins al 1874)Comença la Primera Guerra de Cuba (la guerra dels deu anys)La pesseta, unitat monetària espanyola.Llibertat d'associació.G.Fanelli arriba a Madrid.

Fi del shogunat i triomf de la revolució Meiji al Japó. Acta de Reforma.Es troben les restes prehistòriques de l'home de Cromanyó.Es patenta la màquina d'escriure (C.L.Scholes)

1869 Pacte de Tortosa: republicans federals catalans propugnen el retorn de la Confederació catalano-

Nova Constitució, democràtica, monàrquica però basada en la sobirania nacional.Serrano, regent i Prim, cap de govern.

Obertura del canal de Suez.Primer Concili Vaticà.Taules dels elements de Mendeleiev.Dinamo (Z.Gramme)

13

aragonesa sota un estat republicà de caire federal(aixecament federal: els republicans dels antics territoris de la Corona d'Aragó s'autoorganitzen en confederació d'acord amb els principis federals)Campanyes proteccionistes.Constitució del sindicat Les Tres Classes de Vapor.

Aranzel lliurecanvista de Figuerola.Constitució del Fomento de la Producción Nacional.Creació de nuclis de la Internacional a Espanya.

1870

Fort creixement del moviment obrer organitzat.Primer Congrés Obrer Espanyol, dins del marc de la Internacional, a Barcelona (Congrés Obrer de la Federació Regional Espanyola de l'AIT). S'adopten les tesis de Bakunin.Revolta contra les quintes.Constitució de La Jove Catalunya.Apareix La Campana de Gràcia, setmanari satíric, republicà federal.

Assassinat de J.Prim.Amadeu de Savoia, rei (monarquia parlamentària)

Guerra franco-prussiana.Proclamació de la III República francesa.Itàlia ocupa Roma.Campanyes contra el vici (fins al 1900)Principles of Psychology, d'H.Spencer.

Període 1871-1875 ANY CATALUNYA ESPANYA MÓN

1871 Apareix La Renaixença.

Comuna de París.Unificació alemanya i proclamació del Segon Imperi.

1872 Partides federals. Tercera Guerra Carlina Escissió de l'AIT.

14

Carles VII promet restaurar els furs de Catalunya.L'Esquella de la Torratxa.Ateneu Barcelonès.

(fins al 1876)Divisió del moviment obrer espanyol.Congressos obrers a Saragossa i Còrdova, on s'enfronten bakuninistes i marxistes.

1873

Intents de proclamar l'Estat Federal Català.Els carlins ocupen Berga.Vaga general a Barcelona.

Abdicació d'Amadeu I.Proclamació de la Primera República espanyola.Governs de Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar.Insurrecció cantonalista a Cartagena i expansió del moviment a altres llocs de l'estat.Insurreccions cantonalistes al País Valencià.Companyies estrangeres a les mines de Río Tinto i Biscaia.Apropiacions de terres a Andalusia.Projecte de llei de jurats mixtes.

Inici de la Gran Depressió, la primera crisi econòmica del capitalisme (crisi econòmica mundial)

1874

Els carlins ocupen Olot i Vic.Comença l'etapa d'expansió de l'economia catalana coneguda popularment com "la febre d'or" (fins al 1886)

Cop d'Estat de Pavía.Dissolució de les Corts.Pronunciament de Martínez Campos.Restauració dels Borbons.Monopoli del Banc d'Espanya per a l'emissió de bitllets.L'AIT és declarada il.legal.Les associacions obreres passen a la clandestinitat.

Presidència de Mac-Mahon a França.Primera exposició de pintura impressionista.

1875Fi de la Tercera Guerra Carlina a Catalunya.

Alfons XII arriba a Espanya. Rei d'Espanya fins al 1885.Els conservadors arriben al poder.

Fundació del Partit Socialdemòcrata alemany.Exploracions de P.Savorgnan de Brazza i J.R.Stanley a l'Àfrica

15

II. INTRODUCCIÓ. L’ANTIC RÈGIM.

2.1. Definició d’Antic Règim.

Les grans transformacions del món contemporani es donaren sobre unes estructures socio-econòmiques i polítiques que hi havia a Europa des del segle XVI, i que coneixem amb el nom d'Antic Règim. El segle XVIII és el segle de transició, el que marca la fi de l'Antic Règim i la gestació de la nova època. Les societats de l'Antic Règim es caracteritzaven per tenir una població estancada, una economia agrària de tipus feudal-senyorial en pugna amb un incipient capitalisme comercial, una societat estamental i un sistema polític absolutista.

Aquesta situació va començar a canviar sobretot al llarg del segle XVIII. Durant aquesta centúria hi ha un important creixement de la població, que afecta la major part del món. El creixement demogràfic va anar acompanyat d'una expansió econòmica a Europa, protagonitzada especialment per la burgesia, que anava acumulant capitals de les activitats industrials i comercials, degut a l'augment de la demanda. A poc a poc va esdevenir un grup poderós econòmicament, fent clara competència als qui eren rics per les rendes feudals de la terra, els

16

estaments privilegiats. Es tractava d'una competència entre negociants i rendistes.

La nova realitat econòmica va posar en entredit les estructures vigents. La nova situació cridava al desenvolupament econòmic i els sistemes feudal del camp i el gremial de la ciutat eren un fre per al creixement de la producció d'aliments i de productes manufacturats, ara molt demandats. Calia acabar amb un marc legal que perpetuava l’immobilisme social i l'estancament econòmic. Serà la burgesia la més interessada en acabar amb les estructures vigents. I lluitaran pel poder polític, perquè només així podran legislar per canviar el món. Les idees dels il·lustrats els guiarà en els seus propòsits.

La Il·lustració impulsarà tot un seguit de revolucions liberal-burgeses contra l'Antic Règim que transformaren radicalment la societat. Iniciades amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799), permeteren el canvi de règim: d'una monarquia absoluta, una economia feudal, de base agrària i rural, i una societat estamental es passarà a una monarquia constitucional (després, a república), una economia capitalista, de base industrial i urbana, i una societat classista. La revolució industrial anglesa, iniciada a mitjan segle XVIII, representa el model de revolució burgesa econòmica. La revolució francesa de 1789 marca l'establiment del nou règim polític liberal, model a seguir per molts altres països. Amb el cicle revolucionari burgès, que tindrà continuïtat al llarg del segle XIX, es posen les bases socio-econòmiques, polítiques i culturals del nostre món.

L’Antic Règim era un sistema social, econòmic i polític-institucional que tenia com a eix fonamental la vertebració d’una estructura socioeconòmica fonamentada amb les relacions socials de caire estamental. La societat de l’Antic Règim era una societat agrària , el principal sector de l’economia era el sector primari, la major part de la població

17

vivia al camp, hi havia poca activitat comercial, i a més estava concentrada a les ciutats. Els gremis regulaven la activitat comercial a les ciutats. Estaven distribuïts en Mestres, Oficials i Aprenents (que no cobraven). A cada ciutat hi havia un nombre de mestres definit i així es controlava la producció i es fixaven els preus.Quan parlem de la societat de l’Antic Règim estem parlant d’una societat estamental.EstamentA l'Antic Règim, grup social amb una certa base jurídica i dotat d’esperit corporatiu, no tan impermeable com

la casta, però que implicava l’existència d’unes normes per a entrar-hi o sortir-ne. La posició econòmica podia

ésser molt variable i no constituïa cap criteri de distinció. El terme era aplicat pròpiament a les diferents classes

de les ciutats o viles, però també, per extensió, a altres grups socials no exclusivament ciutadans, com els

militars i els eclesiàstics, que tenien, com a tals, representació a les corts i que eren considerats estaments

privilegiats. Els estaments privilegiats eren grups tancats, als quals només es podia accedir per herència (títol

de noblesa hereditari) o per mèrits (concessió de títols o guardons feta pel rei).

Des de l’època feudal hi havia tres ordres o estaments: els oratores (el clergat, que resaven i asseguraven la

protecció divina), els bellatores (la noblesa, que combatien i asseguraven la protecció terrenal) i els

laboratores (la resta de la població, que produïen tot el necessari per a la societat).

Els estaments es dividien en tres: Noblesa Clergat Tercer Estat.

Dos eren privilegiats (noblesa i clergat), els privilegis eren principalment econòmics , jurídics, político-institucionals i socioculturals.

Econòmics, els que més tenien no havien de pagar impostos, Jurídics, el sistema jurídic de l’Antic Règim es fonamentava en la

desigualtat, els homes no eren iguals davant la llei, davant del mateix delicte no hi havia la mateixa pena. Arbitrarietat.

Polítics, els principals càrrecs polítics, administratius i jurídics estaven reservats als estaments privilegiats i això volia dir que els que no estiguessin dins dels estaments privilegiats no podien arribar a aquest càrrecs.

18

Socio-culturals, els estaments privilegiats eren els que ocupaven els principals càrrecs de la societat, en qualsevol acte públic. La cultura estava controlada sobretot per ambients religiosos, per tant, quan parlem de l’Antic Règim parlem d’una societat pràcticament analfabeta.

A la societat de l’Antic Règim era possible una mobilitat social però molt escassa. Els dos principals mètodes per canviar d’estatus socials eren la compra-venda de càrrecs ja que a l’Antic Règim es podien comprar, degut a que els càrrecs eren hereditaris i tenir un càrrec públic comportava l’ennobliment de la família, la segona manera era el matrimoni, si un membre de la burgesia es casava amb un noble tota la família s’ennoblia. Un noble podia perdre aquesta condició si treballava, ja que no podien treballar.

2.2. LA MONARQUIA BORBÒNICA

19

2.2.1. Política.

20

Durant el segle XVIII, s’imposen a la monarquia hispànica un conjunt de canvis substancials fins a convertir-la en una monarquia absoluta. Aquestes transformacions, però, es duen a terme en dues etapes: una, caracteritzada per la centralització i uniformització de l’Estat; l’altra, durant la segona meitat del segle, consisteix en la realització de reformes econòmiques i administratives, tot mantenint l’estructura de l’Estat absolut, forma de govern que es coneix amb el nom de Despotisme il·lustrat. (def)Despotisme il·lustrat

Sistema polític que alguns monarques del segle XVIII van aplicar en els seus regnes consistent en unir

l’autoritat reial amb la idea de progrés de la Il·lustració. El rei vol utilitzar el seu poder absolut per a fer feliços

a llurs súbdits, però sense comptar-hi ("Tot per al poble, però sense el poble"). El despotisme il·lustrat es

caracteritza per l’absolutisme centralitzador, la racionalització de l’administració, el foment de l’ensenyament i

la recerca de la modernització econòmica. Aquesta nova forma de govern, o experiència reformista, va

mostrar-se contradictòria: es pretenia promoure algunes reformes socials i econòmiques, però deixant intacte el

règim absolutista i l’organització estamental de la societat. Els principals reis il·lustrats foren Frederic II de

Prússia, Maria Teresa I d'Àustria, la tsarina Caterina II de Rússia, Gustau III de Suècia i Carles III d'Espanya.

L’actuació política del primer rei de la monarquia, Felip V (1701-1746), consisteix en imposar, per la força de les armes (Guerra de Successió), les institucions castellanes a l’antiga Corona d’Aragó i refermar el paper del monarca, ja que se suprimeixen les Corts. El centralisme polític de Felip V comporta una nova organització governamental, que s’expressa amb la creació de quatre secretaries (avui ministeris): la d’estat i Afers Estrangers, la d’assumptes Eclesiàstics i Justícia, la de Guerra i Marina i la de les Índies. El 1754, durant el regnat de Ferran VI (1746-1759), s’afegeix la d’Hisenda. Les reformes van ser dutes a terme per polítics d’idees il·lustrades, com el marquès de l’Ensenada, el comte d’Aranda, el comte de Floridablanca i Jovellanos. Entre d’altres, prengueren aquestes mesures:

1. Política econòmica: Hisenda. Malgrat que el projecte de contribució única* o

cadastre (imposat a Catalunya com a càstig de guerra) fou abandonat el 1776, els ingressos provinents de la recaptació directa es multiplicaren per tres, si bé la gran majoria (75’5%) prové dels impostos indirectes que graven el

21

consum i el comerç exterior. En cas de necessitat es pot recórrer al deute públic, que com a conseqüència de les guerres suposarà el 17% de la despesa de l’Estat, mentre que la inversió en obra pública es quedarà en un esquifit 6%. Així, caldrà recórrer a deutes especials de manera contínua (vals reials), amb el greu inconvenient que això comportarà en quant la manca d’inversions i l’augment constant dels interessos.

Liberalització del comerç exterior: fi de preus taxats: greu crisi de subsistències, ocasionant el Motí d’Esquilache o Squillace (def)

Motí de SquillacceAvalot ocorregut a Madrid del 23 al 26 de març de 1766. En foren diverses les causes, però es resumien en

l'encariment dels productes de consum —sobretot, del pa—, per les males collites dels tres anys anteriors, i en

l'odi al poderós ministre de Carles III marquès de Squillace, pel fet que era estranger i, en especial, per diverses

mesures que havia pres. Entre aquestes, les més impopulars foren l'alliberació del comerç de grans —cosa que

contribuí a encarir-los— i la prohibició d'usar capa llarga i capell xamberg. Hom s'enfrontà a les tropes

establertes a Madrid, féu diversos actes de saqueig i de destrucció i es presentà al palau del rei. Aquest hagué

de cedir a les exigències dels amotinats —destitució de Squillace, rebaixa dels preus dels productes de consum,

revocació de la pragmàtica sobre la vestimenta, etc—. Poc després, però, Carles III, dominada la situació,

reimplantà diverses de les mesures abolides; a més, aprofità l'avalot per a expulsar del país (1767) la

Companyia de Jesús.

Liberalització del comerç amb Amèrica. S’acaba el monopoli gadità.

Reducció de la importància dels gremis, fins i tot se’n demana la supressió.

Repoblació de terres ermes en forma de colònies a Andalusia i Extremadura (La Carolina) amb immigrants alemanys i francesos.

Projectes sense realitzar: liberalització de terres (desamortització) i *projecte de contribució única (tothom havia de pagar, eliminant les exempcions i les diferències de tributs segons regions).

22

2. Política de defensa. Basada en la millora de la marina i destinada a contrarestar el poder naval britànic. S’obren noves drassanes, es recluten mestres d’aixa i s’augmenta el contingent d’infanteria de marina. El resultat és un notable augment de la despesa, però malauradament tot l’esforç es tirarà per la borda en la batalla de Trafalgar (1805).

3. Afers religiosos. Amb l’objectiu de limitar el poder del Papat a Espanya, se signa un acord, el Concordat amb la Santa Seu (1753), pel qual el rei es reserva el dret de nomenar els càrrecs eclesiàstics i es queda amb les rendes que fins llavors el Papa percebia de l’Església espanyola. Els jesuïtes s’oposaren a aquestes mesures, fins que foren expulsats el 1767.

4. Política internacional. Les relacions exteriors estan marcades durant el segle XVIII per l’equilibri internacional sorgit dels Tractats d’Utrecht (1713) i Rastattt (1714), signats per posar fi a la Guerra de Successió al tron espanyol. En l’Estat absolut té un important paper el prestigi exterior. Per això, les reformes tenen com a objectiu fer créixer la Hisenda per mantenir un exèrcit i una marina suficients. Malgrat tot, després d’aquests tractats, Espanya queda fora de la política central europea, tot i que manté una presència a l’Atlàntic (manteniment d eles colònies) i a la Mediterrània (política italiana). Les dues línies bàsiques de l’actuació exterior seran:

Desig de revisar els tractats, pels quals Espanya havia perdut Menorca, Gibraltar i Sicília, així com el monopoli de comerç amb Amèrica, en benefici dels anglesos.

L’aliança amb França, que es concreta amb els tres Pactes de Família, signats el 1733, 1743 i 1761, amb la finalitat de

23

contrarestar el poder britànic. L’objectiu és controlar el comerç amb les colònies i recuperar Gibraltar i Menorca.

2.2.2. L’impacte de la Revolució Francesa i la crisi de l’Antic Règim.

La revolució Francesa, iniciada el juliol de 1789, provoca grans efectes a tota Europa i en particular a Espanya. La fi de la monarquia absoluta de Lluís XVI, l’establiment d’un règim polític de monarquia liberal 1, sobretot, l’execució a la guillotina del monarca francès el 21 de gener de 1793, causen la por i el rebuig de la majoria dels Estats europeus, encara absolutistes. Carles IV, un monarca mediocre, fa un any que governa Espanya quan esclata la Revolució Francesa. Els seus ministres Floridablanca i Aranda obliden el reformisme il·lustrat i es concentren a impedir l’entrada al país de la propaganda revolucionària. Es van tancar les fronteres, es van trencar les relacions amb França i es van censurar les publicacions. Amb això només es va aconseguir crear un clima de tensió social i tornar a una política reaccionària. La inestabilitat política estava agreujada per la crisi econòmica, ja que des dels inicis del regnat havien abundat les epidèmies i les males collites, la qual cosa va provocar crisis de subsistència. Són prou coneguts els avalots de 1789 a Barcelona per la manca de pa i la puja de preus, coneguts com a rebomboris del pa.

Rebomboris del pa

Revolta ocorreguda a Barcelona els dies 28 de febrer, 1 i 2 de març de 1789 (amb repercussions a Vic i a

Mataró), motivada pel reiterat encariment del pa. Les males collites del 1787 i del 1788 havien provocat una

forta puja del preu del blat durant els mesos de gener i febrer del 1789, alhora que les varietats més

econòmiques de pa, com el pa morè, escassejaven i eren de mala qualitat. En anunciar-se un nou augment de

preu a partir del dia 1 de març, hi hagué un avalot popular a Barcelona la nit abans: una multitud descontenta

assaltà el pastim i l'incendià en bona part, alhora que s'apoderava del pa, de la pasta per a coure i dels diners; al

mateix temps calà foc a les barraques de venda de pa i assaltà les cases dels arrendadors de la fabricació de pa.

El capità general, Francisco González y de Bassecourt, comte d'El Asalto, envià tropes per a reduir els

amotinats, però aquests les apedregaren i ell hagué de refugiar-se a la Ciutadella davant l'actitud amenaçadora

de la gent, que només fou dissuadida de cremar la casa de la ciutat per la presència de la tropa. L'orde dels

24

caputxins intentà d'apaivagar l'avalot, però només hi reeixí en part i amb el lliurament de diners als amotinats.

L'endemà, 1 de març, diumenge, es reproduïren els incidents: una multitud es presentà al pla de Palau i reclamà

la rebaixa del preu del pa, cosa que obtingué per escrit, així com la llibertat dels detinguts de la nit anterior. Els

avalots es reproduïren, però, a la tarda, amb l'exigència que fossin rebaixats els preus de la carn, del vi i de

l'oli. Davant la negativa, un grup nombrós penetrà a la catedral per la força, insultà el bisbe i tocà a sometent.

Les autoritats prometeren la reducció dels preus i el bisbe renuncià a una part del dret de cóps, que encaria

l'entrada de blat a la ciutat. Mentrestant els regidors, la noblesa i els representants gremials organitzaren

patrulles que dissolgueren els grups de la ciutat i detingueren alguns amotinats, mentre des de la Ciutadella els

canons eren encarats a la ciutat. El 2 de març hi hagué encara aldarulls aïllats, però les patrulles evitaren nous

incidents i obligaren els botiguers a obrir llurs establiments. Les campanes de les esglésies foren privades de

llurs batalls durant una setmana, per evitar nous tocs de sometent. La noblesa i els gremis es feren càrrec del

cost de mantenir el preu del pa i de millorar-ne la qualitat. La repressió del govern de Carles IV fou molt dura:

el capità general fou destituït i substituït pel comte de Lacy, que imposà set penes capitals a Barcelona i d'altres

a Vic i a Mataró; d'altres amotinats foren deportats. La duresa de la repressió suscità la repulsa de la ciutat, que

demanà l'indult dels condemnats a mort, sense obtenir-lo. Molts barcelonins abandonaren la ciutat el dia de

l'execució en senyal de desaprovació, fet que desmentiria el caràcter exclusivament plebeu de l'avalot. La ciutat

romangué militarment ocupada durant diversos mesos. Hom ha remarcat l'origen comú dels Rebomboris del Pa

amb la Revolució Francesa del mateix any, afavorida per la crisi agrària dels anys 1787 i 1788, comuna a tot

l'occident europeu.

A més, el 15 de novembre de 1792 era nomenat cap de govern Manuel de Godoy (1767-1851), antic guàrdia de corps i segurament amant de la reina Mª Lluïsa. Les qualificacions sobre la reina i Godoy eren grotesques:

En 1788 María Luisa tenía 37 años. Según Galdós era graciosa, elegante, poco agraciada y tan ligera y petulante que amargaba la vejez de Carlos III. Por su parte el embajador ruso la describe como una vieja amarillenta y desdentada, como consecuencia de sus ya diez hijos y cuatro abortos.

Los amoríos entre Godoy y la reina eran vox populi, hasta el punto de atribuir a Godoy la paternidad de los infantes Francisco Paula e Isabel, futura reina de Nápoles (cuya suegra se referirá a ella como pequeña bastarda epiléptica procreada por el crimen y la maldad).

Con toda probabilidad María Luisa, con el beneplácito de su esposo, buscó a alguien que supliera la nula capacidad de Carlos IV para gobernar. Godoy les cayó simpático y vieron en el las cualidades que estaban buscando, por lo que propiciaron su rápido ascenso. Carlos IV se felicitaba por haber encontrado un hombre en quien depositar su confianza, su afecto y las arduas tareas del gobierno, lo que le permitía gozar de sus recreos favoritos.

En esta ocasión vamos a seguir a Juan Eslava Galán en "La historia de España contada para escépticos"."Era Carlos IV, un infeliz grandón y brutote, sonrosado y regordete, quizá un pelín feminoide, de mínima cabeza, ojos vacunos y enorme nariz borbónica. Lo casaron con su prima María Luisa de Parma (de quien recibió el nombre de la hierba luisa), seguramente la reina menos agraciada que ha tenido España, quizá hasta Europa, la cual le salió además ninfómana sin que sepamos a ciencia cierta la parte que cupo al monarca en los catorce hijos (y diez abortos) que tuvo. Por lo menos uno de ellos, el infante don Francisco de Paula, "se parecía a Godoy abominablemente". Este Godoy era un jayón guaperas con tendencia a la obesidad que fue su amante casi oficial durante toda la vida. Es fama que la reina le echó el ojo cuando era un simple guardia de corps en palacio y lo encumbró hasta el rango de príncipe de la Paz y valido todopoderoso del rey. Como en el más

25

civilizado menáge á trois, el rey salía de caza todos los días para que Godoy en su ausencia pudiera visitar los aposentos de la reina. El valido utilizaba un pasadizo secreto para mayor discreción y comodidad.... María Luisa también le fue infiel a Godoy, al que a veces alternó con un tal Mallo y con otros garañones cortesanos, pero, no obstante, parece que sintió un gran amor por el valido. Camino del exilio, solicitó "que nos dé al Rey, mi marido, a mí y al príncipe de la Paz con qué vivir juntos todos tres en un paraje bueno para nuestra salud"".

El març de 1793, Espanya entrà en guerra contra la Convenció francesa en coalició amb altres països europeus. És l’anomenada Guerra Gran, que acabarà el juliol de 1795 amb la Pau de Basilea.

La guerra (1793-95) va afectar fonamentalment Catalunya i el País Basc, en situar-se el front a la zona fronterera entre França i Espanya, i fou plantejada com a lluita contra la revolució. El mal record deixat per la presència francesa a la guerra del 1640 i a la Guerra de Successió, va produir a Catalunya un moviment de formació de terços de miquelets (voluntaris) per lluitar contra França. De març del 1793 a febrer del 1794, les tropes espanyoles, comandades pel general Ricardos, van mantenir l'ofensiva en territori francès, penetrant pel Rosselló, i van arribar a Perpinyà. Però, a partir de mitjan 1794, les vacil·lacions i la incapacitat de l’exèrcit espanyol, van traduir-se en l'avenç sobre Catalunya de les tropes franceses, que arribaren a envair l'Urgell, la Cerdanya i l’Empordà. Els intents municipals d'organitzar la defensa del país no van poder aconseguir un veritable èxit.

Les negociacions de pau entre la república francesa i la monarquia de Carles IV, van dur a la Pau de Basilea (juliol del 1795), on en realitat es va produir un reconeixement del predomini francès, en acceptar Espanya la seva condició d'Estat subordinat a França. La Guerra Gran va deixar a Catalunya tot un seguit de pèrdues materials (costos de l'allotjament de tropes), destrucció de collites i indústries, paralització del comerç i pèrdues demogràfiques, però sobretot, va evidenciar la crisi del model absolutista i la seva incapacitat per defensar el territori i la població.

A partir d'aquest moment, Espanya va quedar subordinada als interessos de França, sobretot amb la signatura del tractat de San Ildefonso (1796), en el qual s'establien acords d'auxili mutu.

26

Va ser a causa d'aquest tractat que l'Estat espanyol es va convertir en enemic del Regne Unit, amb unes conseqüències força negatives: es perdé l'armada a la batalla de Trafalgar (1805) i el comerç colonial es va veure afectat pel blocatge britànic, la qual cosa va provocar un descens dels ingressos de l'Estat i una crisi en la indústria espanyola i sobretot catalana, a causa de la manca d'exportacions.

Aquesta situació de crisi econòmica va provocar un greu malestar social que afectà tots els estaments. Les classes baixes patien una greu situació de misèria. La clerecia es va veure afectada, en part, per les mesures desamortitzadores que va intentar aplicar Godoy per tal de sufragar el deute de l'Estat. L’aristocràcia no acceptava Godoy pels seus orígens socials, per la seva condició de favorit de la reina Maria Lluïsa de. Parma i per la seva política exterior, que havia situat Espanya en l’orbita de França.

Així, doncs, es va formar una actitud hostil envers Carles IV i el govern de Godoy que fou aprofitada per l'hereu Ferran VII per a conspirar contra el seu pare, amb la qual cosa es va crear un clima d'inestabilitat política.

En aquest ambient de crisi interna, Napoleó va pressionar amb l'objectiu d'aconseguir el suport espanyol per a la invasió de Portugal, ja que era una base important per a combatre el Regne Unit. Amb aquesta intenció se signa el tractat de Fontainebleau (1807), en que s'acordava la invasió i el repartiment de Portugal. En realitat, però, Napoleó va utilitzar aquest tractat per a ocupar la Península.

El regnat de Caries IV va estar marcat, doncs, per una forta crisi socioeconòmica, per una mala política exterior, que va debilitar Espanya com a potencia internacional, i per una greu crisi d'Estat, que va acabar amb el destronament del monarca i la invasió francesa del territori peninsular.

27

III. LA MONARQUIA DE FERRAN VII. 1808-1833.

3.1. La situació del regne abans de la Guerra del Francès.

1805 és un any fatídic. L’Armada espanyola és destrossada per la britànica a Trafalgar, fet que dificultà encara més les relacions amb les colònies americanes i de retruc agreujà la crisi econòmica. A més, la signatura del Tractat de Fontainebleau lligà irremissiblement els destins espanyols a la voluntat de Napoleó. Part de la noblesa i el clergat no amaguen la seva animadversió cap a Godoy, que cada vegada té més poder (Príncep de la Pau); també critiquen obertament l’actitud del rei i la reina, i fins i tot els anomenen, a tots tres, la Santísima Trinidad . En aquest clima, el príncep d'Astúries, Ferran , comença a conspirar directament contra Godoy i indirectament contra el seu propi pare. El 1807, el partit ferranista, al costat d'un grup destacat de nobles, va promoure una conspiració contra Godoy --conspiració de l'Escorial-- en un clima de descomposició de la Cort. La conspiració va ser descoberta, donant lloc al procés de l'Escorial, on Ferran, per a obtenir el perdó del seu pare, va denunciar a tots els quals havien pres part en ella. En el judici, els còmplices van ser declarats innocents pel Consell de Castella, acreditant aquest fet els importants suports amb els quals contava la conspiració.Cuando Godoy lo visita en su encierro, Fernando lo abraza llorando: ¡Manuel! ¡Manuel! ¡Sálvame por piedad!

Después escribe a su padre: Papá mío: he delinquido. He faltado a Vuestra Majestad como Rey y como padre .

Le ruega que lo perdone y permita besarle las augustas plantas.

28

Durant l'hivern i les primeres setmanes de la primavera de 1808 els soldats francesos van continuar travessant els Pirineus. Segur de la seva força, Napoleó va nomenar lloctinent imperial d'Espanya al mariscal Murat, el qual es va dirigir amb les seves tropes cap a Madrid. Davant aquesta situació, la Cort espanyola, que s'havia traslladat a Aranjuez, va decidir retirar-se cap a Andalusia amb el propòsit d'embarcar cap a les possessions espanyoles d'Amèrica. Els preparatius del viatge van provocar la indignació popular i Carles IV es va veure obligat a anunciar que el viatge no es duria a efecte. El poble va culpar d'aquest fet a Godoy. Homes a sou del Comte de Montijo es van posar al capdavant de la multitud amotinada (17 i 18 de març) que va saquejar el palau de Godoy i va llançar les pertinences del favorit per les balconades de palau i les va cremar posteriorment. Davant la situació, Carles IV va destituir a Godoy, el qual va ser rescatat per un piquet de cavalleria de les golfes on s'havia amagat enrotllat en una estora i abdicà en el Príncep d'Astúries que començaria a regnar amb el nom de Ferran VII. De cap de les maneres podem parlar de revolució, ja que no es buscava un canvi de règim polític o social, però per primer cop l’acció popular, tot i que moguda pels interessos de la classe privilegiada, va provocar el destronament d’un monarca.El día 19, por la mañana, Godoy es encontrado escondido entre esteras de su palacio y trasladado hasta el

Cuartel de Guardias de Corps, en medio de una lluvia de golpes. Ante esta situación y posiblemente para salvar

la vida a Godoy, Carlos IV abdica en su hijo convirtiéndolo en Fernando VII, quien como primera medida de

gobierno ordena la confiscación de todos los bienes de Godoy y su encarcelamiento en el castillo de

Villaviciosa de Odón (propiedad de la esposa de Godoy, heredado de su padre el infante don Luis).

Mentre això passava, els francesos anaven ocupant llocs estratègics del país. El 21 de març, Murat ocupa Aranjuez i María Lluïsa demana ajuda a Napoleó, el qual ordena a Murat que alliberi a Godoy i el traslladi a la seva presència a Baiona. Quatre dies després de l'abdicació Carles IV escriu a Napoleó que la seva abdicació no va ser real, al ser forçada per la situació. Napoleó el convenç per a que es traslladi a Baiona. Godoy és alliberat el 10 d'abril per Murat.

29

Murat describe a Napoleón como encontró a Godoy en su prisión: sin camisa, sin vestidos y sin limpieza alguna, con la barba crecida y mugrienta, descalzo y varias de sus heridas sin cerrar.

Ferran, temorós que el seu pare parli amb Napoleó abans que ell, s'anticipa i es presenta a Baiona el 20 d’abril, Godoy arriba el 26, l'emperadriu Josefina el 27, els reis (amb la filla de Godoy) el 30 i finalment Pepita Tudó (amant de Godoy) el primer de maig. Tots units en un dels més vergonyosos espectacles de la nostra història, les abdicacions de Baiona.En la cena ofrecida por los emperadores:

Ante la desconsideración de Fernando hacía su padre, Napoleón le grita ¡Es usted un malvado y un animal!

La reina suplica al emperador que fusile a Fernando.

Ante el escote que lució la reina, recordaría la emperatriz: Parece una momia medio desnuda

Recomano la pàgina http://rinconaltramuzbis.blogspot.com/ (En Bayona, finales de Abril/primeros de

Mayo de 1808)

Carles abdica davant Napoleó el 5 de maig, lliurant-li els regnes espanyols i les seves propietats (a canvi del palau de Compiègne, el castell de Chambord i una renda vitalícia, que no rebria). El dia següent, Ferran abdica en Carles IV, desconeixent la renúncia d'aquest. Finalment Napoleó ofereix el regne d'Espanya al seu germà Josep, que regnarà amb el nom de Josep I.

"S.M. el rey Carlos, que no ha tenido en toda su vida otra mira que la felicidad de sus vasallos, constante en la idea de que todos los actos de un soberano deben únicamente dirigirse á este fin; no pudiendo las circunstancias actuales ser sino un manantial de disensiones tanto más funestas, cuanto las desavenencias han dividido su propia familia, ha resuelto ceder, como cede por el presente, todos sus derechos al trono de la España y de las Indias, á S.M. el Emperador Napoleón como el único que, en el estado á que han llegado las cosas, puede restablecer el orden; entendiéndose que dicha cesión sólo ha de tener efecto para hacer gozar á sus vasallos de las condiciones siguientes:

1ª La integridad del reino será mantenida: el príncipe que el Emperador juzgue deber colocar en el trono de España será independiente, y los límites de la España no sufrirán alteración alguna.

2ª La religión católica, apostólica romana, será la única de España. No se tolerará en su territorio religión alguna reformada, y mucho menos infiel, según el uso establecido actualmente."

El cinco de mayo le dice Napoleón a Fernando: ¡Príncipe, aquí se opta entre la abdicación o la muerte!

Mentrestant, El 2 de maig les forces de Murat intenten treure de Madrid a la resta de la família real, provocant la reacció violenta del

30

poble de Madrid. ¡Mueran los franceses! Comença la Guerra del Francès. (Els fets foren pintats per Goya)

3.2. La Guerra del Francès (1808-1814).(Recomano la pàg. http://www.1808-1814.org/frames/frambata.html)

3.2.1. Aspectes bèl·lics.

Característiques del conflicte:

Estratègiques: Afiançar el bloqueig continental contra Gran Bretanya.

Ocupació de Portugal per fer més fort el bloqueig. Polítiques: Eliminar als Borbons. Patriòtiques: És una guerra d’alliberament contra l’invasor,

revolucionari i anticatòlic.

Fases:Primera fase (juny de 1808, novembre de 1808) El mateix 2 de maig, l’alcalde de Móstoles donava aquest ban:Señores Justicias de los pueblos a quienes se presentase este oficio, de mí el Alcalde de Móstoles: Es notorio que los Franceses apostados en las cercanías de Madrid y dentro de la Corte, han tomado la defensa, sobre este pueblo capital y las tropas españolas; de manera que en Madrid está corriendo a esta hora mucha sangre; como Españoles es necesario que muramos por el Rey y por la Patria, armándonos contra unos pérfidos que so color de amistad y alianza nos quieren imponer un pesado yugo, después de haberse apoderado de la Augusta persona del Rey; procedamos pues, a tomar las activas providencias para escarmentar tanta perfidia, acudiendo al socorro de Madrid y demás pueblos y alentándonos, pues no hay fuerzas que prevalezcan contra quien es leal y valiente, como los Españoles lo son. Dios guarde a Ustedes muchos años. Móstoles dos de Mayo de mil ochocientos y ocho. Andrés Torrejón Simón Hernández

La primera etapa de la guerra, comença en el mes de juny de 1808, al produir-se els primers enfrontaments armats amb els francesos, i acaba amb l'arribada de Napoleó a Espanya, al novembre d'aquest mateix any. A causa de la incompetència dels seus governants, el poble espanyol, utilitzant la seva capacitat d'improvisació, obté els únics èxits que es produeixen en aquest període.

31

Primers èxits militars: La derrota a Bailén, el 19 de juliol, del Cos d'Exèrcit de Dupont, enfront de les tropes manades pel general Castaños, va provocar que el rei Josep I, marxés de Madrid, retirant-se a Vitòria. Al començament d'agost de 1808, els francesos únicament controlaven el territori entre l'Ebre i els Pirineus. Creació de la Junta Central: El 25 de setembre, es crea a Aranjuez la Junta Central Suprema Gubernativa del Reino, presidida pel comte de Floridablanca.. És un intent de coordinador l’acció de las Juntas Provinciales, creades al començament de la guerra per assolir la direcció militar i política del país. A l'octubre, la Junta Central va establir una nova organització militar, creant quatre grups d'exèrcits a les ordres de Blake, Castaños, Vius i Palafox.

Segona fase (novembre de 1808, gener de 1812) La segona fase comença, el 4 de novembre de 1808, amb l'arribada de Napoleó a Espanya, amb 250.000 veterans, i acaba al gener de 1812. Va resultar un període de total domini francès: Blake va ser derrotat a Espinosa dels Monteros; el 9 de novembre, derrota de Gamonal (Burgos); el dia 20 del mateix mes, va caure Tudela i el dia 30, les tropes gal·les forcen el pas de Somosierra i s'estableixen a Chamartín. Mentre, la Junta Central abandona Aranjuez amb destinació a Extremadura i posteriorment a Sevilla. El dia 4 de desembre capitulava Madrid. Al mateix temps, Saint-Cyr controlava Catalunya, i Saragossa era assetjada per segona vegada el 20 de desembre i capitularia després de l’heroica defensa de Palafox, el 20 de febrer següent.

"La Virgen del Pilar diceque no quiere ser francesa,

que quiere ser capitanade la tropa aragonesa."

Derrota de les tropes angleses: Moore arriba a Salamanca al comandament d'un exèrcit anglès de 20.000 homes. Però es veu obligat a retrocedir a Galícia, mentre que Napoleó i Soult arriben a Astorga, l’1 de gener de 1809. Allí s'assabenten de com van les coses per Europa, i l'emperador se’n va a Valladolid, i d'allí a París el 17 de gener. Soult

32

continua la persecució als anglesos que han de reembarcar a La Corunya, després del combat en el qual va morir Moore. La guerrilla: Al començament de 1809, les forces espanyoles, es trobaven sota mínims, i és que fins a bé entrat 1811, no s'obtindrien resultats positius. Però en aquest punt, succeeixen dos fets de gran importància: en primer lloc, la definitiva entrada d'Anglaterra, en el que allí es va cridar la Peninsular War; en segon lloc, l'aparició de la guerrilla, després del desastre de Tudela. Si bé mai va constituir un element decisiu, sí va crear un ambient tremendament hostil cap a l'exèrcit invasor, conegut com l'infern espanyol. Alguns agrupaments com els manats per Espoz, Longa o El Empecinado, van arribar a posseir l'eficàcia de les forces regulars.

Fueron los guerrilleros tal pesadilla para los invasores, que el general francés Soult expidió en Andalucía este decreto: "No hay ningún ejército español fuera del de S.M. católica Don José Bonaparte. Así que todas las partidas que existan en las provincias, cualquiera que sea su número y cualesquiera que sean sus comandantes, serán tratadas como reuniones de bandidos y los individuos de ellas cogidos con las armas en la mano, serán fusilados y sus cadáveres expuestos en los caminos públicos". Los guerrilleros hostigan cada vez más a los franceses.

Recomano la pàg. http://members.tripod.com/~gie1808a1814/hechos/guerri.htm Van ser alhora, el màxim exponent del caràcter popular de la guerra, i del fracàs militar. Començava una concepció de lluita molt distinta de la clàssica i amb gran futur. Noves derrotes angleses a Espanya: Va ser el 1809 quan la presència d'un exèrcit anglès a Portugal, que va tornar a manar Wellesley -el futur lord Wellington-, donaria a la guerra un nou impuls. La trobada a Talavera, el 28 de juliol, amb l'exèrcit manat per Jourdan, va tenir un resultat molt sagnant però molt igualat. Així que els anglesos van tornar a Portugal. Nous triomfs napoleònics: Al gener de 1810, Josep I i el seu general en cap Soult van emprendre l'ocupació d'Andalusia. Sevilla queia l’1 de febrer, però Cadis es va mostrar inexpugnable.

"Con las bombas que tiran los fanfarronesse hacen las gaditanas tirabuzones"

33

A Catalunya resistien Girona (fins a desembre) i Tarragona (fins a 1811). A València l'exèrcit francès no hi va poder entrar fins a 1812.Entre una infinidad de anécdotas que hacen referencia se cuenta la siguiente: Durante el sitio de la villa y

castillo de Hostalrich, el general francés Mazzuchelli recibió la orden de que sin pérdida de momento marchase

a reforzar la división del general Ruggiere que se encontraba sumamente apurada. Se daba cumplimiento a la

órden cuando un cabo de gastadores abandona un momento las filas con el objeto de satisfacer una necesidad

comun. Oculto en un espeso ramal estaba un robusto payés acechando el tránsito de los franceses. Al divisar el

gastador no muy lejos a su escondrijo, sale con toda precaucion, y sin ser oido, arrójase sobre el infeliz soldado

que ni tiempo tuvo que levantarse... un minuto despues sus camaradas que iban con el mismo objeto,

encontraron su cuerpo cosido a puñaladas. http://www.xtec.es/~jrovira6/frances.htm

Reacció de l'exèrcit anglès: El 1811, el gran problema per a l'exèrcit ocupant va ser l'exèrcit anglès de Portugal. Després dels intents de Junot i de Soult per controlar el país sense assolir-ho. Napoleó va encomanar l'empresa a un dels seus millors generals, Massera.Al maig de 1810, Soult li envia des de Sevilla un exèrcit de suport que és derrotat a Albuera per l'anglès Beresford, que mana tropes anglo-hispano-luses. Massena fracassa al juliol davant la trinxeres de Torres Vedras. Per fi Wellington, pren la iniciativa, avança i venç a Massena en la trobada de Fonts d'Oñoro. Massena és rellevat per Marmont i enfront d'ell obté Wellington el gran èxit d'expugnar Ciutat Rodrigo.L'anglès alliberava completament Portugal i obtenia una excel·lent base d'operacions. En contrapartida, els francesos ocupaven el regne de València i pacificaven enterament Catalunya.Tercera fase (1810, 1814) L'any 1812, la guerra entra en una tercera i definitiva fase. La iniciativa de la guerra passa al conglomerat de forces format per anglesos, espanyols i en menor mesura, portuguesos al comandament de Wellington com generalíssim. El 22 de juliol de 1812 obté sobre Marmont la gran victòria d'Arapiles (Salamanca). Wellington no tenia ja davant si grans agrupaments francesos, pel que Josep I abandona una altra vegada Madrid, partint ara cap a València. Wellington, havent ocupat Valladolid i Burgos, entra a Madrid, però encara no creu factible resistir als francesos en el centre de la Península i torna a Portugal, decisió que sense dubte va retardar l'alliberament espanyol.

34

Derrota francesa a Vitòria i San Marcial: El rei es reinstal·la a Madrid al desembre de 1812, però ara la derrota napoleònica a Rússia canviava completament la situació. Al trontollar les bases de l'Imperi era impossible una resistència indefinida a Espanya. Els francesos, no obstant, disposaven encara a Espanya de 100.000 homes i dominaven gairebé tot el territori. Enfront d'ells Wellington manava 65.000 angloportuguesos, i Espanya en posava uns 60.000 més. Davant el continu deteriorament de l'Imperi a Europa i la nova activitat de Wellington, el rei Josep I emprèn una retirada en tota regla, des de Madrid cap a França el 17 de maig de 1813. El generalíssim anglès no aconsegueix tallar-li el pas, però, a l'altura de Vitòria, Josep I no té més remei que fer front a la persecució. En la plana alabesa es va donar, el 21 de juny, l'última gran batalla de la guerra, la de Vitòria, que si no va aniquilar a l'exèrcit francès, li va fer perdre homes i bagatges. Encara van ser tornats a ser derrotats els francesos, en les altures de San Marcial, prop de Sant Sebastià, després de la qual cosa seria alliberada Pamplona. Quedava en mans franceses tot l'est espanyol, des de València: Suchet es va retirar el 5 de juliol. Fins al 18 d'abril de 1814 va haver-hi forces franceses a Espanya, ocupant Catalunya, on encara es trobaven quan va tornar Ferran VII. Hostalric i Figueres van ser les últimes places evacuades, no abans del 4 de juny de 1814.

3.2.2. Aspectes polítics.

Divisió ideològica

Retinguts Carles IV i Ferran VII a Baiona, es produeix, en el marc de la guerra, una doble separació ideològica i política:

Divisió ideològica entre afrancesats, liberals patriotes i absolutistes.

35

Dualitat de poder: Josep I d’una banda i Junta Suprema de l’altra, després Regència. I, entre mig, rebent tots els cops, el poble.

Ideologies:

Afrancesats: Part de la noblesa, el clergat i els funcionaris. Les seves motivacions són diverses: necessitat, oportunisme, aprofitament d ela situació...., però la majoria creien que Josep I instauraria un règim il·lustrat que vetllaria pel bé d’Espanya i posaria fi a l’absolutisme.

Liberals patriotes: Burgesos, part del clergat i professions liberals. Partidaris de canvis polítics: Constitució, sobirania nacional i Cambra única de diputats.

Absolutistes, partidaris de l’Antic Règim: sobirania il·limitada i societat estamental.

La gran massa de la població era aliena a tots aquests plantejaments ideològics, i la seva participació en la guerra obeïa més a factors com defensa de l’honra, de la Pàtria o del rei.

Divisió política.

El govern de Josep I.

Amb la finalitat de donar legalitat a les abdicacions de Baiona, Napoleó va fer reunir unes Corts, que van reconèixer com a rei d’Espanya a Josep Bonaparte, a la vegada que promulgava l’Estatut de Baiona. L'Estatut, que tenia 146 articles, establí un sistema bicameral format per les Corts o Juntes de la Nació (organitzades per estaments: clergat, noblesa i poble) i el Senat (vitalici); va regular la independència de l'ordre judicial en l'exercici de les seves funcions, l'existència d'un Tribunal de Contaduría General i la possibilitat de celebrar "processos per jurats". Quant als drets i llibertats, el Títol XIII va incloure, dintre d'un apartat molt ampli sobre Disposicions Generals, el Dret del pres a

36

sol·licitar l'habeas corpus, la inviolabilitat del domicili, la llibertat d'impremta, la prohibició del turment (la tortura) o la possibilitat que els estrangers obtinguessin el Dret de veïnatge.

Els aixecaments del dos de maig i la posterior guerra de la independència van impedir que la "Constitució de Baiona" arribés a entrar en vigor.En el nombre de Dios todopoderoso: Don Josef Napoleón... rey de las Españas y de la Indias. Habiendo oído a la junta nacional congregada en Bayona de orden de nuestro muy caro y muy amado hermano Napoleón... hemos decretado y decretamos la presente constitución...

Art.1.- La religión católica, apostólica y romana... será la religión del rey y de la nación, y no se permitirá ninguna otra.

Art.32.- El Senado se compondrá: 1º.- De los infantes de España que tengan diez y ocho años cumplidos. 2º De veinticuatro individuos nombrados por el Rey...

Art 61.- Habrá Cortes o Juntas de la Nación... divididos en tres estamentos.

Art 97.- El orden judicial será independiente en sus funciones

Art 99.- El Rey nombrará a todos los jueces

El podeu trobar íntegre a:http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/90239566214970317377757/

El pobre Josep I va rebre tot tipus d’epítets durant el seu govern: Pepe Botella, Pepe el Plazuelas, el rey Intruso... com a mostra, aquest poema gadità:

Salud, gran rey de la rebelde gente;salud, salud Pepillo diligente,

protector del cultivo de las uvasy catador experto de las cubas;

hoy te celebra mi insurgente manodesde el grandioso emporio gaditano;

y sin quebrarme mucho la cabezaal momento tropezara

mi pluma con tus raras cualidades;no llenaré el papel de las variedades,

como hacen a tu ladonecios aduladores

de tu persona y denigrado trono,que te dexan corrido como un mono,

celebrando virtudes que no tienes,y coronan tus sienes

con laureles de Marte, o bien de Apolo,cuando al tyrso de Baco aspiras solo.

37

O aquesta altra dita: “Pepe Botella, baja al despacho. No puedo bajar, que estoy borracho."

Les característiques del seu regnat són :

No pretén aniquilar a l'adversari, sinó atreure’l per a la seva causa, fer-los renunciar a la lluita.

Amb lentitud i cautela posa en execució les mesures decidides per l'emperador: abolició del tribunal de la Inquisició, reducció en un terç del nombre de convents, encara que el govern no intenta xocar amb el clergat, l’incita a predicar la pau i a donar el seu aval al canvi de dinastia. Els eclesiàstics acusen abusivament a José I d'anticlericalisme.

Els seus ambiciosos projectes són difícilment aplicables. El seu govern no assoleix atreure’s la simpatia de l'opinió pública, tenen problemes econòmics que l’obliguen a imposar nous tributs. Les finances del rei estan en fallida, ha de demanar ajuda financera a Napoleó .

La seva reculada es fa evident per la reducció del territori que controla, surt dues vegades de la capital i regna sobre una Espanya a la qual li falten diverses províncies. Comença l'agonia i Josep I intenta mantenir la ficció que governa sobre tot el país, proclama la vigència de les seves decisions fins i tot en les zones que han estat confiscades per França o reconquistades pels insurrectes. Es dissol la seva autoritat militar. Amb el seu èxode a València hi ha una deserció massiva de soldats i funcionaris.

Es fa palès la debilitat del seu caràcter. Abans de la derrota de Vitòria, el seu govern ja havia deixat d'existir.

Les Juntes.

Des del mateix mes de maig es van anar creant Juntes locals i provincials de resistència, formades per membres de la noblesa, el

38

clergat i la burgesia, amb la finalitat de mantenir l’ordre i continuar la lluita amb el francès.En un contexto de guerra y ante el intento francés de sustituir los órganos de gobierno de Fernando VII por los

de Jose I, surgen de una forma espontánea las Juntas. Estas eran una especie de comisión que salía del pueblo y

que se iba a encargar de luchar contra Napoleón y contra el AR, por eso resumen perfectamente el espíritu de

la guerra de la Independencia. La aparición de las Juntas constituye un acto revolucionario porque asumen la

soberanía y la representación del poder de Fernando VII. La aparición de las Juntas va a ser un fenómeno

característico de todo el siglo XIX en los momentos revolucionarios.

Però la seva dispersió i diversitat d’actuacions van fer aconsellable que al setembre es creés una Junta Suprema Central Gubernativa, presidida per Floridablanca, amb una doble funció:

Coordinar la lluita contra l’invasor. Convocar reunió a Corts Generals

ESPAÑOLES: La Junta Suprema Gubernativa, depositaria interina de la autoridad suprema, ha dedicado los primeros momentos que han seguido a su formación a las medidas urgentes que su instituto y las circunstancias le prescribían. Pero desde el instantes de su instalación creyó que una de sus primeras obligaciones era la de dirigirse a vosotros...El opresor de Europa vio ya llegado el momento de arrojarse sobre una presa que tanto tiempo codiciaba, y de añadir el florón más brillante y rico a su ensangrentada corona...Las provincias de España, indignadas, con un movimiento súbito y solemne se alzaron contra los agresores y juraron perecer primero que someterse a tan ignominiosa tiranía.

Proclama de la Junta Central. Aranjuez. 26-X-1808

Davant la pressió militar francesa, la Junta es va veure obligada a fugir a Sevilla i després a Cadis, on es va dissoldre el 29 de gener de 1810, nomenant un Consell de Regència de 5 membres.

1. Que se establezca un Consejo de Regencia compuesto de cinco personas, una de ellas por las Américas, nombradas todas fuera de los individuos que compone la Junta;

2. Que estas cinco personas sean:

-El reverendo obispo de Orense, don Pedro de Quevedo y Quintano;-El consejero de Estado y secretario de Estado y del despacho universal, don Francisco Saavedra;-El capitán general de los reales ejércitos, don Francisco Javier Castaños;-El consejero de Estado y del despacho universal de Marina, don Antonio de Escaño; y,-El ministro del Consejo de España e Indias don Esteban Fernández de León, por consideración a las Américas.

La Regencia va convocar Corts Generals per a l’1 de març del mateix any, però les dificultats de comunicació i les pròpies derivades de la guerra van retardar el seu inici al 24 de setembre.

39

Veure: http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/hist/03699429890314073089079/p0000001.htm#I_1_

Finalment, 308 diputats es van reunir a l’illa de León (avui de San Fernando). Molt d’ells ni tan sols eren els electes, ja que aquests no havien pogut arribar a Cadis. Eren substituts d eles mateixes províncies; aquest fet, i l’elecció per sufragi universal entre majors de 25 anys, demostren l’espontaneïtat dels fets però també el caire que tindran les Corts. Composició:

Eclesiàstics 97Advocats 60Funcionaris 55Militars 37Propietaris 15Catedràtics 16Mariners 9Nobles 8Comerciants 5Escriptors 4Metges 2Total 308

Els dos objectius bàsics de les Corts eren clars: Substituir el model social i polític de l’Antic Règim per un altre

liberal. Redactar una Constitució.

Marx ho tenia clar: España estaba dividida en dos partes.En la isla de León ideas sin actos; en el resto de España, actos sin ideas.

La Constitució de 1812.

40

Al desembre de 1810 es forma la comissió constitucional, formada per 10 espanyols i 4 hispanoamericans, 8 juristes i 6 clergues. Presidida pel canonge Muñoz Torrero. El nombramiento de los miembros de la Comisión se verificó el 23 del mismo mes, recayendo en un número

superior al inicialmente convenido: de ellos sólo tres eran americanos (Antonio Joaquín Pérez, Vicente

Morales Duárez y Joaquín Fernández de Leyva), y el resto se repartían entre el bando liberal (Agustín

Argüelles, Evaristo Pérez de Castro, José Espiga y Antonio Oliveros) y el realista (José Pablo Valiente, Pedro

María Ric, Francisco Rodríguez de la Bárcena, Francisco Gutiérrez de la Huerta y Alonso Cañedo). El 12 de

marzo de 1811 el grupo americano se vio incrementado con dos nuevos miembros: Jáuregui y Mendiola.

A l'agost de l'any següent van presentar un projecte a les Corts. Va començar la seva discussió el 25 d'agost i no va acabar fins a gener de 1812. En la Constitució de 1812, que té un total de 384 articles, es fa un compendi de liberalisme i absolutisme. És una manifestació de l'Antic Règim en quant a que és confessional, s'al·ludeix a la gràcia de Déu, a Déu com suprem legislador, però també es fa esment al reconeixement dels drets humans, a la sobirania nacional i a la divisió en tres dels poders. Es proclama al rei com cap de Govern i d'Estat. S'estableix un mandat de 2 anys per als diputats, el càrrec dels quals serà inviolable, però haurien d'estar exempts d’incompatibilitats. També posa les bases per a la llibertat econòmica i l’abolició de de l’absolutisme i del règim señorial.

Constitució de 1812.   Títols.- I. De la nació espanyola i els espanyols- II. Del territori i els seus ciutadans, religió i govern - III. De les corts; - IV. Del rei - V. Dels tribunals de Justícia- VI. Del govern del territori- VII. De les contribucions- VIII. De la força militar - IX. De la instrucció pública- X. De l’observança de la Constitució.

41

Part dogmática.-Els espanyols són els homes lliures nascut i aveïnats en las Españas, i els fills d'aquests; els estrangers que ho hagin obtingut; els que portin 20 anys vivint en el país.- Seguretat personal.- Inviolabilitat del domicili.- Lliure pensament (amb restriccions imposades per la llei).- sufragi censatari.Part orgànicaSobirania i govern.- Sobirania nacional.- Les lleis les fan el rei i les Corts. Són executades pel rei i aplicades en els tribunals.- Només el rei pot sancionar-les.Funcions del poder.1) Potestat legislativa.- Una sola càmera.- Inviolabilitat dels diputats.- Immunitat.- Només són jutjats pel Tribunal de les Corts.- Impossibilitat de tràfic d'influències. Llei d’incompatibilitat.2) Potestat executiva.- Està encarnada per la Corona.- Les seves funcions són ocupades pels ministres.- Inviolabilitat i autoritat del rei.- Successió (igualtat entre homes i dones).- En cas de minoria o deficiència del monarca hi haurà una regència provisional o definitiva, estiguin o no reunides les Corts extraordinàries.- Creació d'un Consell d’Estat compost per 4 nobles, 4 clergues i 12 homes de reconegut prestigi.3) Potestat judicial.- Pertany als tribunals.1º) Tribunal suprem.

- Inspecció dels tribunals i jutges.

42

- Convoca recursos de nul·litat.2º) Audiències.3º) Jutges de lletres.4º) Alcaldes. Les lleis determinen les seves facultats.

En resum, els aspectes més importants són: Sobirania nacional. La Nació és l’origen de l’Estat. Divisió de poders (no total). Executiu (rei i ministres), Legislatiu

(Corts) i Judicial. Unicameralisme, per evitar que el Senat dominés al Congrés. Sufragi universal indirecte en quatre fases: compromissaris,

electors de parròquia, de partit i diputats. Organització de l’Estat: Monarquia constitucional. Drets individuals: inviolabilitat de domicili, llibertat d’impremta. Creació de la Milícia Nacional o cos de voluntaris defensors de la

llibertat. El rei comparteix amb el poder legislatiu, sanciona i veta les lleis,

però no pot dissoldre les Corts ni imposar contribucions arbitràries, ni concedir privilegis.

Les Corts s’han de reunir un període mínim de 3 mesos a l’any. Per ser diputats calia tenir una renda mínima i ser major de 25 anys. Un diputat cada 70.000 persones. Renovats cada 2 anys.

Religió catòlica oficial. Àmplies llibertats personals (capítol 2).

Podeu trobar el text íntegre a http://club.telepolis.com/erbez/1812.htmI també us recomano la pàgina http://www.telefonica.net/web2/salus1962/histo/tema5.htm

La Constitució fou promulgada el dia 19 de març de 1812, per la qual cosa se la coneix popularment amb el nom de la Pepa.

43

Dins d’aquesta pàgina trobareu documents, imatges i exercicis. Feu els exercicis de:

http://www.iescasasviejas.net/histo/actgi.htm

Altres mesures de les Corts de Cadis. Les Corts no solament es dedicaren al projecte constitucional, ja hem dit que la principal motivació era liquidar l’Antic Règim, d’aquí que promogués, entre d’altres, els següents acords:

Abolició del règim senyorial i dels mayorazgos. Abolició de la Inquisició. Abolició dels gremis: llibertat d’indústria. Abolició del les duanes interiors: llibertat de comerç i circulació. Abolició dels privilegis de la Mesta. Desamortització dels béns eclesiàstics i dels Ordes Militars.

Malgrat l’intent de canvi, l’aplicació dels decrets i la seva vigència van ser molt curts, ja que fou suprimida per decret de 4 de maig de 1814, tornant a ser vigent de 1820 a 1823.

Conseqüències de la Guerra.Demogràfiques: Gran nombre de baixes. Els historiadors van des

de 300.000 fins al milió de víctimes. 470 batalles i infinites trobades menors. (escaramuzas)

Econòmiques: A causa del tipus de guerra total, destrucció total. Grans pèrdues en agricultura, col·lapse del comerç i hisenda en fallida. Molts historiadors veuen la guerra de la independència com una causa del fracàs de la revolució industrial.

Socials: Afebliment de la Noblesa i el Clergat; enfortiment de la burgesia.

Polítiques: Primera eliminació de l'Antic Règim. La Constitució del 12.

Primers exilis polítics de la història contemporània. Els afrancesats.

Enfonsament de l'Imperi colonial. Immediata emancipació de les colònies. Espanya definitivament segona potència.

44

3.2. El regnat efectiu de Ferran VII. 1814-1833. El 13 de desembre de 1813 es signava el Tractat de Valençay, pel qual es posava fi a la Guerra del Francès. Malgrat tot, no serà fins el març quan Ferran VII el Desitjat pugui retornar i deixar clares quines eren les seves intencions: el retorn a un monarquia absolutista. Dividirem el seu regnat en tres fases:

Retorn a l’absolutisme (1814-1820). Trienni Liberal (1820-1823). Dècada Ominosa (1823-1833).

3.2.1. Retorn a l’absolutisme.

D'acord amb el Tractat de Valençay, que Napoleó i Ferran VII havien signat al desembre de 1813, el “Desitjat” havia de tornar a Espanya com Monarca legítim. Però tant el Consell de Regència com les Corts van reaccionar amb indignació davant la signatura d'aquest Tractat, que posava en dubte les competències constitucionals dels representants de la Nació espanyola i els acords d'aliança amb la Gran Bretanya. Els Diputats reialistes es van manifestar també en contra de l'acord de Valençay, al pensar que no era més que una estratagema de Napoleó, i fins i tot es van sumar als liberals a l'exigir que la Nació espanyola s'abstingués de jurar fidelitat al Rei mentre aquest no jurés davant les Corts acatar la Constitució. Al març de 1814, amb aquest ambient tan poc propici aparentment per a restaurar l'absolutisme, Ferran VII va decidir abandonar el seu retir de Valençay i traslladar-se a Espanya. Ara bé, en comptes d'anar directament a Madrid, com les Corts li havien indicat, va preferir desviar-se, anant primer a Saragossa i més tard a València, a on va

45

arribar el 16 d'abril. Aquesta maniobra li va permetre temptejar l'ambient i tenir consultes amb els seus consellers més afins i amb l'ambaixador anglès a Espanya, Henry Wellesley, germà del Duc de Wellington. Tant els seus consellers -entre els quals es destacaven els generals Eguía i Elio- com l'ambaixador es van mostrar favorables a derogar la Constitució de Cadis. Una opinió que compartia el propi Duc de Wellington -tot un heroi nacional a Espanya i, per supòsit, a Anglaterra-, encara que aquest desitgés que Ferran VII es comprometés a vertebrar una Monarquia constitucional a l'estil de l'anglesa. Alguns sectors reialistes no desitjaven tampoc que Ferran VII es limités a restaurar l'ordre de coses anterior a 1808. Bona prova d'això és el Manifest que en el mes d'abril de 1814 van subscriure seixanta-nou membres de les Corts Ordinàries. Els seus signataris, al capdavant dels quals figurava Bernardo Mozo de Rosales, el seu probable redactor, posaven en la picota l'obra de les Corts constituents i, en particular, el text constitucional de 1812 , per entendre que no havia fet més que introduir a Espanya les idees subversives i impies de la Revolució Francesa, alienes per complet a la tradició nacional espanyola. Però a més de denunciar l'obra de l'Assemblea gaditana, els Perses sol·licitaven que es convoquessin unes noves Corts per estaments amb l'objectiu d'articular una Monarquia veritablement limitada o moderada, no per una «Constitució», sinó per les antigues «Lleis Fonamentals».

La monarquía absoluta... es una obra de la razón y de la inteligencia; está subordinada a la ley divina, a la justicia y las reglas fundamentales del Estado; fue establecida por derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron a sus Reyes... Por esto ha sido necesario que el poder soberano fuese absoluto para prescribir a los súbditos todo lo que mira al interés común y obligar a la obediencia a los que se niegan a ella. El deseo medio que debemos pedir, trasladando al papel nuestros votos, y el de nuestras provincias es, con arreglo a las leyes, fueros, usos y costumbres de España... Que a este fin se proceda a celebrar Cortes con la solemnidad y en la forma en que se celebraron las antiguas... que se suspendan los efectos de la Constitución y decretos dictados en Cádiz y que las nuevas Cortes tomen en consideración su nulidad, su injusticia...

            Manifiesto de los Persas. 12 de Abril de 1814

L'objectiu immediat dels Perses era sense dubte el d'encoratjar al Monarca perquè, mitjançant un cop d'Estat -el primer de la nostra història, encara que no certament l'últim-

46

La resposta del rei no es va fer esperar. Amb el suport del general Elio, va donar un cop d’Estat a València el dia 4 de maig, pel qual derogava tota l’obra d ela Constitució de Cadis.

Reunida allí la Real Familia, se cometió en toda ella, y señaladamente en mi persona, un atroz atentado (...), violentando en lo más alto el sagrado derecho de gentes, fui privado de mi libertad, y lo fui, de hecho, del Gobierno, de mis Reinos, y trasladado a un palacio con mis muy amados hermanos y tío, sirviéndonos de decorosa prisión, casi por espacio de seis años, aquélla estancia (...).

Con esto quedó todo a la disposición de las Cortes, las cuales en el mismo día de su instalación (...) me despojaron de la soberanía (...) atribuyéndola a la Nación, para apropiársela así ellos mismos, y dar a ésta (...) una Constitución que (...) ellos mismos sancionaron y publicaron en 1812.

Este primer atentado contra las prerrogativas del trono (...) fue como la base de los muchos que a éste siguieron (...); se sancionaron, no leyes fundamentales de una Monarquía moderada, sino las de un Gobierno popular (...).

De todo esto, luego que entré dichosamente en mi reinado, fui adquiriendo fiel noticia y conocimiento (...). Yo os juro y prometo a vosotros, verdaderos y leales españoles que habéis sufrido, no quedaréis defraudados en vuestros nobles empeños (...).

Por tanto, habiendo oído lo que (...) me han informado personas respetables por su celo y conocimientos, y los que acerca de cuanto aquí se contiene me ha expuesto en representaciones que de varias partes del Reino se me han dirigido, (...) declaro que mi Real ánimo es, no solamente no jurar ni acceder a dicha Constitución, ni a decreto alguno de las Cortes generales y extraordinarias ni de las ordinarias actualmente abiertas (...), sino el de declarar aquella Constitución y aquellos decretos nulos y de ningún valor ni efecto, (...) como si no hubiesen pasado jamás tales actos y se quitasen de en medio del tiempo, y sin obligación en mis pueblos y súbditos de cualquier clase y condición a cumplirlos y guardarlos.

Dado en Valencia a 4 de Mayo 1814. - Yo el Rey.

Les actuacions portades a terme no ofereixen dubtes sobre el tarannà del rei:

Supressió de tots els decrets de les Corts de Cadis, Repressió dels afrancesats i dels liberals, obligats a l’exili o

empresonats. Restauració del Consejo Real i la Inquisició. Retorn dels privilegis a la Noblesa i el Clergat. Eliminació de les llibertats i imposició d ela censura, restant com

a únics diaris la Gaceta de Madrid i El Diario de Madrid. Restabliment dels gremis. Retorn dels jesuïtes, encarregats de l’educació. En política internacional hi un ampli suport a la restauració

absolutista iniciada a Europa amb la caiguda de Napoleó el 1815.

47

Por vez primera en la historia de España se produce la persecución por motivos políticos de una parte de

los españoles por la otra parte. ES a lo que se ha dado  en llamar el problema de las dos Españas, muy

claro a lo largo del siglo XIX y que culmina con la Guerra Civil de 1936 a 1939 y la posterior represión en

época franquista. Todavía hoy el fantasma de las dos España aparece en las campañas electorales

La situació del país era desastrosa: crisi econòmica, destrucció per la guerra, pèrdua d’efectius humans, procés d’independència de les colònies americanes, bloqueig de les reformes per part dels privilegiats.... i, sobretot, com ja hem dit abans, la divisió del país en dos blocs polítics antagònics, els absolutistes i els liberals, que donarà lloc a un problema que planteja una nova dimensió: els pronunciaments.Los pronunciamientos militares van a ser muy frecuentes a lo largo del siglo XIX y del XX, convirtiéndose en

una de las características generales de la historia de España. Entendemos por pronunciamiento militar a una

sublevación del ejército que cuenta con el apoyo de elementos civiles que dotan al movimiento de una

consistencia ideológica. Con el pronunciamiento se pretende conseguir que el resto del ejército y una parte

importante de la sociedad secunden las ideas de los pronunciados, pero no se trata de obtener directamente el

poder como en los golpes de estado. No son un acto de fuerza, sino una toma de postura del ejército respecto

de la orientación política del estado. No se debe confundirlos con los golpes de estado, ya que estos si implican

un acto de fuerza y el uso de la violencia contra el poder legalmente establecido. El levantamiento de Mola y

Franco en 1936 si es un golpe de estado. Los pronunciamientos militares, los golpes de estado y el liderazgo de

militares en los partidos políticos son distintas formas que demuestran la importancia y la influencia del

estamento militar en la vida política española. Este protagonismo militar tiene sus causas en la macrocefalía

militar (muchos jefes), las abundantes guerras en la historia de España (Independencia, carlista, coloniales,

civil, etc.) y la debilidad de la política en la vida española, que se relaciona a su vez con la dificultad de la

implantación del nuevo régimen en España. Estamos ante una de las características generales más importante

de la historia de España.

Els més destacats van ser: Espoz y Mina, setembre de 1814 a Pamplona. Fracassada. Fuig a

França. Porlier, agost de 1815. la Corunya. Fracàs. Penjat l’octubre de

1815. Conspiració del Triangle. 1816. Volien segrestar al rei per obligar-

lo a jurar la Constitució. Fracàs. Lacy i Milans del Bosch. 1817. Barcelona. Fracàs. Lacy fou penjat

al castell de Bellver (Mallorca).

48

Finalment, l’1 de gener de 1820 va triomfar la del coronel Riego a Cabezas de San Juan (Sevilla) quan anava a embarcar cap a les colònies. De manera sorprenent, moltes ciutats s’hi adheriren i el rei es va veure obligat a restablir a contracor la constitució de 1812.

Manifest de Riego: Soldados, mi hacia vosotros es grande. Por lo tanto, yo no podía consentir, como jefe vuestro, que se os

alejase de vuestra patria, en unos buques podridos, para llevaros a hacer una guerra injusta al Nuevo

Mundo; ni que seos compeliese a abandonar vuestros padres y hermanos, dejándolos sumidos en la

miseria y la opresión. Vosotros debéis a aquellos la vida, y, por tanto, es de vuestra obligación y

agradecimiento el prolongársela, sosteniéndolos en la ancianidad; y aun también, si fuese necesario, el

sacrificar las vuestras para romperles las cadenas que los tienen oprimidos desde el año 14. Un rey

absoluto, a su antojo y albedrío, les impone contribuciones y gabelas que no pueden soportar; los veja, los

oprime y, por último, como colmo de desgracias, os arrebata a vosotros, sus caros hijos, para sacrificaros

a su orgullo  ambición. sí, a vosotros os arrebatan del paterno seno para que en lejanos y opuestos climas

vayáis a sostener una guerra inútil, que podría fácilmente terminarse con sólo reintegrar sus derechos a la

Nación española. La Constitución, sí, la constitución basta para apaciguar a nuestros hermanos de

América"

Manifest de Ferran VII:Mientras Yo meditaba maduramente, con la solicitud propia de mi paternal corazón las variaciones de nuestro régimen fundamental que parecían más adaptables al carácter nacional y al estado presente de las diversas porciones de la Monarquía española, así como más análogas a la organización de los pueblos ilustrados, me habéis hecho entender vuestro anhelo de que se restableciese aquella Constitución, que entre el estruendo de las armas hostiles, fue promulgada en Cádiz el año 1812.... He jurado esta Constitución por la cual suspirabais y seré siempre su más firme apoyo... Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional.

Manifiesto Regio de Fernando VII 10 de Marzo de 1820

3.2.2. Trienni Liberal (1820-1823).

Les primeres mesures preses pels liberals foren la creació de la Milícia Nacional, el restabliment de la Constitució de 1812 i la convocatòria d’eleccions a Corts, que, celebrades el juny, varen donar la

49

victòria als Liberals moderats o doceañistas, liderats per Martínez de la Rosa. Les mesures preses pel govern foren:

Liberalització d ela producció i del comerç (supressió de duanes interiors, dels gremis, monopolis de la sal i el tabac.

Supressió de les senyories, dels mayorazgos i d ela meitat del delme –l’altra meitat es destinava al manteniment del clergat i del culte-.

Nova abolició (definitiva) de la Inquisició. Es reprenen les mesures desamortitzadores (en parlarem en un

tema monogràfic). Reclutament obligatori. Permissió de societats secretes i patriòtiques, destacant els

maçons i els comuners.

L’ambient fins el 1822 es va anant radicalitzant per diversos episodis: trama involucionista a Navarra i fins i tot dins del mateix govern, on el ministre de la Guerra va dissoldre l’exèrcit d’Andalusia, protagonista de l’aixecament contra Ferran VII. En aquest ambient es van celebrar noves eleccions al juliol de 1822, que van donar el poder als Liberals exaltats o veinteañistas, que volien restringir el poder reial i aplicar la Constitució, portant més enllà les reformes. Problemes:

Revolta de part de la Guàrdia Reial els dies 6 i 7 de juliol, instigada pel propi rei. Greus enfrontaments a Madrid amb la Milícia Nacional i el Batallón Sagrado (guerrilla urbana) que acabaren amb la derrota dels sollevats.

Creació de la regència d’Urgell a l’agost, dirigida pel marquès de Mataflorida, el baró d’Eroles i l’arquebisbe de Tarragona, arribant a dominar una àmplia zona de l’interior de Catalunya, fins que foren vençuts per Espoz y Mina.

Descontentament de la noblesa i l’Església, que havien perdut part de les seves rendes amb la supressió del 50% del delme i les senyories.

Descontentament dels pagesos, que aspiraven a la possessió de la terra i la rebaixa d’impostos. Tot el contrari, veien com els

50

senyors, al perdre els seus drets jurisdiccionals, demanaven el pagament dels lloguers o parceria amb diners i no en espècie, i a més n’augmentaven els preus.

Enfrontament entre els mateixos liberals, d’una banda els moderats i de l’altra els exaltats.

Les traves posades pel propi rei, que vetava totes les lleis del govern, conspirava obertament i finalment demanava ajuda a les potències absolutistes (Santa Aliança), reunides als Congrés de Verona (octubre de 1822).

L’abril de 1823, un exèrcit de 100.000 homes, dirigit pel duc d’Angulema, germà del rei francès Carles X, envaí Espanya amb l’ajuda de voluntaris reialistes catalans, bascos i navarresos. Malgrat la tímida oposició d’Espoz y Mina, l’ocupació del territori fou molt ràpida.La intervención extranjera que pone fin al trienio es consecuencia de la política de la Santa Alianza y de los

llamamientos que por distintos conductos se hacen en nombre de Fernando VII.

El 7 de abril entran en España las tropas francesas al mando del Duque de Angulema: los llamados Cien Mil Hijos

de San Luís. El gobierno de San Miguel quiso resucitar los instrumentos de la victoria en la Guerra de la

Independencia: la resistencia popular y la ayuda inglesa, pero no hubo tal ayuda, ya que los franceses entran como

aliados del rey y sin el propósito de conquista. Además, los ingleses estaban más interesados en la América

española.

Los ejércitos liberales uno al mando de Espoz y Mina y otro del general Ballesteros se rinden ante los franceses. El

23 de abril el Duque de Angulema entra victorioso en Madrid, tomando Cádiz poco después. El 28 de septiembre

las cortes y el gobierno, que se habían refugiado en Sevilla, acuerdan dejar libre al rey y tratar con Angulema el fin

de las hostilidades.

El resultat de la intervenció francesa era prou clar: el restabliment, per segona vegada, de l’absolutisme.Bien públicos y notorios fueron a todos mis vasallos los escandalosos sucesos que precedieron, acompañaron y siguieron el establecimiento de la democrática constitución de Cádiz en el mes de marzo de 1820, la más criminal traición, la más vergonzosa cobardía, el desacato más horrendo a mi real Persona, y la violencia más inevitable, fueron los elementos empleados para variar esencialmente el Gobierno paternal de mis reinos en un código democrático, origen fecundo de desastres y desgracias....

La Europa entera, conociendo profundamente mi cautiverio... determinaron poner fin a un estado de cosas, que era el escándalo universal, que caminaba a trastornar todo los tronos y todas las instituciones antiguas, cambiándolas en la irreligión y la inmoralidad...

He venido a decretar lo siguiente: son nulos y de ningún valor todos los actos del Gobierno llamado constitucional... que ha dominado a mis pueblos desde el 7 de marzo de 1820 hasta hoy 1 de octubre de 1823.

Manifiesto Regio, 1 de octubre de 1823

51

3.2.3. Dècada Ominosa. (1823-1833).

De nou la repressió fou l’arma dels reialistes: persecució dels liberals, depuració de l’Administració i de l’exèrcit, creació de comissions de control i vigilància, condemnes a mort... Però amb el pas del temps, per pressions de les monarquies europees (Gran Bretanya i França), els problemes econòmics i la qüestió successòria, el rei va anant moderant la seva actitud, iniciant una col·laboració amb els liberals moderats, concedint un aranzel proteccionista favorable als manufacturers catalans i posant a un moderat al capdavant del ministeri d’Hisenda. Aquests fets no agradaren als absolutistes més intransigents, descontents perquè no s’havia restablert la Inquisició, s’havien dissolt els voluntaris reialistes i els liberals moderats controlaven la Hisenda. És per això que, amb el nom d’apostòlics, s’agruparen al voltant del germà petit del rei, l’infant Carles Mª Isidre. El novembre de 1826 es va publicar el Manifiesto de la Federación de Realistas Puros, que reclamava duresa al rei contra els liberals i aclamava Carles com a futur rei.

¡Españoles! El deplorable estado de nuestra amada patria y el eminente peligro en que se hallan la religión y el trono, por la casi consumada traición de nuestros gobernantes, han cubierto de luto el corazón de los buenos y llenado de terror a los menos fuertes de nuestros compatriotas. Es llegado el caso de ver inutilizados todos los esfuerzos que nos ha costado el restablecimiento del antiguo orden de cosas, porque este va a desaparecer de nuestro suelo según todas las apariencias. La sangre que vertieran en la última lucha nuestros más decididos campeones es ya olvidada, o es considerada por nuestros enemigos con el más escandaloso vilipendio. Lo peor de todo es que el mismo monarca, el mismo príncipe a quien hemos arrancado dos veces de la esclavitud comprando su libertad con nuestra propia sangre, Fernando en fin, es un activo instrumento de la más maquiavélica conspiración que jamás vieron los siglos, ¡Horrorizaos!»

52

A més, a Catalunya es va desfermar entre abril i octubre de 1827 la Guerra dels Malcontents. Aquest aixecament es va estendre per moltes zones de Catalunya de manera ràpida i finalment " la substitució del marqués de Campo Sagrado pel comte de España com a capità general de Catalunya, la condemna dels bisbes i el viatge del rei varen contribuir a pacificar el país a finals d’octubre. La política d’atracció per mitjà de l’indulta va acabar amb una maniobra repressiva i la deportació a Ceuta de 300 ultrareialistes i l’afusellament dels principals insurrectes a Tarragona" quan Ferran VII estava a València. En realitat, l’aixecament responia a qüestions polítiques, però també a la reacció dels pagesos contra la crisi econòmica i la progressiva introducció del capitalisme al camp (més clar des de la desamortització de 1835), fet que explicarà, també en part, l’adhesió catalana a la causa carlina. Mentre alguns liberals moderat col·laboren amb el monarca, els liberals progressistes intenten l’enderrocament del rei. Aprofitant la conjuntura de la caiguda de Carles X a França i la pujada al tron de Lluís Felip d’Orleans, els progressistes faran diversos pronunciaments: invasió frustrada de Mina des de França, desembarcament de Torrijos a Màlaga... tots els intents fracassaran, i potser el cas més emblemàtic sigui el de Mariana Pineda, afusellada per brodar una bandera verda, símbol dels liberals.

La víspera, serena, escribió un testamento que el escribano no pudo pergeñar por impedírselo las lágrimas. En

otra carta explicó a sus hijos que moría dignamente por la Libertad y la Patria. Antes de acostarse para su

última noche, que fue de sueño breve y sereno, tuvo un rasgo que retrata su personalidad. Debían cambiarle el

vestido por si tenía algún veneno y también quitarle las ligas para evitar que pudiera ahorcarse con ellas.

Mariana aceptó el cambio de vestido si, tras su muerte, lo picaban con unas tijeras para evitar que desnudaran

el cadáver; pero no transigió con las ligas: «Eso, no. Jamás consentiré ir al patíbulo con las medias caídas» Así

subió la Libertad al cadalso el 26 de mayo de 1831, en Granada. Nunca se la ha visto más hermosa.

La qüestió successòria i la mort del rei.

La tercera esposa de Ferran VII va morir a Aranjuez l'any 1829, als 10 anys del seu matrimoni i quan comptava 26 anys d'edat, com a conseqüència d'haver contret unes "febres malignes". En els últims anys

53

s'hi havia dedicat a obsequiar al seu marit amb uns versos insofribles, pel que quan havien transcorregut uns dies des del moment en què va succeir l’òbit i li van aconsellar que devia buscar nova parella, va donar un cop amb el puny sobre la taula del seu escriptori, cridant: ¡Estic fins als collons de rosaris i de versos!. Al poc temps, el 9 de desembre de 1829, es va casar a Aranjuez amb la seva neboda Maria Cristina de Borbó i Borbó, que era filla de la seva germana Maria Isabel i de Francesc I de les Dues Sicílies, rei de Nàpols. Es tractava d'una atractiva dona, amb un cos escultural i una mirada ardent, que havia nascut a Palerm el 27 d'abril de 1806. En el seu llibre "La regna governadora", el Marqués de Vila-Urrutia, ens dóna el 1925 la següent descripció de la nova sobirana: Era considerada Cristina com bella, no per la correcció de les seves faccions, sinó pel conjunt, segons es pot apreciar en el retrat de Don Vicente López, el pinzell del qual, com el de Goya, no va pecar de cortesà i adulador. El seu cabell era castany; els ulls, grisos, semblaven negres a distància, i sense ser grans resultaven expressius i dominants; la boca, graciosa, amb propensió constant al somriure.... Ferran tenia llavors 45 anys, però estava molt desgastat pels seus excessos, patint a més gota, retenció urinària i una hèrnia. Afirma Vila-Urrutia al respecte: El monarca, de quaranta-cinc anys d'edat i vuitanta d'experiència, lamentava haver prodigat sense seny les seves energies en el passat, perquè el cert és que les seves forces virils ja no eren el que antany van ser, encara que se sentia capaç, malgrat la gota, de comportar-se complidament amb una dama.. A la nova esposa li agradava participar del joc de l'amor, referint-se a ella Ferran com la seva "pichona". La salut del rei era objecte de preocupació per part dels liberals, mentre que els absolutistes veien malament el nou enllaç matrimonial doncs tenien les seves esperances en què el germà de Ferran, Don Carles Maria Isidre, que era conegut pel seu fanatisme religiós i el seu odi a Mª Cristina , pogués arribar al tron d'Espanya. Aviat es va fer popular el fet que la reina tenia idees liberals, influint notablement en el rei Ferran i en la política que es va seguir en el nostre país. Es van obrir novament les universitats i inclusivament va haver-hi alguns indicis d’amnistia.

54

De cara a la successió, que es va plantejar en els anys finals del regnat de Ferran VII, des de 1713 estava vigent la Llei Sàlica, promulgada per Felip V, que impedia l'accés al tron a les dones. Per això el 1789 les Corts van aprovar a instàncies de Carles IV una Pragmàtica Sanció que la derogava, encara que no es va publicar fins a 1830, quan el rei esperava un successor de la seva nova esposa. Es restablia així la tradició espanyola, que s'havia iniciat en Les Partides d’Alfons X el Savi, cobrant de nou actualitat un ús que havia imperat en tota la Península, a excepció d'Aragó. Després del naixement de la princesa Isabel, que va ostentar el títol de Princesa d'Astúries i que regnaria en el futur com Isabel II, es va formar en la cort un grup de carlins que defensaven la successió en el tron del germà de Ferran VII, Don Carles Maria Isidre de Borbó, negant la referida Pragmàtica Sanció. La segona filla del quart matrimoni de Ferran VII seria la infanta Lluïsa Fernanda, que als 14 anys s'uniria en matrimoni amb el Duc de Montpensier.

Aquest nou naixement va augmentar el grau d'oposició de l’Infant Don Carles per a reconèixer a la seva neboda Isabel com successora en el tron espanyol; a més ell estava sota les influències de la seva esposa Donya Maria Francisca, que odiava a Maria Cristina. El 14 de setembre de 1832, quan el rei va caure greument malalt a La Granja de San Ildefonso, a conseqüència de la gota que patia, diversos cortesans carlins van convèncer al ministre Francisco Tadeo Calomarde, que era responsable de Gràcia i Justícia, per a que obligués al monarca a signar un Decret derogatori de la Pragmática Sanció, entrant novament en vigor la llei Sàlica. En presència d'altres ministres Calomarde va aconseguir que el rei estampés un garbot il·legible, però quan transcorregut un temps el monarca va recobrar la salut va comprendre l'abast del que havia passat. Mentre el rei semblava que agonitzava els carlins van intentar donar un cop d’Estat a la Granja de San Ildefonso, però novament van fracassar. Al seu torn el germà menor del rei, Francesc de Paula, que era liberal i maçó, es va presentar en el palau de La Granja en companyia de la seva esposa, Lluïsa Carlota. Aquesta, sabent que el ministre Calomarde era el qual més podia influir en la reina per a que cedís a les demandes de Carles Maria Isidre, es va

55

encarar amb Calomarde. Quan va tenir en les seves mans l'original de la revocació de la referida Pragmática, ho va llançar a les flames d'una xemeneia; a l'intentar salvar-ho de la crema el ministre, la dama li va donar una sonora bufetada. A dita agressió va respondre Calomarde, en els següents termes: Senyora, mans blanques mai ofenen. L'infant Don Carles va marxar a Portugal, preparant la insurrecció carlina.

Mireu:

http://www.telefonica.net/web2/salus1962/histo/ACONSU.htm

http://www.telefonica.net/web2/salus1962/histo/deominosa.htm

En aquesta etapa Maria Cristina es va convertir en reina governant, iniciant-se una etapa de conciliació. Amb motiu de la malaltia de Ferran VII es va constituir un equip de metges sota el comandament del Doctor Pedro Castelló i Ginestà, que era d'idees liberals i havia estat empresonat el 1824 pel règim absolutista. Davant la gravetat de la malaltia reial va ser tret de la presó i conduït a Palau, guarint-se el monarca en el termini d'un mes. Després de superar el rei aquell contratemps que va posar en perill la seva salut va destituir a Calomarde, el qual va marxar a l'exili, passant a dirigir el Govern Francisco Cea Bermúdez, que novament va posar en vigor la Pragmática.

En l'hora final

Després de la momentània recuperació del rei, després del contratemps esdevingut durant la seva estada en el Palau de La Granja, van aparèixer noves xacres. Hi havia nits que les passava estirat en una butaca, doncs tenia gran sensació de falta d'aire per l'asma que patia. Així mateix, van continuar molestant-lo la gota i la hidropesia. El 29 de setembre de 1833, segons el relat de Diego San José, el rei va fer la seva vida habitual de malalt. Es va llevar d’hora; va resar les seves oracions; va veure a les seves filles; va parlar llarga estona amb Cristina sense sentir-se molt afectat per les xacres; va esmorzar amb desgana, doncs la malaltia li va llevar el bon apetit que sempre va tenir, i després de

56

l'esmorzar va dormir una breu migdiada. Es va llevar al cap d'una hora, i, sentint una mica de desmai, es reanimà amb una copa de vi sec que li va servir la mateixa reina.. A primera hora de la tarda els metges van tornar a examinar-lo, com de costum, observant que tenia inflada la mà dreta, pel que li van aplicar dues cantàrides en el pit i dos més en els peus (dita terapèutica consistia en l'aplicació d'uns insectes coleòpters). Però en breu va sofrir el rei un episodi d'apoplexia, que segons Emilio Calderón, autor del llibre "El rei ha mort" (Editorial Cirene. Madrid, 1991), va ser tan fulminant, que als cinc minuts, poc més o menys, va acabar la seva preciosa existència. Afegeix aquest autor en la seva obra, com dada curiosa, que va ser tal el grau de descomposició del cadàver que el fèretre va haver de ser soldat, per a evitar

S'obre una nova etapa per a Espanya

En el moment de l’òbit Ferran VII tenia 49 anys d'edat, donant començament la regència d'Isabel II. Van triomfar així els isabelins, però els carlins es van preparar per a la lluita. Començava la primera guerra carlina.

Emancipació de les colònies americanes.

Al llarg del segle XVIII, la decidida preocupació deis Borbons pels territoris d'ultramar havia propiciat una etapa de prosperitat basada en la reactivació del comerç i en l’engegament i explotació de nombroses plantacions (cafè, sucre, tabac, etc.), treballades per mà d'obra esclava d’origen africà. El creixement econòmic propicià el desenvolupament d'un poderós grup burgès crioll, blanc i descendent dels espanyols però nascut a Amèrica.

57

Fou entre aquesta burgesia criolla, pròspera i educada, coneixedora del pensament il·lustrat, on les idees d'emancipació de la metròpoli prengueren cos i es forjaren els programes i els projectes d’independència. Aquests anhels estaven provocats pel tracte discriminatori donat als criolls en els càrrecs colonials, per la submissió a forts impostos i càrregues i pel control que exercia Espanya sobre l'economia, i essencialment el comerç. L'exemple deis Estats Units, a més, va ser crucial per mostrar que era possible enfrontar-se a la metròpoli i aconseguir la victòria.

A més, la Gran Bretanya, desitjosa de controlar el mercat americà, s'encarregà d'atiar i donar suport als moviments independentistes, convençuda que, un cap independents, podria dominar fàcilment el mercat de les noves nacions. En resum, les causes serien:

Al començament del segle XIX, les terres americanes havien assolit una maduresa política i econòmica, que preludiava que la independència estava prop.

Els criolls, constituïen un grup social enriquit amb la indústria i el comerç. Era una classe burgesa molt influent, però se sentien marginats, perquè els alts càrrecs de les administracions els tenien gent enviada de la metròpoli.

Hi havia cert descontent per abusos, immoralitats i altres injustícies, per part de les persones que ocupaven els càrrecs importants.

A principis del segles XIX s'havia difós entre els criolls la Il·lustració, assimilaven les seves idees i s'organitzaven de la mateixa forma que els revolucionaris francesos.

Espanya tenia un autèntic monopoli sobre el comerç, amb això, eren els únics que es beneficiaven, sense deixar gens per a les colònies. Els criolls aspiraven a la llibertat del comerç. Espanya pressionada, va cedir algun monopoli, però fou insuficient.

58

Aquestes colònies, es mouen sota l'exemple de la independència dels EEUU, i les idees revolucionàries franceses.

Anglaterra recolza a les colònies, ja que Espanya havia ajudat anteriorment als independentistes nord-americans.

El procés d’independència

A partir del 1808, en esfondrar-se tot l'aparell administratiu i ideològic de la metròpoli, Espanya no podia resistir l’escalada dels interessos secessionistes deis territoris d'ultramar. Al començament, els criolls optaren per no sotmetre's a l'autoritat de Josep Bonaparte i crearen Juntes que, a imitació de les espanyoles, van assumir el poder als seus territoris. No obstant això, tot i que teòricament es mantenien fidels a Ferran VII, es negaren a acceptar l'autoritat de la Junta Suprema Central i, de fet, cap a l'any 1810 moltes es van declarar autònomes respecte de la metròpoli. Els focus més declaradament secessionistes van ser el virregnat de la Plata, on José de San Martín proclamà el 1810 a la ciutat de Buenos Aires la independència de la República Argentina; el virregnat de Nova Granada i Veneçuela, al capdavant dels quals se situa l'altre gran líder de la independència americana, Simón Bolívar; i Mèxic, l'aixecament del qual dirigiren Hidalgo i Morelos.

Les Corts de Cadis, tot i que formalment consideraren les colònies territori espanyol i pretengueren, com a mínim, reconèixer els drets dels criolls, eren incapaces d'intervenir davant del moviment independentista, atès que amb prou feines podien fer complir la seva legislació al territori hispà. L'any 1814, acabada la guerra hispanofrancesa, el govern de Ferran VII, en comptes de buscar l'acord amb els americans, va respondre amb la tramesa d'un exèrcit de 10.000 homes que aconseguí de pacificar Nova Granada i Mèxic, pero que es mostrà impotent al virregnat del Riu de la Plata: Paraguai (1811) i Argentina (1816) es consolidaren ja com a nacions independents.

Durant els anys següents, la total intransigència de la monarquia respecte de l’autonomia de les colònies, malgrat que no tenia ni diners

59

ni tropes, ajudà el creixement i l'expansió del moviment alliberador. San Martín travessà els Andes, va derrotar els espanyols a Chacabuco (1817) i propicià la independència de Xile (1818). Bolívar, des del nord, derrotà l’exèrcit espanyol a Boyacá (1819) i Carabobo (1821) i posà les bases per a la formació de la Gran Colòmbia, que va donar origen posteriorment a les repúbliques de Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamà. A Mèxic, el moviment independentista liderat per Iturbe aconseguí d'atreu- re's l'Església i les classes poderoses i el 1822 s’independitzaren de la metròpoli. Després de la derrota d'Ayacucho (1824) i la independència de Perú i Bolívia (en honor de Simón Bolívar), s'acaba la presencia espanyola a l’Amèrica continental. Només les Antilles (Cuba i Puerto Rico), i també les Filipines, restaren en possessió de la Corona.

Ara bé, l'emancipació de les colònies i la creació de repúbliques independents no van solucionar tots els problemes de l’Amèrica hispana. Els interessos dels grans terratinents i de les burgesies comercials van conduir a innombrables guerres i al reforçament dels exèrcits i dels cabdills militars.

Les repercussions

En menys de dues dècades, al principi del segle XIX, la monarquia borbònica va perdre totes les seves colònies a l’Amèrica continental. Això va significar un cop terrible, no només des del punt de vista de pèrdua de pes en el camp de la política internacional, sinó per al conjunt de l'econo- mia espanyola. Catalunya, que havia entrat amb força, en el segle XVIII, en el mercat americà, en patí les conseqüències.

Des del començament del segle XIX, la situació d'enfrontament amb Anglaterra, a causa de l'aliança amb la França napoleònica i posteriorment el desgavell produït per la Guerra del Francès, va trencar el flux comercial amb Amèrica, es van paralitzar les exportacions i molts catalans establerts allí retornaren a Catalunya i repatriaren els capitals. A partir d'aleshores les Antilles, especialment Cuba, van ser el destí d’actuació de les exportacions catalanes.

60

Ara bé, el retorn d'indians, amb capitals repatriats d’Amèrica, va significar un bon impuls per al desenvolupament econòmic a Catalunya. Els homes que retornaven eren comerciants i empresaris emprenedors i molt aviat van cercar nous negocis on invertir els seus capitals. El nou sector de la indústria cotonera es va beneficiar d'aquesta aportació de capitals, però també es van realitzar inversions en terres, arran de les mesures desamortitzadores, i es va impulsar la modernització del camp català.

Us recomano la pàg: http://www.artehistoria.com/historia/contextos/2580.htm

IV. LES REGÈNCIES DE MARIA CRISTINA I ESPARTERO (1833-1843).

Un breu esquema introductori ens guiarà en el tema següent:

Període Successos Constitució:

1833 - 1835

Governs absolutistes i moderats

Regent: Maria Cristina

Caps de Govern:- Cea Bermúdez (Absolutista.)- Martínez de

Començament del regnat Aixecaments carlins La reina Regent, malgrat intentar

mantenir l’absolutisme, ha de destituir al Cap de Govern absolutista Cea Bermúdez i buscar suport en els partits liberals per a governar.

Els liberals, ja en el govern amb Martínez de la Rosa, pressionen per a dur a terme mesures de reforma política i administrativa:

a) Estatut Reial de 1834. Aquest es limita a convocar unes Corts que no tenien poder per a legislar, sinó que s'havien de limitar a aprovar o

Estatut Reial (1834)

61

la Rosa (Lib. Mod.)- Comte de Toreno (Lib. Mod.)

rebutjar les lleis que propugnessin el Govern o la Corona. b) Llibertat de premsa i associació molt retallades. c) Sufragi censatari (només podien votar aquells que disposessin d'unes rendes procedents de propietats o que paguessin una quantitat determinada d’impostos. En total, el 0,15 % de la població.)

1835 - 1843

Governs progressistes imoderats

Regents:- María Cristina- Baldomero Espartero

Caps de Govern:- Juan A. Mendizábal (Lib. Progressista)- General Baldomero Espartero (Lib. Prog.)

Aixecament revolucionari dels liberals progressistes (exaltats) l’estiu de 1835 amb l'exigència de derogar l'Estatut Reial. Disturbis i crema de convents. Maria Cristina lliura el govern al Progressista Juan Álvarez Mendizábal.

Mendizábal decreta la supressió del clergat regular (ordes religiosos) que no es dediquessin a la sanitat o l'educació. Així mateix, inicia la desamortització (incautació i venda per part de l'Estat de béns pertanyents al Clergat i a certs altres propietaris -nobles, ajuntaments-).

Els progressistes reinstauren la Constitució de 1812 que després reformaran, convertint-la en la Constitució de 1837, de caràcter progressista (sobirania nacional, una sola càmera, sufragi censatari).

El General Espartero es converteix en el principal personatge del liberalisme progressista després d'haver obtingut diverses victòries sobre els Carlins (sobretot la de Luchana, en 1836) i aconseguir el final de la guerra amb l'Abraçada de Bergara (1839). Aquests èxits li permeten obtenir el títol de Príncep de Bergara.

El 1840 aconsegueix la Prefectura del Govern. En aquest càrrec tindrà constants enfrontaments amb la Regent, que acabaran amb la renúncia de Maria Cristina a la regència (1840). Les Corts nomenen llavors Regent a Espartero.

La violenta oposició dels moderats, la

La Pepa (1812) (progressista)

Const. de 1837 (progressista)

62

falta de suport de part de l'Exèrcit, les dissensions entre els liberals i la manifesta incapacitat política d'Espartero (bombardeig de Barcelona, 1842) acaben amb aquest període liberal el 1843.

Regència de Mª Cristina.

Ja hem vist com al setembre de 1833 moria el rei deixant com a regent a la seva esposa Mª Cristina de Borbó, ja que la seva hereva Isabel comptava solament amb 3 anys d’edat. També hem vist com l’infant Carles Mª Isidre no acceptava el nomenament de la seva neboda i començava un aixecament absolutista, la I Guerra Carlina, que veurem més endavant.

El cert és que, davant la necessitat de suport per part dels liberals, la regent substituí al gener de 1834 Cea Bermúdez, absolutista moderat, per Martínez de la Rosa, liberal moderat. La gestió de Cea havia estat molt escassa, tot just havia aconseguit establir una divisió provincial (49 províncies) el 1833, ideada pel ministre de Foment Javier de Burgos. Però els desitjos de noves reformes econòmiques i constitucionals per part dels liberals forçaren a la regent a la seva substitució.

Martínez de la Rosa impulsà ràpidament canvis, com la dissolució dels gremis, la llibertat de fabricació i comerç i el restabliment de la Milícia urbana o Milícia Nacional, que servia se suport a l’exèrcit per combatre als carlins. Però la tasca més important fou la redacció i promulgació de l’Estatut Reial.

És un text que marca la transició de l’Antic Règim al Liberalisme i regula l’organització de les Corts, contemplades com consell assessor de la Corona. Fou publicat com a reial decret i es considera una Carta Atorgada, no un a Constitució. Característiques:

Té 5 títols i 50 articles, per tant és un text breu. Composició de les Corts bicameral:

63

1) Pròcers del regne o Càmera Alta. De caràcter vitalici, són nomenats pel rei entre membres de la noblesa, clergat, burgesia, cultura, a més dels membres per dret propi o Grandes de España.

Artículo 3.- El Estamento de Próceres del Reino se compondrá:

1. De muy reverendos arzobispos y reverendos obispos.

2. De Grandes de España.

3. De Títulos de Castilla.

4. De un numero indeterminado de españoles, elevados en dignidad e ilustres por sus servicios en las varias carreras, y que sean o hayan sido Secretarios del Despacho, procuradores del Reino, consejeros de Estado, embajadores o ministros plenipotenciarios, generales de mar o de tierra o ministros de los tribunales supremos.

5. De los propietarios territoriales o dueños de fábricas, manufacturas o establecimientos mercantiles que reúnan a su mérito personal y a sus circunstancias relevantes, el poseer una renta anual de sesenta mil reales, y el haber sido anteriormente procuradores del Reino.

6. De los que en la enseñanza pública o cultivando las ciencias o las letras, hayan adquirido gran renombre y celebridad, con tal que disfruten una renta anual de sesenta mil reales, ya provenga de bienes propios, ya de sueldo cobrado del Erario.

2) Càmera de Procuradors, escollits per sufragi censatari molt restrictiu: 0’15% de la població tenia dret a vot.. Per a ser procurador calia tenir 30 anys i una renda de 12000 rals. Eleccions cada 3 anys

Artículo 26.- El Rey abrirá y cerrará las Cortes, bien en persona o bien autorizando para ello a los Secretarios del Despacho, por un decreto especial refrendado por el Presidente del Consejo de Ministros.

No es reconeixia la sobirania popular, el que equival a dir que resideix en el monarca.

El rei té àmplies atribucions: dissolució i convocatòria de Corts, presentació de projectes de llei...

No hi ha una declaració de drets.

Les Corts solament tenien el dret de petició i la funció consultiva a demanda del rei, dit d’una altra manera, no elaboraven les lleis, que venien de la Corona.

64

El resultat és que no hi ha separació de poders.

Text íntegre a: http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/49134064215809640303346/p0000001.htm#I_1_

L’obertura de sessions es va fer el juliol de 1834, i com era d’esperar, l’enfrontament entre moderats i progressistes no es va fer esperar. Els primers eren partidaris de l’Estatut Reial; els segons, d’una Constitució que limités les atribucions de la Corona, fet que intentarien primer amb la pressió social (bullangues) i després amb les armes. Varen aconseguir l’aprovació dels drets de petició de drets i llibertats individuals, el principi d’irretroactivitat de les lleis i el de responsabilitat dels funcionaris públics.

Martínez de la Rosa es va trobar amb diversos problemes irresolubles:

Epidèmia del còlera l’estiu de 1835. Crema de convents, acusant-se als frares d’enverinar l’aigua i

donar suport als carlins.

La guerra carlina, amb la sagnia d’homes i diners.

Les revoltes populars i les sublevacions militars de caire progressista (bullangues).

Destrucció de la fàbrica Bonaplata, barrejant-se interessos obrers i burgesos.

Creació de Juntes revolucionàries.

Finalment fou substituït el juny de 1835 pel comte de Toreno, que va posar al capdavant del ministeri d’Hisenda a Álvarez Mendizábal.

Toreno, en una temptativa desesperada, va nomenar nous capitans generals per a les províncies més conflictives, va substituir ministres i va decretar la dissolució de les Juntes. No obstant això el moviment juntista ja tenia en aquest moment un caràcter menys improvisat, i és

65

van enfrontar al govern demanant llibertat de premsa, una nova llei electoral, l’extinció del clergat regular i una lleva de 200.000 homes per acabar amb la guerra. Davant d’això, la regent Mª Cristina va haver de nomenar a Mendizábal com a nou cap de govern el setembre de 1835.

Mendizábal era un banquer amb bones relacions internacionals que inicià reformes immediatament:

Restabliment de la llibertat de premsa. Ampliació dels dret de vot.

Sanejament de la Hisenda: Desamortització de 1836.

Però Mendizábal es va trobar amb l’oposició de les Corts a la nova llei electoral, per la qual cosa es van celebrar noves eleccions que van donar el poder als progressistes, però llavors la regent se li enfrontà per diversos canvis militars i per les pressions del clergat contra la desamortització, provocant la seva destitució i substitució pel moderat Istúriz.

Aquests fets van provocar noves revoltes a les ciutats, culminant amb el motí dels sergents de la Granja –agost de 1836- que obligaren a la regent a restablir la Constitució de 1812 i nomenar Calatrava com a nou cap de govern, que confirmà Mendizábal en la cartera d’Hisenda. Finalment, encara que en dues fases (setembre de 1835-maig de 1836/agost de 1836-setembre de 1837) els progressistes podran portar a terme el definitiu desmantellament de l’Antic Règim, visible tant en els seus aspectes econòmics com polítics:

Dissolució del règim senyorial (agost de 1837). Els senyors perdien el dret d’impartir justícia però conservaven la propietat de la terra.

Abolició del delme, compensat amb una subvenció de l’Estat.

Desvinculació (supressió de primogenitures o mayorazgos, patronats...), podent-se vendre les terres lliurement.

66

Desamortització (la veurem en un apartat).

Abolició dels privilegis de la Mesta.

Dret a tancar les terres.

Lliure explotació de monts i vinyes.

Llibertat de lloguers agraris i de preus.

Llibertat de comerç interior.

Nova Constitució de 1837.

La Constitució de 1837 té 13 títols i 77 articles. En un principi es volia que fos una reforma moderada de la de 1812, introduint el bicameralisme i donant més poder a la Corona, però finalment es va fer un nou redactat en el qual hi ha elements moderats i progressistes Aspectes moderats més destacats:

Siendo la voluntad de la Nación revisar la Constitución política promulgada en Cádiz...Las Cortes generales

decretan y sancionan la siguiente Constitución"

Sobirania nacional, però compartida, al reconeix a la Corona àmplies atribucions.

Dues cambres, Congrés electiu i Senat mixt.

Un diputat cada 50.000 habitants, major de 25 anys, seglar i escollible per un període de 3 anys prorrogable indefinidament.

Senadors escollits pel rei d’una llista confeccionada pels electors de cada província. El seu nombre no podia ser inferior a les 3/5 parts dels diputats. Majors de 40 anys.

Sufragi directe i censatari majors de 25 anys, votant solament el 2’2% d ela població.

67

Rei amb àmplies atribucions: sancionar i promulgar les lleis, convocar, suspendre i dissoldre les Corts, nomenar i destituir ministres, no responsable davant la llei...

Art. 47. Además de las prerrogativas que la Constitución señala al Rey, le corresponde:l..º Expedir los decretos, reglamentos e instrucciones que sean conducentes para la ejecución de las leyes.2.º Cuidar de que en todo el Reino se administre pronta y cumplidamente la justicia.3.º Indultar a los delincuentes con arreglo a las leyes.4.º Declarar la guerra y hacer y ratificar la paz, dando después cuenta documentada a las Cortes.5.º Disponer de la fuerza armada, distribuyéndola como más convenga.6.º Dirigir las relaciones diplomáticas y comerciales con las de más potencias.7.º Cuidar de la fabricación de la moneda, en la que se pondrá su busto y nombre.8.º Decretar la inversión de los fondos destinados a cada uno de los ramos de la administración pública.9.º Nombrar todos los empleados públicos y conceder honores y distinciones de todas clases, con arreglo a las leyes.10.º Nombrar y separar libremente los ministros.

Estat aconfessional, però es compromet al manteniment del culte.

Aspectes progressistes:

Llibertat d’expressió sense censura prèvia. Drets individuals.

Milícia Nacional.

Ajuntaments escollits pels veïns.

Art. 70. Para el gobierno interior de los pueblos habrá Ayuntamientos, nombrados por los vecinos, a

quienes la ley conceda este derecho.

Dret de petició. Inviolabilitat de domicili, llibertat d’associació...

Text íntegre: http://club.telepolis.com/erbez/1837.htm

Aprovada la Constitució es van fer eleccions al setembre de 1837, que donaren la victòria als moderats, fet explicable pel reduït sufragi. Fins el 1840, els governs moderats (Bardají Azara, Heredia, Fernández de Velasco...) van intentar destruir l’obra legislativa dels progressistes,

68

alhora que havien de seguir fent front a la guerra. En aquest context, les victòries del general Espartero, que aconseguí el final de la guerra (abraçada de Bergara) i les insurreccions populars arran de la Llei d’Ajuntaments forçaran a la regent a renunciar i exiliar-se a França.

La Regente era consciente de que el sistema se encontraba en una grave crisis. Los liberales moderados no tenían intención de ir más allá de las reformas concluidas con la Constitución de 1837 y los progresistas controlaban buena parte de España mientras la guerra con los carlistas continuaba en el norte. Así las cosas, María Cristina se trasladó a Barcelona en 1840, en unas pretendidas vacaciones con Isabel para aliviar las dolencias dermatológicas de la niña, y se entrevistó con Espartero, a quien la población veía como el gobernante más adecuado. Para aceptar la Presidencia del Gobierno, el general pidió a la Regente la disolución de las Cortes y el veto a la legislación que pretendía intervenir en los ayuntamientos. María Cristina ofreció libertad a Espartero para nombrar un nuevo gobierno, pero terminó sancionando la Ley de Ayuntamientos, en la convicción de que el general aceptaría los hechos consumados con tal de presidir el gabinete. Sin embargo, el 15 de junio Espartero presentó su dimisión a la Regente.

En Barcelona y Madrid se sucedieron altercados entre moderados y progresistas, entre partidarios de la Regente y de Espartero. En esta situación María Cristina no consideró conveniente permanecer en una Barcelona regida por los progresistas y donde no había encontrado el apoyo que esperaba de la burguesía catalana, y se trasladó a Valencia. Espartero trató de aparentar que defendía a la Regente, con lo que el 22 de julio dictó un bando en el que declaraba el estado de sitio en Barcelona. El estado de sitio fue levantado el 26 de agosto, cuando el general consideró que ya disponía de los apoyos suficientes entre los militares para alcanzar la Regencia.

El 1 de septiembre estalló la revolución liberal en Madrid. El alcalde de esta ciudad hizo una proclama buscando el apoyo de todos los municipios de España. Espartero, lejos de obedecer las peticiones de la Regente para que acallase la revolución en la capital, le pidió que respetase la Constitución e insistió en la disolución de las Cortes, maniobrando para conseguir que los altos funcionarios de los ministerios le fueran afines. La simpatía popular y la presión de las Juntas Provinciales y locales hicieron el resto: Espartero obtuvo la Regencia al abdicar María Cristina el 12 de octubre de 1840.

La Regència d’Espartero.

Legalment hi ha dues fases en la regència: Ministeri-Regència octubre 1840-maig 1841 i Regència pròpiament dita fins juliol de 1843.

Els generals que havien participat en la Guerra Carlina gaudien d'un enorme prestigi entre el poble. L'entrada d'Espartero a Madrid va estar acompanyada per un sincer suport popular. María Cristina no va poder oposar-se al canvi i va cedir la regencia. El nou govern va comptar amb l'oposició dels moderats, encapçalats per O’Donnell i Narváez. Davant la impossibilitat d'aquests d'accedir al poder mitjançant sufragi, van optar per la via expeditiva dels pronunciamients militars, per això van comptar amb l'ajuda de l'anterior regente, Maria Cristina, exiliada a París

69

Amb la regencia d'Espartero el govern d'Espanya és ocupat per primera vegada per un militar, situació que es faria freqüent al llarg dels segles XIX i XX.

1. Un govern envoltat de conflictes

En realitat, Espartero no va exercir oficialment la regència fins el 8 de maig de 1841, per acord de les Corts, amb el suport dels anomenats unitarios, la fracció progressista encapçalada per Joaquín Mª López . La divisió dels progressistes entre unitarios i trinitarios, segons preferissin que la regència estigués en mans d'una o tres persones, tenia un sentit polític més enllà de les meres fórmules legals. El grup dels trinitarios estava constituït per liberals recelosos de l'autoritat militar que se li conferiria a Espartero si se li atorgava en exclusiva la regència.

Espartero es va envoltar de militars més afectes a la seva persona que a la causa liberal, els anomenats Ayacuchos el que va propiciar la contestació d'alguns sectors que veien en l'actitud del general més un projecte de dictadura militar personal que de procés democratizador.

Els pronunciamients es van succeir des d'octubre de 1841, quan O’Donnell es va alçar a Pamplona i altres generals a Saragossa i el País Basc, al mateix temps que es produïen revoltes civils de caràcter republicà, la majoria d'elles en les grans ciutats.

Les intentones militars no eren considerades com autèntics cops d'Estat sinó com una forma d'estendre l'activitat política en una societat aliena a les intrigues del poder. En tots els casos, es rebia un suport civil puntual, en zones concretes, però mai es va aplicar una depuració de les responsabilitats per part del govern. No obstant, algunes revoltes es van saldar amb l’afusellament dels seus caps, com va ser el cas dels moderats Montes de Oca i Borso de Carminati

Des de juliol de 1842 , Espartero va exercir un poder més autoritari. Davant l'oposició de les Corts, va optar per dissoldre-les. A Barcelona es va produir una revolta cívica per la política cotonera en la qual s'enfrontaven els lliurecanvistes i els proteccionistes, amb l'assalt a la

70

Ciutadella. Els militars van abandonar la majoria de la ciutat i van haver de refugiar-se al castell de Montjuïc, des d'on es va bombardejar la ciutat el 3 de desembre.

2. La fi de la regencia d'Espartero

Després del bombardeig de Barcelona, l'oposició al regent va anar a més, fins i tot dintre de les seves pròpies files. Homes abans fidels a Espartero com antics companys d'armes i el propi Joaquín María López, al costat de Salustiano Olózaga i Manuel Cortina, es van oposar al que representava una clara dictadura.

Les eleccions de 1843 es van saldar amb un clar triomf d'Olózaga i Espartero no va trigar en impugnar-les. El govern de Joaquín Mª López , que s'havia constituït el 9 de maig , va durar només deu dies. Al mateix temps, O'Donnell i Narváez s'havien fet amb el control de bona part de l'exèrcit des del seu exili. A Andalusia, moderats i liberals es van conjurar per a enderrocar el règim pronunciant-se en la seva contra. Narváez es va alçar en armes l’11 de juny . Quan ambdós bàndols es van trobar a Torrejón de Ardoz el 22 de juliol, Espartero ja havia perdut el poder, doncs la revolta s'havia estès a Catalunya, Galícia, València i Saragossa. Espartero va fugir a Cadis i es va embarcar en el creuer britànic Meteor, rumb a Gran Bretanya .

Un període de caos

Amb la regència vacant, l'exili d'Espartero va produir un terrible caos polític. Joaquín María López va tornar al govern el 23 de juliol i va reconèixer la majoria d'edat anticipada d'Isabel II. Va procurar una aliança entre moderats i progressistes que finalment es va fer impossible, a causa del pes que els militars tenien en la vida política i a la influència de les camarilles moderades sobre la regna adolescent. Els moderats van veure en Narváez a la persona capaç de dirigir el rumb d'Espanya. El 20 de novembre va substituir a López al capdavant del govern el progresista Salustiano Olózaga. Al no gaudir, no obstant això,

71

de la confiança de les Corts, es va veure abocat al fracàs després de les falses acusacions abocades contra ell pels moderats, qui el van acusar de coaccionar a la reina per a la formació del gabinet. El 5 de desembre , Olózaga va ser substituït per Luís González Bravo , reaccionari, que va restaurar la legislació municipal de 1840 i va establir les bases per a la creació d'un nou cos militar, la Guàrdia Civil . No obstant, la decisió entre els més conservadors estava presa ja, i Narváez va accedir al poder el 3 de maig de 1844, inaugurant la Dècada Moderada.

V. EL REGNAT D’ISABEL II. 1843-1868.

La introducció que trobem a www.buxaweb.com és prou clarificadora:

Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es construeix l'Estat liberal a Espanya. Després de l'estira i arronsa entre liberals i absolutistes durant el regnat de Ferran VII, el conflicte dinàstic que va donar lloc al carlisme va afavorir el pas de l'absolutisme al liberalisme. El carlisme representava la voluntat conservadora, la ideologia absolutista. Davant les aspiracions dels carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre remei, si volia mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels liberals, facilitant d'aquesta manera l'accés al poder d'aquests. Serà el gran pas per a dur-se a terme la revolució liberal a Espanya.

El liberalisme espanyol, però, va presentar, igual que a la resta d'Europa en aquella època, una important divisió. D'una banda, hi havia els liberals moderats, partidaris d'un règim liberal conservador, amb sobirania compartida, sufragi censatari, restricció de llibertats, defensors de la propietat i  dels interessos del més rics, l'alta noblesa i l'alta burgesia. D'altra banda, els liberals progressistes, partidaris d'un règim liberal més obert, amb sobirania nacional, sufragi censatari, però de base

72

electoral més àmplia, i més llibertats, més a prop de la mitjana i petita burgesia.

Els interessos d'ambos grups van fer complicada la consolidació de l'Estat liberal espanyol. Els moderats ho van tenir més bé, en tenir, des del principi, el recolzament de la Corona, a qui agradava molt més un tipus de liberalisme que no li fes perdre massa poder. Els progressistes, en canvi, no tindran altra mitjà que els pronunciaments militars per accedir al poder. Els militars, en efecte, jugaran un paper important en la revolució liberal espanyola, protagonitzant pronunciaments o cops d'Estat per fer-se amb el poder: els militars progressistes per accedir-hi i els militars moderats per recuperar-lo.

Fent balanç, però, els moderats van disfrutar molt més del poder que els progressistes. Els progressistes governen només en curts períodes, però molt intensos en reformes. Entre aquests darrers, apareix una nova força política, els demòcrates, més agosarats, partidaris d'un liberalisme més obert encara, amb sobirania popular, sufragi universal i més llibertats.

El panorama polític s'anava complicant. Per la dreta, els carlins van seguir defensant l'absolutisme i la tradició; la derrota en les tres guerres carlines, farà totalment inviable el seu projecte. Pel centre, els moderats i els progressistes difereixen en la intensitat i profunditat de les reformes liberals. La Unión Liberal va intentar conjugar ambdues tendències. Per l'esquerra apareixen els demòcrates (més tard, els republicans).

El liberalisme havia derrotat l'absolutisme, i el capitalisme i la societat classista s'anaren imposant d'una manera lenta però imparable, ara que la burgesia havia pogut fer-se amb el poder polític i va poder legislar en favor de la llibertat econòmica, base del capitalisme.Però si bé el liberalisme s'havia consolidat, el problema era veure quin tipus de règim liberal es consolidava, si el model moderat o el model progressista.

73

En el regnat d'Isabel II distingim dos grans períodes:En primer lloc, l'època de les regències (1833-1843) , coincidint amb la minoria d'edat de la reina, amb la regència de Maria Cristina (1833-1840), amb majoria de governs moderats, i la regència del general Espartero (1840-1843), amb govern progressista. En segon lloc, pròpiament el regnat d'Isabel II (1843-1868), amb governs moderats, llevat del parèntesi del Bienni Progressista. El subdividim en:

Dècada Moderada (1844-1854). Bienni Progressista (1854-1856).

Últims anys del regnat (1856-1868).

El desprestigi dels moderats i el de la pròpia reina, va fer que el 1868, amb la Revolució de Setembre, aquesta hagués d'abandonar el país. Començava llavors una etapa democràtica, el Sexenni, en la qual les forces polítiques que havien quedat marginades per l'hegemonia dels moderats (progressistes, unionistes, demòcrates, republicans) tindran l'oportunitat d'imposar un nou tipus de liberalisme. La seva hora havia arribat, però el fracàs del seus projectes farà que, finalment, en l'època de la Restauració, acabi triomfant definitivament el liberalisme moderat.

5.1. Els partits durant el regnat d’Isabel II.

La definitiva instauració del liberalisme va comportar l’existència d’òrgans representatius (Parlament, Ajuntaments, Diputacions…), i els partits polítics van ser els instruments per proveir de representants aquestes institucions. Ara bé, no podem pensar en partits com els actuals. En bona mesura, només eren una agrupació de personalitats al voltant d’algun notable civil o militar i no constituïen organitzacions amb programes elaborats, més aviat eren corrents d’opinió o camarilles vinculades per relacions personals o interessos econòmics. Finalment, l’enorme restricció del vot desvinculava la majoria de la població de la política de partits. En línies generals, eren:

74

MODERATS, CONSERVADORS O TEMPERATS

EXALTATS O PROGRESSISTES

DEMÒCRATES

CONTEXT HISTÒRIC

És el partit preponderant del període, governen a Espanya excepte el Bienni i el Sexenni. Apareixen en l’escissió del Trienni liberal. El seu líder principal va a ser Narváez.

És l'alternativa al partit moderat. Governen en el Bienni i Sexenni a través de pronunciaments militars. Els seus líders van a ser Espartero i Serrano.

Apareixen al final del regnat d'Isabel II com una escissió dels progressistes (1849)Governen en el Sexenni 

PROGRAMES POLÍTICS

Defensen a ultrança la propietat, l'ordre i el sufragi censatari molt restrictiu.

Partidaris de la sobirania compartida, grans competències per al poder executiu i el rei.

Preferien limitar els drets de les persones, sobretot els col·lectius (llibertat de premsa, opinió, reunió i associació). Eren els més clericals dels liberals, defensant el pes i la influència de l'Església catòlica.

Es caracteritzen per les reformes econòmiques i són partidaris del canvi i les reformes. Defensen el sufragi censatari però ampliant la base electoral. Opten per la sobirania nacional, limitar més el poder del rei i donar-li preponderància al poder legislatiu representat per les Corts.

Són partidaris d’enfortir els poders representatius (ajuntaments, Milícia Nacional, jurat popular...) i d'ampliar els drets individuals i col·lectius. Menys clericals que els conservadors opten pel laïcisme.

Defensen el sufragi universal  i la necessitat de canvi de la societat. Partidaris de la sobirania popular, el rei ha de tenir només un paper honorífic. Opten per la intervenció de l'Estat en l'ensenyament , en l'assistència social i en la fiscalitat.  Són anticlericals i li donen molta importància a la igualtat.

BASES SOCIALS

Grup heterogeni format per terratinents, grans comerciants i intel·lectuals conservadors, juntament a restes de la vella noblesa i de l'alt clergat i dels alts comandaments militars.

Grup també heterogeni en el qual predominaven la mitjana i petita burgesia industrial i financera, classes mitges i artesans, una part de l'oficialitat mitja o inferior de l'exèrcit, així com professionals liberals.

Semblant extracció social a la dels progressistes, amb un caràcter més popular i revolucionari.

CONSTITU- CIONS

Constitució de 1845 Constitució de 1837 i 56 Constitució de 1868

75

Així mateix, el 1854 va aparèixer la Unión Liberal, escissió dels moderats liderada per O’Donnell. Volia ser una opció centrista, però no era més que un partir que aglutinava els descontents dels moderats i dels progressistes.

5.2. La Dècada Moderada (1844-1854)

Les eleccions de maig de 1844 donaren el poder als moderats encapçalats per Narváez, que va posar les bases d’un nou Estat moderat, en el qual no es tractava de tornar a l’absolutisme, sinó d’assentar un liberalisme conservador que emmotllés l’Estat als interessos de les classes dominants i restringís la participació política al grup escollit de propietaris i rendistes. La Corona i part de l’exèrcit havien de ser els garant d’aquesta situació.

Per poder governar d’acord a quests principis, la línia d’actuació fou clara:

1. Nova Constitució de 1845. Promulgada el 23 de maig, té 13 títols i 80 articles on es recullen les bases del moderantisme:

Sobirania compartida entre el Rei i les Corts.

El rei té amplis poders: nomenar ministres, dissoldre les Corts, nomenar senadors, declarar la guerra i la pau, dirigir l’exèrcit...

Dues cambres, Congrés dels Diputats i Senat.

Congrés: escollit per sufragi censatari molt restrictiu (1% de la població) cada 5 anys entre els majors de 25 anys que disposessin de rendes o terres. Un diputat cada 50.000 habitants reescollible.

Senat nomenat pel rei, amb caràcter vitalici, entre les altes personalitats de l’Estat i els rics amb més de 30.000 rals de renda. (60.000 els Grandes de España).

76

Declaració de drets: igual que el 1837, però subjecta a lleis posteriors.

Art. 2. Todos los españoles pueden imprimir y publicar libremente sus ideas sin previa censura, con sujeción a las leyes.

Art. 3. Todo español tiene derecho de dirigir peticiones por escrito a las Cortes y al Rey, como determinen las leyes.

Art. 4. Unos mismos códigos regirán en toda la Monarquía.

Art. 5. Todos los españoles son admisibles a los empleos y cargos públicos, según su mérito y capacidad.

Art. 6. Todo español está obligado a defender la Patria con las armas cuando sea llamado por la ley, y a contribuir en proporción de sus haberes para los gastos del Estado.

Art. 7. No puede ser detenido, ni preso, ni separado de su domicilio ningún español, ni allanada su casa, sino en los casos y en la forma que las leyes prescriban.

Art. 8. Si la seguridad del Estado exigiere en circunstancias extraordinarias la suspensión temporal en toda la Monarquía o en parte de ella, de lo dispuesto en el artículo anterior, se determinará por una ley.

Art. 9. Ningún español puede ser procesado ni sentenciado sino por el Juez o Tribunal competente, en virtud de leyes anteriores al delito y en la forma que éstas prescriban.

Art. 10. No se impondrá jamás la pena de confiscación de bienes, y ningún español será privado de su propiedad sino por una causa justificada de utilidad común, previa la correspondiente indemnización.

Art. 11 - La Religión de la Nación española es la Católica, Apostólica, Romana. El Estado se obliga a mantener el culto y sus ministros.

L’article 11 especificava que l’Estat havia de mantenir l’Església. Religió catòlica oficial.

Supressió de la Milícia Nacional i de l’electivitat dels alcaldes.

La podeu trobar completa a http://club.telepolis.com/erbez/1845.htm

2. Millora de les relacions amb l’Església.

Signatura del Concordat amb la Santa Seu el 1851, vigent durant 102 anys.

El Vaticà aprovava les vendes de la Desamortització fins el 1844; a canvi l’Estat es comprometia a subvencionar el clergat.

S’afirmava el dret de l?església a posseir i adquirir béns.

77

El Vaticà va ratificar el Patronato Regio (dret de l’Estat a proposar candidats a bisbes).

L’Església s’assegurava el control de l’ensenyament.

Es reconeixia la unitat catòlica i la confessionalitat de l’Estat.

Art.1º. La religión católica, apostólica, romana... se conservará siempre en los dominios de S.M católica con todos los derechos y prerrogativas de que debe gozar según la ley de Dios y lo dispuesto por los sagrados cánones.

Art2º. En consecuencia, la instrucción en las Universidades, Colegios, Seminarios y Escuelas públicas o privadas de cualquiera clase, sería en todo conforme a la doctrina de la misma religión católica...

Art.3º. Tampoco se pondrá impedimento alguno a dichos prelados ni a los demás sagrados ministros en el ejercicio de sus funciones, ni los molestará nadie bajo ningún pretexto...; antes bien cuidarán todas las autoridades del reino de guardarle y de que se les guarde el respeto y consideración debidos..., principalmente cuando hayan de oponerse a la malignidad de los hombres que intentan pervertir los ánimos de los fieles y corromper las costumbres, o cuando hubiere de impedirse la publicación, introducción o circulación de libros malos y nocivos.

3. Centralisme i ordre públic.

Els dos principis són centralització i uniformització política i administrativa, acompanyats del més estricte control de l’ordre públic. Per a fer-ho possible es van aprovar, entre d’altres:

Manteniment de la divisió provincial de 1833, però enfortint el poder dels governadors civils.

Llei d’Administració Local de 1845. El rei nomenava els alcaldes de les capitals provincials i de les poblacions de més de 2000 habitants. La resta eren nomenats pel Governador Civil. Solament el país Basc i Navarra, per temor a un rebrot del carlisme, mantingueren els seus furs, però sense possibilitat de legislar i jutjar.

Reforma Fiscal de 1845, per la qual es volia racionalitzar el sistema contributiu en dos tipus d’impostos: directes (sobre la propietat i l’activitat econòmica) i indirectes (afectaven la circulació i el consum de béns).

78

Política d’obres públiques: reparació de camins i creació de noves carreteres.

Primera Llei de Ferrocarrils de 1851 per ordenar la construcció de la xarxa, pensada de manera radial amb centre a Madrid. Poc desenvolupament.

Llei de Ports i política hidràulica: Canls de Castella i Urgell.

Nou Codi Penal de 1848 i projecte de Codi Civil de 1851, que seria definitivament aprovat el 1889.

Nova llei electoral de 1846, que restringia encara més el sufragi, reduint-lo al 0’8% de la població.

Nou Pla d’Ensenyament (Plan Pidal) de 1845, que completava la Llei d’instrucció primària de 1838 i que ordenava la construcció d’escoles en municipis de més de 500 habitants. Suposava l’ordenació de l’ensenyament secundari al marge del control de l’Església creant instituts provincials de secundària mantinguts per les diputacions provincials. En quant als estudis universitaris, s’impartien a les facultats de Teologia, Jurisprudència, Medicina, Farmàcia i Filosofia. Els rectors eren nomenats directament pel rei, la qual cosa implicava un control exhaustiu.

Creació de la Guàrdia Civil el març de 1844, precedida del desmantellament de la Milícia Nacional. La seva organització va córrer a càrrec del Duc d’Ahumada, creant un cós militar d’obediència civil.

Fruto de ello vio la luz el 13 de mayo un nuevo decreto, el cual debe considerarse como el que verdaderamente dio nacimiento a la Guardia Civil. Conforme se detallaba en la norma fundacional el nuevo cuerpo de naturaleza militar quedaba sujeto al Ministerio de la Guerra en lo concerniente a organización, personal, disciplina y percibo de haberes, y al de Gobernación en cuanto a servicio y movimientos.

Inicialmente se establecieron 14 Tercios integrados a su vez por 39 Compañías de Infantería y 9 Escuadrones de Caballería, estando compuesta su primera plantilla por 14 jefes, 232 oficiales y 5.769 de tropa. En el mes de

79

octubre de ese mismo año se aprobaron los reglamentos militar y de servicio, y el 20 de diciembre de 1845 la "Cartilla del Guardia Civil", definido como el auténtico código moral del Instituto, a cuyos preceptos se sigue aludiendo hoy día.

La seva finalitat era el manteniment de l’ordre públic i la repressió dels malfactors, sobretot en el medi rural.

Podeu trobar el Codi de la Guàrdia Civil a http://www.colegarios.com/paginas/personal/cartilla.html

El 1848 va esclatar la revolució a França, seguida ràpidament en altres països europeus. A espanta hi va haver aldarulls a Madrid i Barcelona, sollevant-se fins i tot un batalló d’infanteria i creant-se a Barcelona una Diputació general de Catalunya, integrada per carlins, progressistes i republicans, defensora de l’autonomia catalana i que fou durament reprimida.

La reacció dels governs moderats fou endurir la seva política contra tot dissident, portant a terme una acció quasi dictatorial, ja que les Corts van romandre tancades 9 mesos (març-desembre de 1848) i es va perseguir als progressistes i republicans. El 1852, el govern Bravo Murillo va tornar a tancar les Corts de gener del 1851 a finals del 1852 i va presentar un projecte de nova Constitució molt conservador, que va tenir l’oposició dels propis moderats.

En aquest context, la reina cessà Bravo Murillo i imposà com a nou cap del govern Luís Sartorius (setembre de 1853), que fou incapaç de redreçar la situació de crisi que es vivia relacionada amb escàndols de corrupció arran de les concessions per a la construcció del ferrocarril.

Diversos moviments populars varen tenir lloc a moltes ciutats espanyoles, triomfant el juny del 1854 el pronunciament del general O’Donnell a Vicálvaro (La Vicalvarada). Encara que el xoc no va tenir un guanyador clar i que O’Donnell s’oposava a que la seva acció, que era contra un govern corrupte, però no a favor dels progressistes, es transformés en revolució, fou convençut per a que, conjuntament amb Serrano, Dulce i Ros de Olano, signés el Manifest de Manzanares el 7 de

80

juliol, origen d’una autèntica revolució que donà lloc a una nova etapa, el Bienni Progressista.

Nosotros queremos la conservación del Trono, pero sin la camarilla que le deshonra; queremos la práctica

rigurosa de las leyes fundamentales, mejorándolas, sobre todo la Electoral y la de Imprenta; queremos la rebaja

de los impuestos, fundada en una estricta economía; queremos que se respeten en los empleos militares y

civiles la antigüedad y los merecimientos; queremos arrancar los pueblos a la centralización que los devora,

dándoles la independencia local necesaria para que conserven y aumenten sus intereses propios, y como

garantía de todo esto, queremos plantearnos la Milicia Nacional.

5.3. El Bienni Progressista (1854-1856)

La reina cridà Espartero, que vivia retirat a Logronyo, per a que formés un govern de coalició entre els progressistes i la nova Unión Liberal d’O’Donnell, que ocupà el ministeri de la Guerra.

Principals esdeveniments del període:

Convocatòria d’eleccions a Corts Constituents, que va donar lloc a una nova Constitució non nata, la de 1856, que contemplava un sufragi menys restrictiu, feia electius el Senat, els Ajuntaments i les Diputacions, concedia llibertat d’impremta i reposava la Milícia Nacional.

La Constitución de 1856, llamada ‘non nata’ porque no llegó a entrar en vigor, fue un proyecto nuevo y

progresista, que reafirmaba el principio de la soberanía nacional, reconocía ampliamente los derechos políticos

e instalaba, por primera vez en España, un régimen de tolerancia religiosa. Las Cortes fueron disueltas en

septiembre de 1856, y la Constitución no pasó de proyecto.

La teniu a http://club.telepolis.com/erbez/1856.htm

Llei de Desamortització de Pascual Madoz de 1855.Molt més ambiciosa que la de 1836, pretenia obtenir recursos per al ferrocarril i el sanejament de la Hisenda.

Llei General de Ferrocarrils de 1855, que regulava la construcció i oferia grans incentius als inversors.

81

Art.8. Podrá auxiliarse con los fondos públicos la construcción de líneas de servicio general:

-Ejecutando con ellos determinadas obras.

Entregando a las empresas en períodos determinados una parte del capital invertido...

Art.20. Se conceden desde luego a todas las empresas de ferrocarriles:

-Los terrenos de dominio público que haya de ocupar el camino...

- El beneficio de vencidad para el aprovechamiento de leña, pastos...

- La facultad de abrir canteras...

- La facultad exclusiva de percibir... los derechos de peaje y de transporte...

- El abono, mientras la construcción y diez años después, del equivalente de los derechos marcados en el Arancel de Aduanas... todo lo que constituya el material fijo y móvil que deba importarse del extranjero...

Llei de Societats Bancàries i Creditícies de 1856, que donava facilitat per a la instal·lació de bancs.

Evidentment, també hi va haver problemes, malgrat el creixement econòmic:

Gran conflictivitat social derivada de la crisi de subsistències (manca de gra, carestia de preus), l’epidèmia del còlera i la conflictivitat obrera.

Juliol de 1854. Conflicte contra les màquines de filar o selfactines a Barcelona. Els obrers responsabilitzaven els empresaris i les noves màquines de la misèria i l’atur existent. Es van donar de nou episodis ludistes (atac de les fàbriques Arnau i castells i Cia. Els obrers van iniciar una vaga i van denunciar que la utilització de les selfactines no representava cap millora respecte a les mule-jenny. El capità general De la Rocha, en un intent d’apaivagar els ànims, va prohibir les selfactines, fet que empipà molt els empresaris, per la qual cosa l’ordre fou revocada a l’agost.

82

L’any següent començà amb una repressió dels obrers (execució del líder obrer Josep Barceló, prohibició d’associacions obreres...). La nova vaga obrera no serví de res i la conflictivitat continuaria més enllà del propi govern progressista, ja que el 1856 les associacions obreres passarien a la clandestinitat.

Demandes insatisfetes de reducció dels consums (impostos), abolició de quintes, millora de salaris i reducció de la jornada de treball.

Tots aquests problemes portaren a la dimissió d’Espartero el juny de 1856. O’Donnell assumí el poder iniciant un gir a la dreta: repressió de les vagues, dissolució de les Corts i de la Milícia Nacional... els combats tornen als carrers, però el cop d’Estat triomfa el 14 de juliol i comença l’últim període moderat i del regnat d’Isabel II.

5.4. Últims anys del regnat (1856-1868)

Els grans protagonistes del període són Narváez, la Unión Liberal d’O’Donnell i, més tard, la descomposició del moderantisme. Anem per parts.

1. Primer govern O’Donnell.

La seva intenció era aconseguir una obertura controlada del sistema polític. Va restablir la Constitució de 1845 afegint-li una Acta addicional de 16 articles que limitaven l’autoritat de la Corona. Però Isabel II li va retirar la confiança el 10 d’octubre, donant el poder a Narváez, que va anul·lar l’Acta, tornant al règim moderat de 1845.

Ramón María Narváez nació en Loja en 1800 y fue el dominador de la escena política del reinado de Isabel II. Tenía fama de bruto, dictatorial y cabezón, son muchas las anécdotas que de él se cuentan, pero vamos a reseñar tres. Un día le visitó el embajador inglés, éste le tenía a Narváez por sus manejos políticos y sus contactos con Espartero, hasta los mismísimos. Pues bien, le agarró por el cuello y le dio una patada en los mismísimos del embajador, echándolo a la calle. El cronista escribe en "salva sea la parte". Otra vez en un Consejo de Ministros que él presidía, uno de los ministros dijo que antes de firmar una determinada disposición se cortaba la mano derecha. Narváez le respondió. "Usted no se cortará ninguna mano. Con la derecha firmará la disposición y con la izquierda me tocará usted los pelendengues" Pero la anécdota más famosa ocurrió en su lecho de muerte. Cuando el capellán que entró a confesarle le preguntó si perdonaba a sus enemigos, Narváez le contestó: "No puedo perdonar a ninguno porque los he matado a todos"

83

2. Govern Narváez (1856-1858)

Narváez va estar al capdavant del govern llevat les curtes presidències del general Armero i d’Istúriz. Actuacions:

Restabliment de la Constitució de 1845. Interrupció de la Desamortització.

Restabliment dels consums.

Anul·lació de la llibertat de premsa.

Llei d’Instrucció Pública (Llei Moyano) de 1857, vigent fins el 1945. feia obligatori l’ensenyament primari, donava el control als alcaldes i governadors civils i preveia la construcció d’escoles. Fou insuficient, ja que el 1877 eren analfabets el 62’7% de la població.

Primer cens de població de 1857.

3. Segon govern O’Donnell o Gobierno Largo. (30 de juny 1858-2 de març 1863)

És una etapa d’estabilitat i creixement econòmic gracies a les construccions ferroviàries, l’expansió del tèxtil català, la siderúrgia basca i les explotacions mineres i agrícoles.

Intervencions a l’estranger amb l’intenció de recuperar el prestigi perdut, en un moment en el qual França i Gran Bretanya consolidaven els seus imperis colonials.

Intervenció al Marroc el 1859, motivada per l’atac a posicions espanyoles de Melilla. Victòria de Los Castillejos aconseguida per Prim (amb nombrosos voluntaris

84

catalans). Ocupació de Tetuan, Sidi Ifni i ampliació dels territoris de Ceuta i Melilla. (posteriorment s’abandonà Tetuan prèvia indemnització de 100 milions de pessetes).

Intervenció a la Cotxinxina (1861) en represàlia pels atacs rebuts per missioners francesos i espanyols. S’aconsegueix una indemnització de guerra i beneficis comercials.

Annexió de la República Dominicana, demanada pel seu president Santana, entre 1861 i 1865.

Expedició a Mèxic el 1861 per a que pagués els seus deutes. Prim recomanà la no intervenció al no considerar viable la monarquia que França pretenia imposar al país.

Totes aquestes intervencions no eren més que una cortina de fum que servien per amagar momentàniament els greus problemes econòmics, polítics i socials del país.

4. Últims governs (1863-1868)

Des de març de 1863 fins setembre de 1868 el país es va veure afectat per una important crisi econòmica i la incapacitat dels polítics moderats per solucionar els problemes. Esdeveniments:

Crisi econòmica: enfonsament dels valors ferroviaris, ja que les línies no donaven el rendiment esperat.

Fam de cotó derivada de la Guerra de Secessió dels EEUU, que provocà una crisi en el tèxtil català.

Males collites de 1867 i 1868: inflació i atur.

Nit de Sant Daniel. La reina va decidir vendre part del patrimoni reial per solucionar la crisi de la Hisenda pública. El govern la va voler compensar donant-li el 25% de les vendes dels béns amortitzats. Aquest fet fou criticat per Castelar en l’article El Rasgo. Castelar era catedràtic d’Història a la Universitat de Madrid i el seu rector es va negar a expedientar-lo i va dimitir.

85

Els estudiants es manifestaren i la Guàrdia Civil en va matar 9 i ferir quasi 200. Això costà el govern a Narváez, substituït per O’Donnell.

Sublevació dels sergents d ela caserna de San Gil el 22 de juny de 1866, fracassada i que desfermà una enorme repressió: 120 morts, 60 afusellats, més de 1000 desterrats, tancament de diaris i suspensió de les Corts.

Novament Narváez assumí la presidència del govern fins la seva mort el 23 d’abril de 1868. Abans, però, havia mort O’Donnell a Biarritz el 5 de novembre de 1867. La reina s’havia quedat sense els seus espadones.

Desapareguts O’Donnell i Narváez, cap polític moderat tenia l atalla suficient per mantenir el règim, més quan els progressistes s’oposaven a participar en les eleccions (retraimiento) i el general Prim conspirava obertament.

Efectivament, l’oposició de demòcrates, republicans i progressistes es van reunir a Ostende (Bèlgica) –més tard s’incorporaria la Unión Liberal una vegada mort O’Donnell- l’agost de 1866 amb unes intencions clares: posar fi al regnat d’Isabel II, formar un govern provisional i convocar una assemblea constituent elegida per sufragi universal directe. Com es diu en castellà, la suerte está echada.

Conclusions.

La consolidació de l'Estat liberal es fa amb moltes dificultats i superant molts obstacles que imposaven les velles forces tradicionals. Una de les característiques del regnat d'Isabel II (i de tota la història contemporània d'Espanya) va a ser el protagonisme militar; protagonisme militar que ve donat no solament pel fet que els canvis de govern es produïssin arran de pronunciaments militars, sinó també per la presència de militars com líders dels partits polítics. Aquest protagonisme militar ve donat no solament per la debilitat del poder polític civil i en el context de les

86

dificultats d'implantació del nou règim, sinó també motivat per la importància de les guerres en aquest període, que va fer pujar la influència dels militars i creà una perillosa macrocefalia militar. Per una altra part, el sistema democràtic deixava molt a desitjar; el poder de l’oligarquia era excessiu, quedant grans capes de la societat fora del joc polític. Estem assistint a la creació de l'Espanya oficial i real i a la presència del caciquisme, fets que caracteritzarien el període de la Restauració.Va dominar –llevat del Bienni- el liberalisme doctrinari o censatari, amb el partit moderat, conservador o temperat, la base social del qual era l’oligarquia, imposant-se els seus conceptes polítics (sobirania compartida, gran poder del rei, sufragi censatari, no al jurat popular, ni milícia nacional, ni eleccions municipals).

Teniu un breu resum a http://club.telepolis.com/darnil/Historia/sxix3.htm

I també a http://usuarios.lycos.es/historiahispana/xix1.htm

I per què no? http://html.rincondelvago.com/reinado-de-isabel-ii_6.html

Exercicis de http://www.iescas asviejas.net/histo2/actisaii.htm

87

VI. EL SEXENNI REVOLUCIONARI (1868-1875)

Podem començar el tema amb un esquema.

La revolució de setembre.

Va anar precedida per:

1. Crisi agrària i financera2. Deteriorament polític del regnat d’Isabel II.

El 1866 es reuneixen a Ostende progressistes, unionistes i demòcrates per firma el Pacte d’Ostende pel qual mitjançant unes eleccions amb sufragi universal volien fer fora a Isabel II.

Aquest pacte condueix a la revolució de setembre de 1868 amb un aixecament militar encapçalat pels generals Serrano i Prim i l’almirall Topete. Aquests militars van ser els encarregats de revoltar una esquadra a Cadis que s’escampa per tot Andalusia. S’estén cap a Còrdova on l’exèrcit de la reina és derrotat pels revolucionaris. Comença una època de democratització.

88

S’estén per tot Espanya (Prim a BCN i Serrano a Madrid), Prim se'n va a Madrid on formen el govern provisional amb Serrano Isabel II fuig cap a França.

1. El govern provisional i la constitució de 1869

1. Dissol les juntes progressistes.

2. Nou govern presidit per Serrano i Prim.

3. Govern sense demòcrates. Això causa un enfrontament entre els progressistes i unionistes contra els demòcrates (formats per treballadors de les ciutats, camperols i grups de burgesos).

4. Els demòcrates converteixen el Partit Demòcrata d’Espanya en el Partit Republicà Democràtic Federal dirigit per Francesc Pi i Margall.

5. El nou govern fa reformes:

-Llibertat de: Ensenyament, impremta, reunió i associació.

-Convocatòria de les eleccions per escollir els diputats que formarien les noves eleccions amb la finalitat de redactar la nova Constitució.

6. Es fan les primeres eleccions amb sufragi universal masculí.7. El 1869 es fan eleccions i la majoria vota a partits monàrquics però a

les grans ciutats triomfen els partits republicans.

8. Pacte de Tortosa maig de 1869. El fan les forces republicanes de Catalunya, País Valencià i les Illes per defensar la Constitució dels antics territoris de la Corona d’Aragó per a que fos una república federal.

9. Els diputats aproven la constitució de 1869, la més liberal feta a Espanya que consistia en:

- Sufragi Universal.

- Sobirania Nacional.

89

- Forma de Govern: Monarquia democràtica.

- Llibertat religiosa.

- No hi estaven d’acord ni carlins i republicans.

10. S’aprova la constitució i el govern. Serrano regent i Prim el President.

Regència del general Serrano.

Problemes:

1. Avalots del mes d’octubre de 1869: Causats per masses republicanes i federals de Catalunya, Aragó i València que volien que s’apliqués el Pacte de Tortosa + retorn de la confederació catalanoaragonesa sota un estat republicà i federal.

2. Les masses populars no estaven d’acord amb la política governamental i hi havia descontentament a causa dels conflictes laborals dins els nuclis industrials.

3. Es busca una nova dinastia no borbònica. Això provoca neguit per l’elecció d’un nou rei, que no era una feina senzilla. Prim elegeix Amadeu de Savoia

4. Alçament del territori cubà ja que tot i ser considerat part de l’estat espanyol els habitants no tenien els mateixos drets que els d’aquí. Per això volien ser independents. Els abolicionistes no eren gaire nombrosos a la península però es feien sentir als sectors liberals.

Regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873)

1. Les Corts de novembre de 1870 accepten a Amadeu I com a rei d’Espanya.

2. El desembre de 1870 arriba Amadeu i li diuen que dies abans ha mort Prim d’un atemptat.

90

3. El rei només té el suport dels progressistes i els unionistes a causa de la mort de Prim i l’oposició dels republicans i dels carlins.

4. Problemes que tindrà el rei:

- Esclat de la guerra civil i el tercer alçament carlí.

- Conflicte cubà i oposició d’un sector de la burgesia.

- Moviment obrer.

5. Els republicans es separen en dos:

-Els benèvols, que acceptaven el parlamentarisme i acceptaven els seus acords.

Els que van dirigir un alçament republicà federalista a el Ferrol (1872).

6. Cansat, el rei decideix presentar l’abdicació el febrer de 1873 ja que no pot resoldre els problemes del país. Està regnant 2 anys.

7. Solució: nova forma de govern, la República.

La primera República espanyola. Febrer (1873- gener 1874).

1 Congrés i Senat aproven la República, on el cap és elegit no per herència, durant un temps determinat. Estanislau Figueras president.

2. Vagues, insurreccions i demandes dels ciutadans van fer que la victòria republicana no servís per massa, ja que només va durar 11 mesos, degut també a la lentitud de les reformes.

3. El febrer es manifesten a Barcelona obrers per reclamar:

- La jornada de 10 hores.

- L’abolició de les quintes o lleves, que amb el problema de Cuba era molt difícil de solucionar.

4. Uns dies després el catalans federalistes ja demanaven la creació de l’Estat federal català.

91

5. Les eleccions a Corts constituents del 1873 van acabar decantant-se pel sistema federal.

República federal.

1. Pi i Margall serà president de la república federal substituint a Figueras el maig de 1873.

2. Mesures: nova constitució segons la qual s’establia la constitució de 17 Estats federals.

3. La redacció d’aquesta constitució queda frenada per les violentes revoltes dels cantonalistes, obrers i camperols per tot arreu..

4. Els republicans més descontents, els del moviment cantonalista, decideixen aixecar-se amb armes per tal de substituir el poder central pel de petites unitats territorials o cantons. El juliol és proclamat el cantó independent de Cartagena al qual en van seguir d’altres. No tingué massa ressò a Catalunya. Afectà sobretot a Andalusia, València i Múrcia.

5. Les reformes socials que esperaven les masses obreres i camperols no arribaven i això va fer augmentar el conflicte social sobretot a Catalunya, Andalusia i Alcoi, on es va declarar una vaga general per aconseguir la reducció d’hores i l’augment salarial.

6. Pi i Margall no pot fer front ni a les insurreccions ni al tercer conflicte carlí. Pi havia volgut fer reformes com la reducció de la jornada laboral, reorganitzar l’exèrcit i l’ensenyament, però això no va poder dur-se a la pràctica = Pi i Margall presenta la dimissió al juliol.

7. El 3er president, Nicolás Salmerón,pot resoldre quasi tots els problemes (guerra carlina, l’ordre públic i avalots obrers i cantonalistes) però li resta per sufocar el cantó de Màlaga que resisteix fins 1874. Salmerón dimiteix el setembre 1873.

República unitària (semi-dictadura)

92

1. El 4art president, Emilio Castelar es decanta cap un govern més conservador.

2. Mesures: Suspèn les Corts, implanta la censura de premsa, exerceix mesures repressives i restaura la pena de mort.

3. El nou president demana el suport dels rics i burgesos que no li donen. El 2 de gener de 1874 quan s’obren novament les Corts Castelar és derrotat.

Cop d’Estat i restauració monàrquica.

1. Amb aquest panorama els polítics més conservadors preparen un cop d’Estat amb l’ajut del general Pavía, el qual es porta a terme el 3 de gener, quan Pavía ocupa el Parlament.

2. Castelar dimiteix i Serrano forma un govern provisional que dissol les corts i implanta una dictadura.

3. Les mesures que porta a terme són:

- Els ajuntaments republicans són dissolts.

- El Partit Federal és declarat il·legal i els seus seguidors són perseguits.

- Es prohibeixen les associacions obreres.

- Les forces militars reprimeixen amb duresa qualsevol revolta militar.

4. El cantó independent de Cartagena es rendí però encara va continuar la revolta carlina.

5. Amb un altre pronunciament el desembre de 1874 el general Martínez Campos es pronuncia a Sagunt i reclama la coronació d’Alfons de Borbó (fill d’Isabel II) el qual arribarà a Madrid el gener de 1875

93

6. S’acaba així l’etapa liberal i comença el període conservador que dura fins la Segona República, l’any 1931.

7. La I República havia fracassat davant una estructura política i econòmica deficient que no permetia el desenvolupament del país per...

- La III Guerra Carlina.

- Les desavinences entre els mateixos republicans.

- L’augment del moviment obrer.

- Les insurreccions cantonalistes.

- La oposició constant dels sectors conservadors.

8. Aquests sis anys es caracteritzen per inestabilitat política i una greu dificultat per portar al país a estructures progressistes.

La revolució de setembre de 1868.

En 1868, estaba todavía demasiado próxima la época del poder absoluto para que la burguesía progresista que necesitaba la libertad industrial y de comercio, la igualdad ante la ley y la desaparición de todo privilegio de sangre, no temiese una vuelta al pasado, una resurrección de los gremios y de otras trabas y privilegios, empujada por la presencia acrecentada en el poder de los antiguos estamentos, cuya influencia en las camarillas de la reina crecía con la reacción de los moderados. A completar las circunstancias que hicieron posible y necesaria la revolución de septiembre, concurrían los intereses de grupos de inversión, interesados en obtener una legislación librecambista que les permitiese aprovechar a fondo la coyuntura. Y la revolución de septiembre sobrevino, popular y a la vez burguesa, rompiendo en pocos días todas las resistencias. Revolución desmelenada, confusa, que pronto va a escapar de las manos burguesas pero que no puede ser todavía proletaria"

I. FERNÁNDEZ DE CASTRO

La revolució de setembre del 1868 va ser l'inici d'un procés revolucionari, que a Catalunya va tenir un accentuat caràcter antiborbònic i republicà, i que va obrir pas a un trasbalsat període conegut com el Sexenni Democràtic o revolucionari.

El 18 de setembre de 1868, l'esquadra que estava concentrada a la badia de Cadis sota el comandament del brigadier Topete es va revoltar, al crit de "Viva España con honra", contra el govern d'lsabel II.

94

Gaditanos: Un marino que os debe señaladas distinciones y entre ellas la de haber llevadovuestra representación al parlamento, os dirige su voz para explicaros un gravísimo suceso. Ésta es laactitud hostil de la marina para con el malhadado Gobierno que rige los destinos de la nación. [...]Aspiramos a que los poderes legítimos, Pueblo y Trono, funcionen en la órbita que la Constitución les señale, restableciendo la armonía ya extinguida, el lazo ya roto entre ellos.Aspiramos a que las Cortes constituyentes, aplicando su leal saber y aprovechando lecciones, harto repetidas de una funesta experiencia, acuerden cuanto conduzca al restablecimiento de la verdadera Monarquía Constitucional.Aspiramos a que los derechos del ciudadano sean profundamente respetados por losGobiernos, reconociéndoles las cualidades de "sagrados" que en sí tienen.Aspiramos a que la Hacienda se rija "moral" e ilustradamente, modificando gravámenes, extinguiendo restricciones, dando amplitud al ejercicio de toda industria lícita y ancho campo a la actividad individual y al talento. [...]Como a los grandes sacudimientos suelen acompañar catástrofes que empañan su brillo, con ventaja cierta de los enemigos, creo con mis compañeros hacer un servicio a la causa liberal presentándonos a defenderla conteniendo todo exceso. Libertad sin orden, sin respeto a las personas y a las cosas, no se concibe. [...]

El general Prim es va reunir amb els revoltats i tot seguit van aconseguir el suport de la població de Cadis, que es va apoderar de la ciutat. Els dies següents, amb tres fragates, Prim va anar revoltant successivament les ciutats de Màlaga, Almeria i Cartagena. Ràpidament en moltes ciutats espanyoles (Sevilla, Cordova, Huelva, El Ferrol, etc,) es van constituir Juntes Revolucionàries que van organitzar l'alçament i van fer crides al poble.

A Barcelona la Junta Revolucionària, que aviat adoptà el paper de Junta del Principat, estava controlada per republicans i progressistes, fet que li atorgà un caràcter força radical. Així, va iniciar l'enderrocament de la Ciutadella (símbol del poder centralista borbònic) i va fer pública una proclama que exigia la fi de la monarquía borbònica, la democratització de la vida política espanyola i l'abolició de les quintes i els consums. El moviment es va estendre com un regueró de pólvora sense trobar gairebé gens de resistencia.

1.- La consagración del sufragio universal y libre, como base y fundamento de la legitimidad de todos los poderes y única verdadera expresión de la voluntad nacional

2.- La libertad absoluta de imprenta...

3.- La consagración práctica e inmediata de todas las demás libertades, la de enseñanza, la de cultos...

4.- La abolición de la pena de muerte y el planteamiento del sistema penal penitenciario

5.- La seguridad individual eficazmente garantizada, así como la absoluta inviolabilidad del domicilio y de la correspondencia.

11.- Cortes Constituyentes por sufragio universal directo, para que decreten una Constitución en armonía con las necesidades de la época.

95

Manifiesto del 20 de Septiembre de 1868

El govern i la Corona es van trobar completament aïllats. El suport incondicional de la Reina al gabinet moderat va unir la seva sort a la del moderantisme. Quan les escasses tropes fidels al govern van ser derrotades a Alcolea, el govern no va tenir altra sortida que dimitir i Isabel II, que es trobava a Sant Sebastià, va sortir cap a l'exili a França el 29 de setembre de 1868.

Durant aquestes primeres setmanes, el poder efectiu va estar en mans de les Juntes Revolucionàries i del moviment popular, que van assumir la direcció de la revolta i van consolidar el pronunciament, tot transformant un cop militar en una revolució que va acabar amb el moderantisme i va derrocar els Borbons. Però, als primers dies d'octubre, els signants del Pacte d'Ostende -i especialment els dirigents unionistes i progressistes- van prendre la direcció del moviment, van constituir un Govern provisional, format només per progressistes (Prim) i unionistes (Serrano), mentre els sectors més radicals (demòcrates i republicans) que havien participat en l'aixecament van ser marginats del poder. Van ordenar dissoldre les Juntes i desarmar la Milícia Nacional que els havia donat suport i, finalment, van deixar ben clar que una cosa era derrocar els Borbons i una altra qüestionar la propietat privada o voler proclamar la República federal.

El govern provisional (1868-1869)

El Govern provisional al capdavant del qual es van situar Serrano i Prim, va posar ràpidament en marxa un programa de reformes.

Van ser immediatament reconegudes la llibertat d'impremta, el dret de reunió i associació i el sufragi universal.

Es va aprovar la reforma de l'ensenyament, la democratització d'Ajuntaments i Diputacions i l'emancipació deis fills deis esclaus a les colònies.

Dissolució dels ordes religiosos.

96

Alhora, el Govern provisional va convocar eleccions a Corts constituents, mentre es pronunciava en favor d'una fórmula monàrquica per al futur regim polític. Les eleccions, celebrades per primer cap a Espanya per sufragi universal masculí -només per a homes més grans de 25 anys- van donar la victòria a la coalició governamental (progressistes, unionistes i un sector dels demòcrates) i van crear també dues importants minories dintre de les Corts: la carlina i la republicana.

A Catalunya el triomf dels republicans federals va ser aclaparador i van aconseguir 21 escons deis 37 en joc, però a les Corts només eren 70 diputats republicans davant dels 336 monàrquics.

La Constitució del 1869, de 11 títols i 112 articles, clarament liberal-democràtica, perfilava un regim de llibertats molt ampli si se la compara amb altres d'europees de la mateixa època.

Es proclamava la sobirania nacional i es confirmava, com a gran novetat, el sufragi universal masculí.

Incloïa una amplíssima declaració de drets en que als tradicionals drets individuals se n'hi afegien altres de nous, i es garantía la llibertat de residència, ensenyament o culte i la inviolabilitat del correu. Són drets considerat il·legislables, perquè hom hi té dret per la seva naturalesa humana.

La Nación española, y en su nombre las Cortes Constituyentes, elegidas por sufragio universal...

Art 3. Todo detenido será puesto en libertad o entregado a la autoridad judicial dentro de las veinticuatro horas siguientes

Art 32.- La soberanía reside esencialmente en la Nación de la cual emanan todos los poderes

Art 34. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes. El Rey sanciona y promulga las leyes.

Art. 33.- La forma de gobierno de la Nación española es la Monarquía...

Art. 35.- El poder ejecutivo reside en el Rey, que lo ejerce por medio de sus ministros.

Art. 36.- Los tribunales ejercen el poder judicial.

97

Art 17.- Tampoco podrá ser privado ningún español de derecho de emitir libremente sus ideas y opiniones, del derecho de reunirse pacíficamente, del derecho de asociarse para todos los fines de la vida humana

Art 21.- La Nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la religión católica.

La monarquia es va mantenir com a forma de govern, però quedava explícit que aquesta exercia el seu poder per mitjà dels seus ministres i que el rei només sancionava les lleis o les promulgava. Es tractava, doncs, d'un sistema de monarquia democràtica i parlamentaria.

Així mateix, s'establia la preeminència del poder legislatiu, amb dues cambres, Congrés i Senat. Congrés electiu cada 3 anys, Senat cada 4 i per quarts.

Finalment, no només es proclamava, com en d'altres constitucions, la independència del poder judicial, sinó que s'hi posaven els mitjans per aconseguir-la, tot creant un sistema d'oposicions a jutge, que acabava amb el nomenament d'aquests pel govern.

La podeu trobar a http://club.telepolis.com/erbez/1869.htm

98

La regència de Serrano (1869-1870).

Un cop aprovada la Constitució el juny de 1869, Serrano fou nomenat regent i Prim cap de govern, amb un objectiu clar: buscar un nou rei. Però abans esmentarem les iniciatives impulsades en altres camps:

Llei de Enjudiciament Criminal, que autoritzava els judicis amb jurat.

99

Aranzel lliurecanvista que rebaixava de forma progressiva, en un període de 6 anys, les tarifes duaneres. Llei de Bases Aranzelàries.

Supressió dels consums, substituïts per un impost personal.

La pesseta, única moneda vigent. Ministre Figuerola.

La  reforma de 1868 establece un patrón bimetálico para la circulación de la peseta con acuñaciones de 1, 2 y 5 pesetas en plata y de 10, 20, 50 y 100 pesetas en oro, además de fracciones de 20 y 50 céntimos de plata y 1, 2, 5 y 10 céntimos de bronce. Pero de todas ellas, las que más éxito tuvieron fueron las de 5 y 10 céntimos, conocidas popularmente como "perra chica" y "perra gorda". Los apodos proceden de 1870 cuando el grabador de la Casa de la Moneda Luis Plañiol trató de dibujar un león para el reverso de la moneda de 10 céntimos y le salió algo más parecido a un perro. También triunfaron entre el público los 50 céntimos ó 2 reales y la moneda de 5 pesetas que todos llamaron "duro" hasta su desaparición en  2002.

Venda de part del patrimoni miner per fer front a la greu crisi de la Hisenda i el deute públic (22.109 milions de rals amb uns interessos de 591 milions)

Amb l’apertura aranzelària es pretenia afavorir la competència i la lliure iniciativa i transformar i rendibilitzar les estructures comercials i industrials del país. Però les crítiques dels productors cerealistes i cotoners les van fer inviables.

La recerca d’un nou rei fou la qüestió cabdal. La Constitució ho deixava clar, Espanya era una monarquia i necessitava un rei. La decisió havia de tenir en compte no solament l’interès dels espanyols, sinó també dels països europeus, en un moment en el qual Alemanya emergia com a gran nació i feia ombra a França en l’equilibri europeu.

Els candidats eren:

1. El general Espartero, que rebutjà l’oferta al·legant problemes de salut i edat.

2. Alfons de Borbó, fill d’Isabel II, que fou rebutjat per demòcrates I progressistes.

3. El duc de Montpensier, Antonio Mª d’Orleans, fills del rei francès fins 1848 Lluís Felip d’Orleans, casat amb la germana

100

d’Isabel II. Rebutjat per Napoleó III i perquè havia mort en duel a un germà de Francesc d’Assís de Borbó, marit d’Isabel II.

4. Un membre de la família portuguesa dels Coburg, rebutjat per França, temorosa d’una unió Ibèrica, i els propis portuguesos, que no volien ser absorbits per Espanya.

5. Leopold d’Hohezollern Sigmaringen, conegut entre el poble de Madrid com “Olé Olé si me eligen”, era germà del Kàiser Guillem i candidat del canceller von Bismarck. La negativa de França provocà la guerra franco-prussiana i la caiguda de Napoleó III.

6. Amadeu de Savoia, duc d’Aosta, segon fill del rei italià Víctor Manuel II, candidat de Prim, fou finalment escollit, essent referendat per les Corts amb 191 vots a favor el dia 16 de novembre de 1870.

Us recomano el treball

http://www4.gvsu.edu/pozzig/450/Apuntes/revol68.pdf

(Adoneu-vos que la República van obtenir 63 vots)

Mentre es produïa la discussió sobre qui havia de ser el nou rei, els problemes creixien:

Revoltes republicanes reivindicant: Repartiment de terres per als pagesos a Andalusia i

Extremadura.

101

Supressió de les quintes.

Baixada de preus davant la inflació.

Reducció de la jornada laboral i augment dels salaris.

El no manteniment del clergat que s’havia establert a la Constitució.

I, lògicament, la República.

Revolta republicana en Cádiz"Ciudadanos: Abandonada esta población por los enemigos de la libertad, los ciudadanos de este pueblo, siguiendo la noble conducta de sus hermanos de Cataluña, Aragón y Valencia, así como los de Andalucía, se apresuran representados por el Comité Republicano que funcionará como junta revolucionaria y en unión con la Columna Republicana llegada a ésta ayer noche; los patriotas que me siguen proclaman que no se conocerá otro gobierno que el Republicano Federal quedando desde este momento abolidas las Quintas y Matrículas de Mar; el desestanco de Sal y Tabaco, Independencia de la Iglesia del Estado y el Ejercicio del sufragio desde veinte años en adelante y todos los principios que constituyen nuestro credo político. La pena de muerte no quedará abolida hasta que no haya terminado el período revolucionario.

El ejército permanente queda disuelto, dando licencia absoluta a los voluntarios respetando los derechos adquiridos; las fuerzas ciudadanas defenderán la paz en el interior de sus pueblos y las dictaduras militares habrán concluido para siempre.

Viva la República Federal.

El Jefe de la columna, Fermín Salvochea

Problema carlí, amb noves partides des del 1869. (recordem que el tema el tractarem en el punt següent).

La Guerra de Cuba (1868-1878) o Guerra Larga.

La primera intentona independentista de Cuba surgió a raíz de la Revolución española de1868 y fue consecuencia de la desidia y la falta de atención que los gobiernos liberaleshabían prestado al más importante reducto del imperio colonial español en América.El llamado grito de Yara fue lanzado el 10 de octubre del 68 por un propietario cubanollamado Carlos Manuel Céspedes con el propósito de establecer una República Cubanaindependiente. El general Prim, desde Madrid, mantuvo una actitud flexible ynegociadora para acabar con un conflicto que entorpecía el desenvolvimiento delGobierno revolucionario. Por un lado intentó traspasar la isla a los EE.UU. y por otramantuvo una actitud abierta con los insurrectos cubanos para tratar de encontrar unasolución al problema. Hasta donde estaba dispuesto a llegar es una cuestión sinrespuesta debido a su asesinato en diciembre de 1870.Diez años duró la llamada Guerra Larga, a pesar de la franca ayuda de losnorteamericanos, los insurrectos fueron vencidos por el cansancio y las rencillas entresus líderes. En febrero de 1878 se firma la paz de Zanjón, que no era más que unatregua, pues el problema de fondo causante del conflicto no se resolvió debido en granmedida a la actitud de los posteriores gobiernos españoles de la Restauración queincumplieron sistemáticamente todas y cada una de las promesas hasta que fue tarde.

102

La monarquia d’Amadeu de Savoia (1871-1873).

La gran desgràcia que Amadeu de Savoia va tenir va ser l'assassinat del seu principal valedor, el general Prim, que queia víctima d'un atemptat el 30 de desembre, quedant d'aquesta forma òrfena una Monarquia el futur de la qual es presentava ple de dificultats de tota mena.

Prim s'havia mostrat com el més capaç dels líders revolucionaris, i havia estat l'home d'ordre que havia imposat major sensatesa en les rivalitats de les distintes faccions polítiques. Sobre els seus assassins s'ha assenyalat com instigadores del crim a membres de l'extrema esquerra del partit federal, clar que altres investigacions apuntaven també a persones properes al duc de Montpensier.

Amadeu de Savoia va arribar a Madrid el 2 de gener de 1871, i de seguida es va adonar de que la seva monarquia no seria un camí de roses. Des del punt de vista polític, Amadeu I va comptar des del principi amb l'oposició dels moderats. Conscients de la dificultat de tornar a reposar al tron Isabel II, van començar, ja en aquest període, a perfilar i organitzar un partit alfonsí, defensor d'una restauració borbònica en la persona del fill de la Reina, el príncep Alfons. Va ser Cánovas del Castillo qui poc a poc aniria captant molts adeptes convencent-los que la monarquía borbònica era una garantia d'ordre i estabilitat social, davant del caràcter democràtic que encarnava la solució amadeista.

Immediatament aquesta opció va comptar amb el suport de l'Església, la qual es mostrava obertament en contra de la nova situació, sobretot després del decret del general Prim que obligava el clergat a jurar la Constitució del 1869. Tampoc perdonaven al rei ser fill de Víctor Manuel II, que havia acabat amb el poder temporal del Papa i havia incorporat els Estats Pontificis a Itàlia. Respecte a l'elit del diner, neutral en un

103

principi, aniria a poc a poc desconfiant d'un monarca que defensava un règim que des del seu punt de vista permetia una legislació que atemptava ben clarament contra els seus interessos: abolició de l'esclavitud a Cuba, regulació del treball infantil, jurats mixtos a les empreses, etc.

Tampoc, com és natural, no podía comptar amb el suport dels sectors republicans i dels grups camperols i proletaris, per als quals el problema consistía en el canvi de sistema social. Aquests grups, que protagonitzaven constants alçaments i protestes, van donar encara més inestabilitat al regim, L'arribada d'Amadeu de Savoia va donar també arguments a un sector del carlisme per tornar a la insurrecció armada, mentre que una altra facció va constituir una petita força política, oposada a la nova monarquia i amb posicions enormement conservadores

Els no gaire més de dos anys del regnat d'Amadeu de Savoia es van caracteritzar per unes dificultats constants:

En primer lloc, els sectors carlins partidaris de la via insurreccional es van tornar a alçar en armes el 1872, animats per les possibles expectatives, un cap desapareguda Isabel II, d'asseure en el tron el seu candidat Carles VII. La revolta es va iniciar al País Basc i es va estendre a Navarra i a zones de Catalunya i, si bé no va constituir un veritable perill, es va con- vertir en un focus permanent de problemes i inestabilitat.

D'altra banda, el 1868 s'havia iniciat amb l'anomenat "grito de Yara" una revolta a Cuba (Guerra dels deu anys), animada pels hisendats criolls, que va comptar ràpidament amb el suport popular en prometre la fi de I'esclavi- tud a I'illa. El govern amadeista va intentar tirar endavant un projecte d'abolició de l'esclavitud i de concessió de reformes polítiques, Però es va trobar amb la més absoluta oposició per part deis sectors econòmics espanyols, en bona part catalans (Antoni López, marques de Comillas, i organitzacions patronals proteccionistes), amb interessos a Cuba, i que no estaven disposats a perdre els

104

seus privilegis. Això va frustrar la possibilitat d'una solució pacífica al conflicte i va convertir la guerra en un greu problema per al govern.

També l'any 1872 es van produir un seguit d'insurreccions de caire federalista, en que es combinava l'acció dels republicans amb la influencia de les idees internacionalistes, especialment de caire anarquista que, tot i que van ser ràpi- dament reprimides, van ter augmentar el distanciament de gran part de la població envers la monarquia amadeista. Així, a les tres convocatòries d'eleccions generals d'aquests anys, a Barcelona la participació es va situar en una mitjana del 31 % i a les del 1872 només va ser d'un 19%, això sí, sempre guanyades pels republicans.

De totes maneres, l'element fonamental que va conduir a la crisi final del regnat d'Amadeu de Savoia va ser la desintegració de la coalició governamental (unionistes, progressistes i demòcrates) que va deixar el Monarca sense el suport necessari per ter front als greus problemes del país. Es van succeir en dos anys sis governs i es va haver de convocar eleccions tres vegades, mentre l'oposició, a partir del 1872, practicava un total abstencionisme com a forma de pressió política.

Mancat de tot suport, l’11 de febrer de 1873, Amadeu de Savoia presentava la seva renúncia al tron.

Dos años largos hace que ciño la Corona de España, y España vive en constante lucha, viendo cada día más lejana la era de paz y de ventura que tan ardientemente anhelo. Si fuesen extranjeros los enemigos de su dicha, entonces, al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos, pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra agravan y perpetran los males de la nación, son españoles. Todos invocan el dulce nombre de la patria, todos pelean y se agitan por su bien; y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan opuestas manifestaciones de la opinión pública, es imposible atinar cuál es la verdadera, y más imposible todavía hallar el remedio para tamaños males.

Lo he buscado ávidamente dentro de la ley, y no lo he hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla.

Estas son, señores diputados, las razones que me mueven a devolver a la nación, y en su nombre a vosotros, la Corona que me ofreció el voto nacional, haciendo renuncia de ella por mí, por mis hijos y sucesores.

Palacio de Madrid, 11 de febrero de 1873

105

Us recomano la lectura de http://www.iescasasviejas.net/histo2/amasabo.htm

http://www.iescasasviejas.net/histo/tema2.3.htm#II

I el pobre rei convertit en mini obra de teatre http://www.tuarroba.org/ebooks/ebooks/P/Perez%20Galdos,%20Benito/Amadeo%20I.txt

La Primera República (11 febrer de 1873-3 de gener de 1874)

Davant de la renúncia d'Amadeu de Savoia, les Corts, on es dipositava la sobirania en absència del monarca, van decidir sotmetre a votació la proclamació d'una República, que va ser aprovada 1'11 de febrer de 1873 per una àmplia majoria de 258 vots a favor i 32 en contra.

Señores diputados:

Aquí, el partido republicano reivindica la gloria que sería haber destruido la monarquía; no os echéis en cara la responsabilidad de este momento supremo. No; nadie ha matado. Yo, que tanto he contribuido a que llegase este momento, debo decir que no siento, no, en mi conciencia, mérito alguno de haber concluido con la monarquía. La monarquía ha muerto sin que nadie, absolutamente nadie, haya contribuido a ello, más que la Providencia. Señores: con Fernando VII murió la monarquía tradicional; con la fuga de Isabel II, la monarquía parlamentaria, y con la renuncia de Amadeo, nadie ha acabado con ella. Ha muerto por sí misma. Nadie trae la República; la traen las circunstancias; la trae una conspiración de la Sociedad, de la Naturaleza, de la Historia. Señores: saludémosla, como el sol que se levanta pro su propia fuerza en el cielo de nuestra patria".

Discurso de Emilio Castelar en la Cámara de Diputados el 11 de febrero de 1873

Ara bé, cal dir que aquestes dades són enganyoses, perquè no reflecteixen un suport real a la nova forma de govern. Gran part de la cambra era monàrquica i el seu vot a favor del sistema republicà no fou més que una estratègia a llarg termini, que pretenia accelerar un procés

106

de deteriorament i conflicte polític i fer temps per organitzar el retorn dels Borbons al tron espanyol.

Els corrents republicans

Després de la revolució de setembre, el Partit Demòcrata va patir una escissió, i una gran part dels seu s afiliats van constituir el Partit Demòcrata Republicà Federal, dirigit per Francesc Pi i Margall. El federalisme propugnava un sistema de pactes lliurement establerts entre els diferents pobles o regions historicoculturals com una nova forma d'entendre i articular l'Estat espanyol. Defensava també la forma republicana de govern i el laïcisme de l'Estat (absència de confessió religiosa oficial); era antimilitarista i anticlerical, i propugnava un projecte de transformació social que compaginava l'ampliació dels drets democràtics amb una defensa de la intervenció de l'Estat en la regulació de les condicions laborals. Tenia el suport de la petita burgesia, de les classes populars urbanes i de part del moviment camperol i obrer, abans que aquest fos atret per les idees anarquistes i socialistes.

Però els republicans federals no eren un bloc ideològicament homogeni. En realitat, es trobava dividit en dues tendències: els anomenats "benèvols" i els anomenats "intransigents". Els "benèvols" (Pi i Margall) controlaven la direcció central del partit i mostraven especial preocupació pel respecte a la legalitat, bo i essent contraris a les insurreccions armades i a les mobilitzacions populars reivindicatives. Els "intransigents" (José Mª de Orense) defensaven, contràriament, el recurs a la via insurreccional com a mètode per proclamar la República federal. Una república que exigia com a pas previ la proclamació inicial de la independència dels diferents territoris amb una personalitat històrica diferenciada.

Hi havia, finalment, un sector deis republicans, coneguts com a unitaris (Castelar), que també defensaven el model republicà d'Estat, però, per contra, diferien en la forma d'organització estatal. Eren partidaris d'un Estat no federal sinó centralitzat, i també mantenien posicions molt més conservadores des del punt de vista polític i social.

107

Aquesta divisió entre federalistes i unitaris, unit a tots els problemes socials, econòmics i polítics, farien impossible la supervivència del nou règim, que naixia pràcticament mort. Fases:

1. República unitària d’Estanislau Figueras. (febrer-maig de 1873)

Figueras va presidir un govern de coalició republicana-radical, incorporant 4 ministres de l’anterior gabinet monàrquic, el que dóna idea del seu moderantisme. Mesures:

Àmplia amnistia. Abolició de les quintes i els consums.

Abolició de l’esclavitud a Puerto Rico.

Restabliment dels Voluntaris de la Llibertat per a defensar el nou règim.

Intent de control de les juntes revolucionàries, que podien portar al país a la desintegració.

Malgrat els esforços, Figueras fou incapaç d’aturar els que volien el federalisme. Hi va haver aldarulls a Barcelona (solucionats amb la retirada de l’exèrcit), ocupacions de terres a Andalusia... i no oblidem que continuaven latents els conflictes cubà i carlí.

Finalment es van celebrar eleccions l’1 de maig que donaren la victòria als republicans federals, dimitint Figueras.

2. República Federal de Francesc Pi i Margall (maig-juliol de 1873)

108

Les noves Corts proclamaren la República Federal el dia 9 de juny, escollint com a cap de l’executiu a Pi i Margall l’11 de juny. Considerava prioritari el manteniment de l’ordre públic i fer els canvis que el país necessitava però des del marc legal d’una nova Constitució. És per això que es va començar a redactar un nou text, que quedaria resumit

109

El text també establia la divisió del territori en 15 estats federats més Cuba i Puerto Rico, a la vegada que es reconeixia l’autonomia de municipis i regions.

És evident que el projecte, perquè no va passar d’això, naixia en un mal moment. Es tractava de fer la revolució des de dalt per a que no es fes des de baix. I és això el que va passar. És el moviment cantonalista.

El cantonalismo es la expresión de la radicalización del federalismo y del movimiento obrero. Consistió en la declaración de estado independiente (a la manera de las polis griegas) de diversas ciudades españolas. Se trataba de la República desde abajo, que luego se unirían en la federación española. Estos cantones estaban alentados por los anarquistas, socialistas y los republicanos intransigentes. Los cantones más importantes fueron los de Cádiz, Algeciras, Tarifa, Sevilla, Loja, Salamanca, Granada y sobre todo Cartagena

El levantamiento cantonal tiene su localización preferente en las fachadas levantina y meridional de la Península (Castellón, Vinaroz, Valencia, Alicante, Alcoy, Cartagena, Granada, Málaga, Sevilla, Cádiz...) sin que falten focos en el interior de la meseta: Salamanca, Toledo, Béjar, etc. Socialmente, la protagonización del levantamiento corresponde, por lo general a núcleos locales de carácter republicano, con la excepción de Alcoy, no a núcleos específicamente obreristas o internacionalistas. En efecto, la Federación Regional española, que encuadraba a la sazón el naciente movimiento obrero español, precisando la no coincidencia de objetivos entre la revolución social propugnada por los trabajadores y la revolución política que intentan llevar a cabo los federales intransigentes. Ello no obsta para que algunos obreros de la ciudad y campesinos participaran en el levantamiento; ni menos aún para que amplios sectores populares y obreros compartieran el entusiasmo activo por la causa federal, incluso en cantones sometidos a una dirección que les era socialmente ajena.

José María Jover

El cantón de Cartagena, como las demás insurrecciones cantonales, representa un intento de oposición al centralismo asfixiante de Madrid. Los republicanos federales, valiéndose de la Constitución de 1873, ven la posibilidad de tomar el poder y realizar la Federación como anhelan. Sin embargo, el movimiento cantonal causa la muerte de la Primera República, que coincide con el fracaso de este último cantón, el de Cartagena. Este fracaso no sólo acarrea un evidente retroceso en sentido reaccionario, sino que contribuye además a desacreditar la idea de la insurrección espontánea. A partir de este momento, las masas populares se convencen de la necesidad de organizarse para vencer.

María Alice Medioni

Al no poder controlar la revolta cantonal, Pi i Margall va dimitir el dia 18 de juliol.

110

3. La república conservadora de Salmerón i Castelar (juliol de 1873-gener de 1874).

El nou president Nicolás Salmerón –18 de juliol/7 de setembre- va recórrer a l’exèrcit per reprimir el cantonalisme, a la vegada que reprimia amb duresa els sindicats internacionalistes. Però el setembre va dimitir al no voler signar unes condemnes a mort, sent substituït per Emilio Castelar.

La presidència de Castelar –setembre de 1873/3 de gener de 1874- significa el definitiu abandonament de les tesis federalista, la fi d eles discussions de la Constitució i la imposició d’un règim de força recolzat en l’exèrcit per fer front a la triple crisi bèl·lica: Cubana, Carlina i Cantonalista.

Va suspendre les sessions de Corts i va donar àmplies prerrogatives als militars, però molts diputats no estaven d’acord amb la seva política i van exigir la reapertura de les sessions, fixada per al dia 2 de gener. La intenció d’aquests diputats era aconseguir la dimissió de Castelar i forçar un nou gir a l’esquerra.

Reunides les Corts, el dia 3 es va votar la moció de confiança i Castelar va ser derrotat per 120 vots a favor i 100 en contra. Era imminent l’elecció d’un cinquè president de l’executiu –Eduardo Palanca, federal intransigent-, però fou impossible. El general Pavía, que havia ofert a Castelar una pròrroga del tancament, va fer entrar la Guàrdia Civil en l’hemicicle del Congrés i va dissoldre l’Assemblea, entregant el poder al general Serrano.

Llegiu http://www.iescasasviejas.net/histo/tema2.3.htm#III

4. La república presidencialista (gener-desembre de 1874)

111

La república havia deixat d’existir de facto, però de iure encara era un règim republicà. Però, com?. Una dictadura personal del general Serrano, en la línia del general MacMahon, repressor de la Comuna de parís i president de la Tercera república francesa. Actuació:

Dissolució de les Corts. Restabliment de l’ordre: caiguda de l’últim cantó, el de

Cartagena, l’11 de gener.

Dissolució de la secció espanyola de la I Internacional.

Continuen les revoltes cubana i carlina, a la vegada que es prepara el retorn dels Borbons.

Finalment, el dia 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos va fer un pronunciament a Sagunt proclamant rei a Alfons XII. Això provocarà la caiguda del govern de Sagasta, l’exili de Serrano, la fi definitiva de la República i la formació d’un ministeri-regència presidit per Cánovas del castillo, encarregat de preparar el retorn del futur rei, en el qual havia abdicat Isabel II el 1870.

Abans, però, el futur rei havia enviat un manifest (Manifest de Sandhurst), realment redactat per Cánovas, on deixava clara quina havia de ser la seva línia política.

He recibido de España un gran número de felicitaciones con motivo de mi cumpleaños, y algunas de

compatriotas nuestros residentes en Francia. Deseo que con todos sea usted intérprete de mi gratitud y mis

opiniones.

Cuantos me han escrito muestran igual convicción de que sólo el restablecimiento de la monarquía

constitucional puede poner término a la opresión, a la incertidumbre y a las crueles perturbaciones que

experimenta España. Díceme que así lo reconoce ya la mayoría de nuestros compatriotas, y que antes de

mucho estarán conmigo los de buena fe, sean cuales fueren sus antecedentes políticos, comprendiendo que no

pueda tener exclusiones ni de un monarca nuevo y desapasionado ni de un régimen que precisamente hoy se

impone porque representa la unión y la paz.

112

No sé yo cuándo o cómo, ni siquiera si se ha de realizar esa esperanza. Sólo puedo decir que nada

omitiré para hacerme digno del difícil encargo de restablecer en nuestra noble nación, al tiempo que la

concordia, el orden legal y la libertad política, si Dios en sus altos designios me la confía.

Por virtud de la espontánea y solemne abdicación de mi augusta madre, tan generosa como infortunada,

soy único representante yo del derecho monárquico en España. Arranca este de una legislación secular,

confirmada por todos los precedentes históricos, y está indudablemente unida a todas las instituciones

representativas, que nunca dejaron de funcionar legalmente durante los treinta y cinco años transcurridos desde

que comenzó el reinado de mi madre hasta que, niño aún, pisé yo con todos los míos el suelo extranjero.

Huérfana la nación ahora de todo derecho público e indefinidamente privada de sus libertades, natural es

que vuelva los ojos a su acostumbrado derecho constitucional y a aquellas libres instituciones que ni en 1812 le

impidieron defender su independencia ni acabar en 1840 otra empeñada guerra civil. Debióles, además,

muchos años de progreso constante, de prosperidad, de crédito y aun de alguna gloria; años que no es fácil

borrar del recuerdo cuando tantos son todavía los que los han conocido.

Por todo esto, sin duda, lo único que inspira ya confianza en España es una monarquía hereditaria y

representativa, mirándola como irremplazable garantía de sus derechos e intereses desde las clases obreras

hasta las más elevadas.

En el intretanto, no sólo está hoy por tierra todo lo que en 1868 existía, sino cuanto se ha pretendido

desde entonces crear. Si de hecho se halla abolida la Constitución de 1845, hállase también abolida la que en

1869 se formó sobre la base inexistente de la monarquía.

Si una Junta de senadores y diputados, sin ninguna forma legal constituida, decretó la república, bien

pronto fueron disueltas las únicas Cortes convocadas con el deliberado intento de plantear aquel régimen por

las bayonetas de la guarnición de Madrid. Todas las cuestiones políticas están así pendientes, y aun reservadas,

por parte de los actuales gobernantes, a la libre decisión del porvenir.

Afortunadamente la monarquía hereditaria y constitucional posee en sus principios la necesaria

flexibilidad y cuantas condiciones de acierto hacen falta para que todos los problemas que traiga su

restablecimiento consigo sean resueltos de conformidad con los votos y la convivencia de la nación.

No hay que esperar que decida ya nada de plano y arbitrariamente, sin Cortes no resolvieron los negocios

arduos de los príncipes españoles allá en los antiguos tiempos de la monarquía, y esta justísima regla de

conducta no he de olvidarla yo en mi condición presente, y cuando todos los españoles estén ya habituados a

los procedimientos parlamentarios. Llegado el caso, fácil será que se entiendan y concierten las cuestiones por

resolver un príncipe leal y un pueblo libre.

Nada deseo tanto como que nuestra patria lo sea de verdad. A ello ha de contribuir poderosamente la

dura lección de estos últimos tiempos que, si para nadie puede ser perdida, todavía lo será menos para las

hornadas y laboriosas clases populares, víctimas de sofismas pérfidos o de absurdas ilusiones.

113

Cuanto se está viviendo enseña que las naciones más grandes y prósperas, y donde el orden, la libertad y

la justicia se admiran mejor, son aquellas que respetan más su propia historia. No impiden esto, en verdad, que

atentamente observen y sigan con seguros pasos la marcha progresiva de la civilización. Quiera, pues, la

Providencia divina que algún día se inspire el pueblo español en tales ejemplos.

Por mi parte, debo al infortunio estar en contacto con los hombres y las cosas de la Europa moderna, y si

en ella no alcanza España una posición digna de su historia, y de consuno independiente y simpática, culpa mía

no será ni ahora ni nunca. Sea la que quiera mi propia suerte ni dejaré de ser buen español ni, como todos mis

antepasados, buen católico, ni, como hombre del siglo, verdaderamente liberal.

Suyo, afmo., Alfonso de Borbón.

Nork-Town (Sandhurst), 1 de diciembre de 1874

Començava una nova etapa, La Restauració.

Feu http://www.iescasasviejas.net/histo2/Actsxre.htm

VII. LA RESISTÈNCIA ABSOLUTISTA. EL CARLISME.

Començarem amb la introducció que podeu trobar a buxaweb.com:

El carlisme és un dels fenòmens més interessants de la història contemporània d'Espanya i Catalunya. S'origina arran del problema successori plantejat per Ferran VII. El fet de no tenir fills barons va fer que Ferran VII abolís la Llei Sàlica, que impedia de regnar les dones, a través de la Pragmàtica Sanció (1830). Amb aquesta decisió, el rei deixava oberta la successió a la seva filla Isabel.

La jugada de Ferran VII fou rebutjada per Carles Maria Isidre, el seu germà, que aspirava a la corona. Ell i els seus seguidors sempre consideraren il·legal la Pragmàtica Sanció i van fer valer els seus pretesos drets a la successió.

S'obria així un conflicte dinàstic dins la família dels Borbó, que encara perdura avui en dia. Els descendents de la branca de Carles Maria Isidre, els carlins, es consideraren legítims aspirants a la Corona d'Espanya.

114

Les aspiracions carlines es concretaren en tres guerres i diversos intents per fer-se amb el poder, usurpat, segons ells, per la branca descendent d'Isabel de Borbó.

Les guerres carlines no foren només conflictes dinàstics, sinó lluites polítiques entre dues concepcions polítiques oposades. Els carlins eren defensors de la tradició (a la que al·ludien per legitimar els seus drets) i dels seus valors inherents (Déu, Pàtria, Furs, Rei); consideraven el liberalisme una doctrina de la nefasta modernitat i , per tant, eren radicalment contraris a les reformes polítiques liberals.

Els liberals, en canvi, apostaven per la modernitat i el progrés, d'acord amb els nous corrents que es vivien al món desenvolupat.

D'aquestes guerres en sortiran guanyadors sempre els liberals. Això explica la consolidació de l'Estat liberal a Espanya i la definitiva derrota d'aquells que encara somiaven amb el retorn a les velles estructures de l'Antic Règim o, si més no, en una societat tradicional.

Entre la mort de Ferran VII el dia 29 de setembre de 1833 i el començament de la I Guerra Carlina solament passaren 4 dies. El dia 1 d’octubre Carles Mª Isidre proclamava des de Portugal els seus drets dinàstics en el Manifest d’Abrantes.

"No ambiciono el trono; estoy lejos de codiciar bienes caducos; pero la religión, la observancia y cumplimiento de la ley fundamental de sucesión y la singular obligación de defender los derechos imprescriptibles de mis hijos... me esfuerzan a sostener y defender la corona de España del violento despojo que de ella me ha causado una sanción tan ilegal como destructora de la ley que legítimamente y sin alteración debe ser perpetuada.

Desde el fatal instante en que murió mi caro hermano (que santa gloria haya), creí se habrían dictado en mi defensa las providencias oportunas para mi reconocimiento; y si hasta aquel momento habría sido traidor el que lo hubiese intentado, ahora será el que no jure mis banderas, a los cuales, especialmente a los generales, gobernadores y demás autoridades civiles y militares, haré los debidos cargos, cuando la misericordia de Dios me lleve al seno de mi amada Patria, a la cabeza de los que me sean fieles. Encargo encarecidamente la unión, la paz y la perfecta caridad. No padezco yo el sentimiento de que los católicos españoles que me aman, maten, injurien, roben ni cometan el más mínimo exceso...

Abrantes, 1 de octubre de 1833. Carlos María Isidro de Borbón."

El dia 3 es produeix la primera proclamació de Don Carles -¡Viva Don Carlos!- per part del funcionari de Correus de Talavera de la Reina (Toledo), Manuel Mª González, i el dia 5 era reconegut com a rei a

115

Bilbao i Àlaba. Comença la I Guerra Carlina, que donarà pas a una segona i encara a una tercera. Anem pas a pas.

1. Primera Guerra Carlina. (1833-1839).

El carlismo representa la resistencia al nuevo régimen, la opción por el absolutismo, el foralismo, el pacto

trono-altar y las pautas sociales y culturales del Antiguo Régimen, es, en definitiva, la expresión de la

inadaptación a los nuevos tiempos. El carlismo no va a desaparecer con la primera guerra carlista, sino que va

a ver dos más (1846 y 1872). Hoy es una tendencia residual.

Ideología del carlisme :

Déu, Pàtria, Rei i Furs.

Defensa de la tradició catòlica: preeminència política, social, cultural i ideològica de

l’Església.

Defensa d’una monarquia absoluta basada en el dret successori masculí.

Defensa dels furs, sistema tradicional espanyol.

Model socioeconòmic agrari.

Aquest model estava enfrontat al liberal:

Laïcisme o al menys llibertat de culte.

Monarquia parlamentària. Derogació de la Llei Sàlica.

Model polític centralitzat, sense privilegis ni diferències regionals.

Model socioeconòmic comercial i industrial capitalista.

Bases socials.

Carlins Isabelins o Cristins

Part de la noblesa (defensa dels furs)

Baix clergat i clergat recular (contra la

separació Església-Estat i desamortització)

Camperols (contra la desamortització)

Artesans (contra capitalisme)

Membres conservadors de l’exèrcit i

l’Administració.

Majoria de la noblesa (millora del seu

status)

Alt clergat

Alts càrrecs de l’Administració

Majoria dels generals de l’exèrcit.

Comerciants, industrials i financers

(aplicació de les seves idees liberals)

116

En definitiva, una lluita camp ciutat, societat tradicional-nova, espiritualitat contra

materialisme, centralisme contra foralisme

Geografia del carlisme

Zones rurals del País Basc, Navarra, Catalunya i el Maestrat, lligat a la defensa dels furs. No

van arribar mai a ocupar cap gran ciutat.

Suports internacionals

Carlins Isabelins o Cristins

Àustria

Rússia (tots tres formen la Santa Aliança)

Prússia

Però el fet de no tenir capital els va restar

suport econòmic

Gran Bretanya

França

Portugal i

Espanya formen la Quàdruple Aliança

Gran Bretanya fou la més implicada amb

recursos econòmics, 20.000 voluntaris,

fusells, canons i l’Armada.

França defensava més els seus interessos

comercials

Fases de la guerra

Primera Fase (octubre de 1833-juny de 1835).

No hi ha grans batalles, la forma de lluita predominant són petites partides carlines

de gran mobilitat i efectivitat que recorren sobretot el Maestrat sense arribar a ocupar

cap gran població. Destaquen el baró d’Herbers, Carnicer, Conesa o Quílez.

Molt més important és la figura del general Zumalacàrregui, que prengué el

comandament de les tropes a Navarra i fou capaç d’instruir-les i armar-les. Derrotà

successivament als cristins i demanà al pretendent que tornés a Espanya. Però era

necessari prendre una ciutat important per a rebre finançament internacional. Contra

117

la postura de Zumalacàrregui, s’inicià el setge de Bilbao el 10 de juny. El dia 25, una

bala perduda fereix en una cama al general, causant-li la mort. Es pot dir que el

fracàs del setge i la mort de Zumalacàrregui determinaren el sentit de la guerra.

Controlando ya la mayor parte de las Provincias Vascongadas, animado por esos éxitos (y por la

necesidad de conseguir dinero y apoyos internacionales), don Carlos le ordena en 1835 tomar Bilbao,

a pesar de la opinión contraria de Zumalacárregui (que hubiera preferido atacar Vitoria) y desde allí

abrirse camino hacia Madrid. La operación comenzó con éxito, al abrirse paso hacia Bilbao al vencer

al general Espartero en el Puerto de Descarga, puso sitio a la capital vizcaína el 10 de junio de 1835;

pero, en su empeño por reconocer personalmente las fortificaciones enemigas y las posiciones de sus

hombres, el día 15 subió al balcón de un edificio para observar las operaciones y resultó alcanzado en

una pierna por una bala perdida del ejército que defendía Bilbao. Fue trasladado a Zegama (¡60

kilómetros!) montado en un sillón requisado en una fonda y a hombros de sus voluntarios. Se hospedó

en casa de una prima y murió, probablemente de septicemia, el 24 de junio de 1835. Como la herida

revestía poca importancia, algunos historiadores opinan que fue una muerte muy extraña y recuerdan

que el general tenía muchos enemigos en la corte ambulante carlista (que por lo demás era un nido de

intrigas). Sin embargo no se ha podido aportar ninguna evidencia sólida en ese sentido. Sobre su

herida, el rechazo de ser atendido por un médico inglés, etc., se pueden leer detalles muy interesantes

en C.F. Henningsen - Zumalacárregui. Campaña de doce meses por las provincias vascongadas y

Navarra

Segona fase (fins octubre de 1837).Coincideix políticament amb el moment més revolucionari i crític per als cristins (bullangues, caiguda dels moderats, Calatrava i Mendizábal al poder...). Malgrat això, els cristins aconseguiren les victòries de Mendigorria (juliol de 1835), i Lutxana, en la que es distingí el general Espartero.Els carlins optaren per grans cavalcades o expedicions per estendre la causa carlina a la resta del territori. Destaquen la del general Miguel Gómez la segona meitat de 1836, que recorre pràcticament mitja Espanya fins arribar a Andalusia, on el general Narváez l’obligarà a replegar-se; i sobretot la Expedición Real del pretendent don Carles el maig del 1837, i que arribarà fins Arganda del Rey (Madrid), on intenta un pacte amb la regent sense resultat.Expedició que efectuaren els carlins contra Madrid (del 15 maig a l'octubre del 1837), per causes no

enterament aclarides. En prengué part part el pretendent, Carles Isidre, amb la seva cort. Sortí

d'Estella, travessà l'Aragó per Osca i Barbastre i entrà al Principat per Tragó de Noguera (7 de juny).

118

Derrotada, però no decisivament, pel baró de Meer a Gra (12 de juny), es refugià a Solsona (14 de

juny). Per Súria, Santpedor, la Segarra, Vinaixa i Margalef, l'expedició arribà a l'Ebre, que travessà a

Xerta (29 de juny), emparada per Ramon Cabrera. Prosseguí cap a Ulldecona i el País Valencià: Sant

Mateu, Borriol, Vila-real, Nules, Burjassot. Des de Xiva, on fou lliurada (15 de juliol) una batalla

aferrissada, finalment favorable als liberals, l'expedició s'endinsà cap a Móra de Rubiols i Cantavella,

des d'on, pel Baix Aragó (batalla de Villar de los Navarros, 4 d'agost) entrà a Castella. El dia 12

d'agost els expedicionaris arribaren a Arganda i a les envistes de Madrid. Cabrera —que manava

l'avantguarda— i altres caps volien assaltar Madrid, però el quarter general ordenà la retirada.

L'expedició, perseguida per Espartero (que obtingué una clara victòria a Aranzueque, el 19 de

setembre), retornà directament a Navarra, on arribà en plena derrota. Cabrera, poc després d'iniciar-se

la retirada, tornà amb la seva gent al Maestrat.

Destaca també la figura de Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, que organitzà les

partides carlines una vegada fou mort Carnicer. Des de Cantavieja (Cantavella) i més

tard des de Morella, la seva capital, feu diversos atacs a Alcanyís, Casp o Montalbán.

És d’esmentar la ferocitat amb la qual actuava, afusellament presoners sense

compasió, més des de que la seva mare fos afusellada pels cristins a Tortosa.

L’apel·latiu de Tigre li anava de perles. Potser per evitar aquests fets es signà el

Conveni d’Elliott, que no tingué efectivitat al Maestrat fins la signatura del Conveni

Segura-Lécera (1839).

Conveni concertat per liberals i carlins gràcies als bons oficis de lord Elliot, agent del ministre britànic

Palmerston, per tal d'evitar l'afusellament sistemàtic dels presoners i regular-ne el bescanvi. El firmaren

Jerónimo Valdés (liberal) a Logronyo i Tomás Zumalacárregui (carlí) a Eulate el 27 i el 28 d'abril de 1835 per

al teatre d'operacions del nord. Al Principat, aquest tractat fou aplicat des del juliol del 1837 (comunicat del

cap liberal baró de Meer al cap carlí Antonio de Urbiztondo el 3 de juliol a Miralcamp, i notificació

d'Urbiztondo a la Junta Superior de Berga el 9 de juliol des d'Avià). Cabrera no l'acceptà fins a les acaballes de

la guerra (tractat de Segura-Lécera, nom dels pobles on fou, respectivament, signat per Cabrera l'1 d'abril de

1839 i per Van Halen el dia 3 d'abril). Actuà com a intermediari el coronel britànic Lacy. Bé que no fou

observat rigorosament, contribuí a mitigar l'aspresa de la guerra.

Tercera fase (fins 1839 al País Basc, 1840 a Catalunya).

La guerra té com escenari principal Catalunya i el Maestrat. Cabrera conquereix Morella el gener de 1838 i assoleix l’expansió més notable. És un mirall.Es produeix la divisió dels carlins entre intransigents o apostòlics i moderats o transaccionistes, partidaris aquests últims de posar fi

119

a la guerra. Finalment s’imposarà la pau i al País basc Maroto (carlí) i Espartero (cristí) signaran el Conveni de Bergara, referendat amb una abraçada.

“Art. 1. El capitán general don Baldomero Espartero recomendará con interés al Gobierno el cumplimiento de su oferta de comprometerse formalmente a proponer a las Cortes la concesión o modificación de los fueros.Art. 2. Serán reconocidos los empleos, grados y condecoraciones de los generales, jefes, oficiales y demás individuos dependientes del Ejército del teniente general don Rafael Maroto, quien presentará las relaciones con expresión de las armas a que pertenecen, quedando en libertad de continuar sirviendo defendiendo la Constitución de 1 837, el trono de Isabel II y la regencia de su augusta madre o bien de retirarse a sus casas los que no quieran seguir con las armas en la mano.Art. 3. Los que adopten el primer caso de continuar sirviendo tendrán colocación en los cuerpos del Ejército, ya de efectivos, ya de supernumerarios, según el orden que ocupan en la escala de las inspecciones a cuya arma correspondan (...)”

Agosto de 1839

La guerra quedava reduïda a l’àrea d’influència de Cabrera, davant la qual Espartero construí una línia fortificada per evitar incursions. Una vegada fort, inicià la conquesta de tot el Maestrat –Segura, Cantavieja...- culminant en la presa de Morella el 30 de maig de 1840. Cabrera fugí a França i la guerra es donà per acabada.

Conseqüències de la guerra

Gran quantitat de baixes, era una guerra civil molt cruel (no es feien presoners i els convenis Elliott i Segura-Lécera van tenir aplicació parcial).

Desgavell econòmic, contribuint encara més al retràs industrial espanyol.

Definitiva consolidació del liberalisme i d’Isabel II.

2. Segona Guerra Carlina o dels

Matiners (1846-1849).

El pretendent Carles Mª Isidre va cedir els seus drets al seu fill Carles Lluís (Carles VI), intentant-se la definitiva

120

pacificació per la via matrimonial. El projecte de Jaume Balmes i Antoni Aparici proposava el casament d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança comte de Montemolín; però el projecte va fracassar i Isabel es va casar l'octubre del 1846 amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó i això provocà la rebel·lió que va durar fins el 1849. Fou un conflicte bàsicament català en el qual es barrejaven els elements tradicionals amb la contestació als impostos, les quintes, els aranzels i l’anticentralisme. Lluitaren contra el govern carlins, progressistes i republicans. La guerra començà pel setembre del 1846 amb l'aixecament de Benet Tristany a Solsona, al capdavant d'una partida de tres-cents homes. El seguiren Pitxot al Camp de Tarragona, Joan Cavalleria i Josep Puig (Boquica) al Berguedà, i Jeroni Galceran, Josep Borges, Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus), Josep Estartús, Rafael i Miquel Tristany —nebots de mossèn Benet—, etc, a diversos punts del Principat. Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes o carlins dugueren a cap una gran activitat (sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de Lleida, etc). A diferència del que havia ocorregut durant la primera guerra, el capteniment dels carlins fou força moderat, en contrast amb la duresa de la repressió governamental (ban del capità general Manuel Bretón, del 4 de març de 1847, que prescrivia pena de mort per als qui posseïssin armes sense permís i "amb intencions sospitoses", i per als qui amaguessin o assistissin un ferit o un pròfug rebel). A finals de 1847 la guerra semblava acabada després de l’afusellament de Benet Tristany i la gran superioritat d’homes dels isabelins (42.000 contra 2.000 el 1847/70.000 contra 5.000 al final de la guerra), però el retorn de Ramon Cabrera la revifà, malgrat que els intents d’extensió a altres territoris no reeixiren (derrota i afusellament de Joaquín Julián de Alzaa, promotor de l'aixecament a Guipúscoa (juny-juliol del 1848); fracàs de la temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les partides del Maestrat i del Baix Aragó i als Montes de Toledo). La política d'atreure i subornar alguns capitosts montemolinistes (mitjançant diners i el reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s'hi acolliren, entre altres, a Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya,

121

Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons (dit Bep de l'Oli). Això sembrà entre els carlins la por a la traïció, causa principal, juntament amb una revifalla de l'antiga suspicàcia i implacabilitat de Cabrera, de l'afusellament d'un mitjancer de pau: el baró d'Abella, Josep de Calassanç d'Abat i de Subirà (23 de febrer de 1849). Pel gener, el general governamental Concha atacà el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d'Hostoles). Aquest derrotà les columnes Hore (a les Planes) i Ruiz, però l'endemà fou batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners francesos quan intentava d'entrar a Catalunya (4 d'abril) desanimà els seus partidaris, i el 26 d'abril Cabrera passà a França. El 14 de maig els darrers montemolinistes travessaren la frontera, manats pels Tristany, o bé es lliuraren als governamentals.

3. Tercera Guerra Carlina (1872-1876). La guerra fou iniciada el 1872 pels partidaris de Carles Mª dels Dolors, que feu pública a Ginebra una declaració de guerra el 15 d’abril. Els carlins lluitaren contra el rei Amadeu de Savoia, la I República i la monarquia d’Alfons XIII. (seguim la pàg. del buxaweb). Els escenaris de la guerra foren, com a les anteriors, el País Basc (anomenat el Nord) i el Principat de Catalunya; secundàriament, el Maestrat (anomenat oficialment el Centre), i d'una manera esporàdica, Galícia, Lleó, Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera fase de la guerra fou adversa als carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el general Francisco Serrano, president del consell de ministres, els oferí el conveni d'Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual s'acolliren alguns caps bascs. 1º Indulto de toda pena á los que levantados en armas en Vizcaya las entreguen, los que podrán volver á sus casas exentos de toda responsabilidad, y recibirán de los Alcaldes respectivos, debidamente autorizados por este Cuartel general, las correspondientes certificaciones de indulto.2º Quedan comprendidos en el indulto expresado, los miembros de la Diputación a guerra, sus empleados y dependientes y cualesquiera otras personas que hayan ejercido autoridad, cargo ó funciones, ó hubiesen intervenido ó contribuido directa o indirectamente al alzamiento, aunque hayan entrado en España procedentes de la emigración, y lo mismo los que hubieran abandonado su puesto ó destino.»Los que quieran pasar á pais extranjero, serán garantizados en sus personas hasta la frontera.3º Respecto á las exacciones de fondos públicos que pertenezcan ó se relacionen con el Señorío, las juntas generales de Guernica, que se reunirán con arreglo á fuero, uso y costumbre, resolverán lo que proceda.4º Indultados todos los que tienen las armas en la mano y las entreguen, lo serán igualmente los jefes, oficiales, si los hubiere, y las clases de tropa que se hayan unido á las partidas, aunque procedan de la emigración. Los

122

jefes y oficiales podrán volver á las filas del ejército en los empleos que disfrutaban antes de unirse al levantamiento. Las clases de tropa quedan á disposición del Gobierno, libres de las penas á que se hayan hecho acreedores.5º Los efectos de estas disposiciones se entenderán aplicados desde el momento que se entreguen las armas en los puntos que se marquen por mi autoridad, de acuerdo con la Diputación á guerra.6º Se comprometen los señores de la Diputación á guerra y demás representantes a evitar para lo sucesivo, en cuanto de ellos dependa, nuevos disturbios, insurrecciones ó levantamientos, que alteren la paz pública de la Provincia.

Amorebieta 24 de Mayo de 1872.- Francisco Serrano.

Aquest conveni no tingué aplicació a Catalunya; d'altra banda, Carles VII declarà traïdors els qui l'acceptessin. La manca de recursos econòmics s'aguditzà a l'estiu del 1872 i comprometé al nord de la Península la partida del capellà d'Ernialde, Manuel Santa Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que, més tard, fou perseguit pels mateixos carlins. La guerra agafà una nova empenta en proclamar-se la República (febrer del 1873) i afegir-se als carlins diversos sectors monàrquics. Antonio Dorregaray, nomenat comandant en cap del País Basc, malgrat haver estat derrotat inicialment per Ramon Nouvilas a Monreal, acabà portant la iniciativa de les operacions (victòries d'Eraul i d'Irurzun) i dominà un territori més extens que durant la primera guerra. El pretendent, que comptava amb l'ajut del segon president de la Tercera República Francesa, general Patrice Maurice Mac Mahon, entrà per segon cop a Navarra pel juliol del 1872 (el primer cop havia estat derrotat a Orokieta i havia hagut de tornar a França). El cap de l'exèrcit republicà del Nord, Domingo Moriones, intentà inútilment de trencar les línies carlines (combat de Santa Bárbara de Mañeru, 6 d'octubre; batalla de Montejurra, 7-9 de novembre de 1873); la guerra es desenrotllà, en els seus trets generals, com la de 1833-40. Els carlins iniciaren el setge de Bilbao (desembre del 1873), però la resistència de la plaça permeté, malgrat les victòries carlines de Lutxana i Portugalete, que els generals Serrano i Manuel Gutiérrez de la Concha acabessin vencent Joaquín Elío i l'obliguessin a abandonar el setge (2 de maig de 1874). Concha marxà contra Estella, però fou mortalment ferit al mont Muru, prop d'Abrazuza (27 de juny). A Catalunya es repetí la manca d'entesa entre els caps carlins, característica de la guerra dels Set Anys, malgrat la presència de l'infant Alfons Carles, germà del pretendent, que el representava i que havia de coordinar l'acció militar. Posteriorment passà al Centre, on fracassà, i acabà retirant-se de la guerra, a França (octubre del 1874).

123

Però les forces carlines catalanes, disciplinades i ben instruïdes, obtingueren èxits, en part a causa de la major indisciplina de les forces republicanes, que les accions dels guerrillers republicans, com el Xic de les Barraquetes, no podien arribar a contrarestar. En general, l'acció de les forces carlines catalanes fou molt més àgil que no pas durant la primera guerra: l'audaç atac de Joan Francesc a Reus (1 de juliol de 1872) i la conquesta per sorpresa de la plaça forta de la Seu d'Urgell (15 d'agost de 1874). Ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que ni tan sols no havien estat amenaçades durant les guerres anteriors, foren simultàniament ocupades pels carlins. Entre llurs caps principals cal citar Rafael Tristany, que exercí un quant temps de comandant en cap, Francesc i Ramon Tristany, el vell Joan Castells, Martí Miret, Huguet, Vila de Viladrau, Vila de Prat, Muxí, Guiu i d'altres. Però el més destacat de tots, per la seva perícia en la guerra de guerrilles, fou Francesc Savalls, que vencé tots els generals que operaren a Catalunya, especialment Josep Cabrinetty (Alpens, 9 de juny de 1873) i Ramon Nouvilas (Castellfollit de la Roca, 14 de març de 1874), i guanyà Berga i Olot, bé que fracassà a Puigcerdà. Al Maestrat, la lluita no assolí en cap moment la volada de la primera guerra, bé que al començament del 1875 els carlins disposaven de més de 10 000 homes i quasi un miler de cavalls. La situació era semblant a la de Catalunya: diferències i rivalitats entre els caps carlins i efectius molt reduïts en relació amb les exigències de la guerra i de l'exèrcit governamental. Els caps principals foren Pascual Cucala (que operà també al Principat), Josep Santés, Manuel Marco (Marco de Bello), Pascual Garmundi, Vallès, Juan de Dios Polo i altres; exerciren el comandament, a més de l'infant Alfons Carles, Manuel Salvador Palacios, Quintín Velasco, Antonio Lizárraga i Antonio Dorregaray. Els carlins obtingueren uns quants èxits brillants però efímers: presa de Sogorb, de Sagunt i, sobretot, de Conca (16 d'octubre de 1873), contrarestats per fracassos i derrotes (a Gandesa, l'Alcora, València, etc). L'expedició de Miguel Lozano a Múrcia (setembre del 1874) no admet comparació amb la de Miguel Gómez el 1836, i, com aquesta, no tingué conseqüències positives per als carlins. La caiguda de la base carlina de Cantavella (6 de juliol de 1875) completà la desmoralització dels carlins, que, amb Dorregaray al capdavant,

124

intentaren de passar a Navarra, però, rebutjats per les columnes governamentals, s'hagueren de refugiar a Catalunya sense que el general Valerià Weyler pogués evitar llur unió amb les forces carlines del Principat (juliol). La proclamació d'Alfons XII (29 de desembre de 1874) havia, però, reagrupat al voltant del nou règim la majoria de les forces conservadores; Arsenio Martínez de Campos, cap de l'exèrcit alfonsí de Catalunya, prengué Olot (25 de març de 1875) i, juntament amb Joaquín Jovellar, cap de l'exèrcit del Centre, la Seu d'Urgell (27 d'agost), a despit dels esforços de Tristany, Savalls, Castells i Dorregaray. La guerra, sostinguda sobretot per Castells, que encara obtingué algun èxit, durà fins al novembre; un sometent general posà fi als darrers escamots carlins. El 19 de novembre de 1875 Martínez de Campos donà la lluita per acabada i posà en llibertat els carlins presos a Barcelona. L'acabament de la guerra de Catalunya permeté de reforçar l'exèrcit del nord de la Península Ibèrica, que ja lluitava amb èxit, malgrat l'episòdica victòria carlina de Lakar, on intervingué personalment el rei Alfons XII (3 de febrer de 1875). A l'hivern tingué lloc l'ofensiva general: Martínez de Campos ocupà la vall del Baztan (gener del 1876); Jenaro de Quesada lliurà una aspra batalla al pas d'Elgeta contra les forces carlines de Biscaia i Guipúscoa, i Fernando Primo de Rivera entrà a Estella (19 de febrer), després d'haver lliurat, dos dies abans, el combat de Montejurra. La pèrdua d'Estella desmoralitzà els carlins, i el 27 de febrer de 1876 Carles VII passava a França per Arnegi, mentre que Alfons XII entrava a Pamplona. Definitivament, la causa carlina estava perduda.

125